Una brisa suau del sud acariciava les muralles de Morvedre quan Ibrahim Ibn Saïd al-Sahlì, ja amb els cabells tenyits de plata i la mirada plena de records, va tornar a la ciutat que havia marcat un dels moments més brillants de la seua vida. Al seu costat, caminava el seu fill Muḥammad, jove artesà i astrònom, amb ulls àvids de coneixement i cor obert a les històries del seu pare.
Feia més de trenta anys que Ibrahim havia deixat Morvedre després d’entregar al governador Isa b. Lubbun un globus celeste que encara hui es recordava com una meravella de precisió i bellesa. Ara, amb l’excusa d’un viatge per mostrar al seu fill les terres que havien vist nàixer la seua passió pels astres, tornava a aquell indret que havia sigut més que un taller: havia sigut una llar.
El primer lloc on es van aturar fou l’antic Hostal de les Granotes, un establiment humil però acollidor, conegut per la seua fonteta on, segons la llegenda, les granotes cantaven a la lluna plena. El nom, que podia semblar burlesc, era en realitat un homenatge a la natura viva que envoltava Morvedre.
L’hostaler, un home robust i rialler anomenat Yússuf, els va rebre amb sorpresa i emoció. “Per Al·là! Si no és el mestre dels astres!”, exclamà, deixant caure una gerra de ceràmica que per sort només es va esquerdar. “Tants anys han passat, i encara recorde com el teu globus feia brillar els ulls del governador!”
Ibrahim va somriure, agraint l’acollida. “He tornat per mostrar-li a Muḥammad d’on venim. I potser, per retrobar-me amb mi mateix.”
Després de deixar les seues coses a l’hostal, pare i fill van recórrer els carrers empedrats de Morvedre. Les cases blanques, amb les seues portes de fusta i geranis als balcons, semblaven haver resistit el pas del temps. Alguns veïns, ja ancians, el reconegueren i el saludaren amb reverència.
Una dona amb un mocador blau, Zaynab, s’apropà amb ulls brillants. “Tu eres aquell que mirava el cel com si poguera parlar-li. Encara conserve un petit astrolabi que em vas regalar per ensenyar als meus fills a llegir les estrelles.”
Muḥammad, escoltant atentament, va preguntar: “Pare, tu regalaves instruments?”
Ibrahim va assentir. “Els coneixements no són per guardar-los com tresors, sinó per sembrar-los com llavors.”
Van arribar finalment al que havia sigut el seu taller, ara cobert de pols i silenci. La porta, mig oberta, deixava entreveure una taula de fusta, eines rovellades i un cel pintat al sostre, amb constel·lacions traçades amb precisió.
Muḥammad va entrar primer, amb respecte. “Ací vas construir el globus?”
“Sí,” digué el pare, passant els dits per la superfície de la taula. “Ací vaig passar nits senceres escoltant el silenci del cosmos. El governador Isa b. Lubbun volia un instrument que mostrara el moviment dels cels, però jo volia més: volia capturar la seua harmonia.”
Muḥammad va traure una llibreta i començà a dibuixar. “Podríem restaurar aquest lloc. Fer-lo servir de nou.”
Ibrahim el mirà amb orgull. “Seria un honor que el meu fill continuara la tasca on jo la vaig començar.”
Aquella nit, l’hostal es va omplir de veïns i veïnes que volien escoltar les històries del mestre. Amb una tassa de te amb menta a la mà, Ibrahim va començar a parlar.
“Quan vaig arribar a Morvedre, era un jove amb més preguntes que respostes. Però ací vaig trobar silenci, paciència i un cel net. El governador em va donar llibertat per crear, i la gent em va donar motius per quedar-me.”
Un home major, Hàssan, va intervindre: “Recorde quan vas explicar que les estrelles no eren només llums, sinó guies. Ens vas ensenyar a mirar amunt.”
Ibrahim va assentir. “Les estrelles ens parlen, però cal saber escoltar-les. Cada constel·lació és una història, cada moviment, una lliçó.”
Muḥammad, emocionat, va afegir: “Mon pare em va ensenyar que la ciència no és només càlculs i fórmules, sinó també poesia i compassió.”
Després del sopar, tots pujaren a la terrassa de l’hostal. El cel estava clar, i la Via Làctia travessava la nit com un riu de llum. Ibrahim va traure un petit astrolabi del seu sarró i començà a mostrar com es podia llegir el temps i la posició dels astres.
Els xiquets miraven fascinats, i els majors recordaven. Muḥammad, amb veu suau, va recitar un poema que havia escrit:
“Dalt del cel, les estrelles ballen, com records que mai s’esborren. I en cada llum, un nom, una història, que el vent de Morvedre encara murmura.”
L’endemà, abans de marxar, Ibrahim i Muḥammad van deixar una carta a l’hostal, oferint-se per tornar cada any i fer tallers d’astronomia per als joves de la ciutat. També van prometre restaurar el vell taller i convertir-lo en un petit centre d’observació astronòmica.
Yússuf, amb llàgrimes als ulls, els va acomiadar. “He vist moltes persones passar per ací, però poques han deixat tanta llum com vosaltres.”
Ibrahim va mirar enrere una última vegada. “Morvedre no és només un lloc al mapa. És una constel·lació dins del meu cor.”