Quan parlem del fardatxo, emprem un mot que vé de l’aragonès, però que ha arrelat amb força entre la gent del sud de Catalunya i, sobretot, al País Valencià. A la vora del riu Sénia, en terres del Camp de Tarragona, trobem el lluert, paraula que respira l’encant de les muntanyes i els vells camins de carro. Més cap al nord, entre les conques del Júcar i del Túria, hi ha qui parla de sarvatxo, record d’un llenguatge passat que encara sobreviu en paratges més recòndits. I quan volem fer un toc de gràcia, hi ha qui parla de rodoret per evocar la silueta esvelta que adopta quan s’escapa d’un perill. En canvi, la forma llangardaix, llagardaix o llargandaix persisteix en els textos antics i en la parla normativitzada, com un pont entre la modernitat i la Llengua Grossa que van parlar els nostres avantpassats.
L’ús d’aquest lèxic tan ric va acompanyat de saviesa popular que transcendeix les generacions. Si algú passa l’estona amb una calma absoluta, es diu que està com un fardatxo al sol, imitant la serenor amb què el rèptil absorbeix la calor. Quan algú corre a tota velocitat, sense mirar enrere, es compara amb un fardatxo espantat, evocant la fulgurant fugida davant el perill. I si volem reconèixer l’enginy i l’habilitat d’una persona per escapar-se de situacions complexes, diem que és més llesta que un fardatxo, lloant la seva capacitat de supervivència.
Més enllà del folklore, el fardatxo és un actor cabdal en els ecosistemes mediterranis. Els seus cossos, coberts d’escates, poden mesurar des d’uns pocs centímetres fins a gairebé un metre de llargada en espècies com el llangardaix ocel·lat. Són rèptils de sang freda, que regulen la temperatura amb la posició de les extremitats i l’exposició al sol o a l’ombra. Moltes espècies tenen la facultat de regenerar la cua si la perden, i els geckos que apareixen en racons urbans gràcies als coixinets adhesius de les potes demostren adaptacions sorprenents. El dragó volador, amb la pell estesa en membranes que fan de vela, pot planejar d’arbre en arbre com si volgués desafiar la gravetat.
Als paratges protegits com la serra d’Espadà, la Calderona, el Desert de les Palmes o la Font Roja, el fardatxo troba refugi entre pedres, troncs caiguts i matolls baixos. Les àrees agrícoles amb murs de pedra seca, bancals en secà i oliveres, així com les zones costaneres de l’Albufera i de les serres litorals, són escenaris on la seva presència és més visible. Però l’espècie pateix nombroses amenaces. La proliferació urbana i l’expansió de la construcció turístic-residencial destrueix els espais on els llangardaixos s’alimenten d’insectes i es refugien. L’agricultura intensiva amenaça la seva cadena tròfica, ja que l’ús massiu de pesticides elimina la fauna que constitueix la seva dieta i introdueix toxines en el medi.
Els fardatxos han de vigilar també els depredadors naturals: les serps que s’endinsen per les esquerdes entre roques, les aus rapinyaires que els vigilen des de l’aire i els mamífers carnívors com la geneta o la fagina. A més, en zones rurals, els gats domèstics i els ferals contribueixen a la seva mortalitat. I quan l’acció humana esdevé directa, alguns es captiven per al tràfic il·legal de fauna o s’eliminen per desconeixement, creient falsament que poden resultar perillosos. Tot plegat compromet la seva supervivència, i per això esdevé urgent posar en pràctica mesures de conservació.
La tasca de protecció comença amb la mirada atenta que presumeix de paratges conservats. Conservar l’arbrat autòcton i els matollars baixos, preservar els murs de pedra seca i mantenir bancals abandonats són accions senzilles que permeten als fardatxos trobar aixopluc i racons per escalfar les escates. Evitar l’ús de substàncies tòxiques, impulsar pràctiques agràries respectuoses i fomentar corredors ecològics entre zones naturals són passes decisives per garantir la connectivitat entre poblacions. No capturar ni molestar els rèptils, explicar als més menuts com distingir-los i difondre la seva importància ecològica ens acosta a una convivència harmònica.
Tot i que el fardatxo no figura en cap escut oficial ni apareix en banderes, té un valor simbòlic extraordinari. És l’emblema silvestre que ens recorda la riquesa Mediterrània, la diversitat dialectal i la necessitat de preservar el que tenim abans que desaparega. En moltes cases de labrant, els vells gravaven la silueta del llangardaix en les portes de fusta per invocar protecció i abundància, i en la ceràmica vernissada de l’època moderna valenciana sovint s’hi inscrivia en composicions florals com a símbol de regeneració.
Quan pleguen la feina del camp i caiem llunyot de presses, podem homenatjar el fardatxo compartint les dites que han passat de veu en veu, ja siga a la plaça del poble o en les tertúlies de vesprada. Recordar que és com un fardatxo al sol quan volem celebrar la calma, imitar-lo quan fugim com un fardatxo espantat o reclamar-ne l’enginy si som més llestos que un fardatxo. D’aquesta manera perpetuem el llegat oral, regenerem les brúixoles del passat i ens comprometem a mantenir viu el cant de la terra.
L’horitzó que s’obre davant nostre exigeix compromís i atenció. Cada xicotet llangardaix compta en l’equilibri ecològic, cada denominació dialectal enriqueix la nostra identitat col·lectiva i cada dita enforteix el vincle amb els territoris que habitem. Protegir el fardatxo significa vetllar per la salut dels paisatges mediterranis, preservar la diversitat cultural i difondre les històries que ens definixen. Quan tornem la mirada als murs de pedra i hi descobrim aquell petit rèptil, no només veiem un habitant més del camp, sinó la promesa que la nostra herència perdura gràcies a l’amor compartit pels elements més humils i indispensables.