En els darrers anys, l’escenari polític espanyol ha viscut una transformació marcada per l’ascens de forces ultraconservadores com Vox, que han sabut capitalitzar el malestar social, la por a la diversitat i el desig d’ordre. Aquest ascens no ha estat aïllat, sinó que ha trobat complicitats en sectors que tradicionalment han tingut un pes decisiu en la configuració de l’Estat: l’Església catòlica i els cossos de seguretat. La recent polèmica a Jumilla, on PP i Vox han impedit celebracions religioses islàmiques en espais públics, ha tornat a posar en evidència les tensions entre la doctrina cristiana i el discurs excloent de la ultradreta. Les declaracions de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, han estat un toc d’alerta que mereix una reflexió profunda.
Planellas ha afirmat que un xenòfob no pot ser un veritable cristià. Aquesta frase, contundent i clara, trenca amb la imatge d’una Església que sovint ha estat acusada de mirar cap a un altre costat davant les injustícies socials. Amb aquestes paraules, l’arquebisbe no només denuncia la instrumentalització de la fe per part de Vox, sinó que també reivindica una visió del cristianisme arrelada en l’acollida, la solidaritat i la defensa de la dignitat humana. És una postura que contrasta amb la de certs bisbes que han mantingut una relació cordial amb dirigents de Vox, com el president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, que es va deixar fotografiar amb Santiago Abascal en un acte recent. Aquesta imatge, segons Planellas, li va doldre. I no és per menys.
L’Església espanyola arrossega una llarga història de complicitat amb el poder. Durant el franquisme, va ser un dels pilars ideològics del règim, i el nacionalcatolicisme va convertir la religió en eina de control social. Els bisbes tenien veu i vot en les decisions polítiques, i la moral cristiana es va imposar com a norma única. Aquesta aliança no ha estat mai revisada de manera crítica per part de l’Església institucional, i això ha deixat ferides obertes en la memòria col·lectiva. La manca d’una condemna clara del franquisme per part de la jerarquia eclesiàstica ha alimentat la percepció que l’Església continua sent un actor polític, més que espiritual.
En aquest context, l’apropament de Vox a l’Església no és casual. El partit utilitza símbols cristians, apel·la a les arrels cristianes d’Europa i defensa una visió de la família i la moral pública que connecta amb els sectors més conservadors del catolicisme. Però aquesta connexió és, com diu Planellas, un parany. Perquè el discurs de Vox, basat en la por a la immigració, el rebuig a la diversitat i la glorificació del franquisme, entra en contradicció directa amb els valors evangèlics. El missatge de Jesús, tal com el recull el Concili Vaticà II, parla d’acollida, de justícia social i de pau. No de murs ni de exclusió.
Aquesta contradicció també es fa evident en la relació entre Vox i les forces de seguretat. Molts membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han expressat simpatia pel partit, i alguns fins i tot en són militants. Vox ha sabut captar el malestar d’aquests cossos, prometent millores laborals, oposant-se als traspassos competencials als Mossos d’Esquadra i defensant la unitat d’Espanya com a valor suprem. Aquest discurs connecta amb una part dels agents que veuen en Vox un defensor dels seus interessos i de la seua identitat professional.
Però aquesta identificació entre forces de seguretat i un partit polític genera preocupacions serioses sobre la neutralitat institucional. En una democràcia, els cossos policials han de garantir la seguretat de totes les persones, independentment de les seues idees, creences o orígens. Si una part significativa dels agents s’identifica amb una força política concreta, especialment una força que promou la confrontació i el rebuig a la diversitat, es corre el risc de trencar la confiança ciutadana en les institucions. Les protestes, les mobilitzacions socials i fins i tot la vida quotidiana poden veure’s afectades per una percepció de parcialitat.
Així com es qüestiona la neutralitat de les forces de seguretat, també cal posar en dubte la neutralitat de l’Església. No es tracta de negar la pluralitat interna de l’Església, on conviuen veus crítiques com la de Planellas amb altres més conservadores. Però sí que cal reconéixer que l’Església, com a institució, ha tingut una relació històrica amb el poder que l’ha condicionada. I que, en molts casos, ha prioritzat la defensa de l’ordre establert per damunt de la denúncia profètica de les injustícies.
La fe, quan es viu des de l’autenticitat, pot ser una força transformadora. Pot inspirar moviments d’alliberament, de solidaritat i de defensa dels drets humans. Però quan es converteix en eina de poder, en justificació de l’exclusió o en bandera d’un partit, perd la seua essència. El cristianisme no és una ideologia política, sinó una proposta de vida basada en l’amor, la misericòrdia i la justícia. I això implica acollir les persones migrades, denunciar el racisme, combatre la pobresa i construir comunitats inclusives.
En aquest sentit, les paraules de Planellas són un crit d’esperança. Mostren que dins de l’Església hi ha veus que no volen resignar-se a ser còmplices del poder, sinó que volen recuperar el sentit original de l’Evangeli. També són una invitació a les persones creients a revisar les seues opcions polítiques, a preguntar-se si el partit que voten realment reflecteix els valors que diuen defensar. Perquè no es pot ser cristià i xenòfob alhora. No es pot pregar i, al mateix temps, negar el dret de culte a altres confessions. No es pot parlar d’amor al proïsme i justificar la repressió.
La relació entre l’Església, les forces de seguretat i Vox és un mirall que ens mostra les contradiccions de la societat espanyola. Ens obliga a pensar quin paper volem que tinguen les institucions en la construcció d’una democràcia realment inclusiva. Ens convida a revisar la memòria històrica, a reconéixer els errors del passat i a construir un futur on la fe no siga una arma, sinó un camí cap a la convivència.
Potser és hora que les persones creients, les que treballen en els cossos de seguretat i les que participen en la vida política, es pregunten què vol dir ser fidels a la veritat. Potser és hora de deixar de confondre ordre amb justícia, uniformitat amb pau, i tradició amb veritat. Potser és hora de tornar a escoltar les paraules de Jesús, que no va vindre a defensar imperis ni a protegir privilegis, sinó a anunciar la bona nova als pobres, a les persones excloses, a les que no comptaven.
I potser, només potser, si l’Església recupera aquest esperit, si les forces de seguretat entenen que la seua missió és protegir i no controlar, i si la política deixa de ser una lluita per imposar i esdevé un espai per escoltar, podrem començar a construir una societat on la fe i la democràcia no siguen enemigues, sinó aliades.