En qualsevol debat democràtic, la ciutadania confia en l’honestedat intel·lectual dels seus representants. Quan una força política anuncia amb fanfàrria que “ací no es pagarà mai cap taxa turística” mentre era plenament conscient que altres destinacions obliguen a abonar una quantitat per nit d’allotjament, la sensació d’hipocresia no triga a escampar-se. El risc és gran, perquè la credibilitat no es recupera amb lleis de rècord ni amb mítings vibrants: es construeix a partir d’una continuïtat entre les paraules i els fets. Quan qualsevol membre del mateix partit que renegava de la taxa s’adapta amb naturalitat a pagar-la a l’estranger, la impressió de doble moral s’imposa, i la ciutadania més crítica i ben informada pregunta amb tota raó fins a quin punt aquells que abominen de l’impost fins a aconseguir la seua suspensió no estaven defensant més aviat un discurs electoralista que una orientació real de govern.
Aquest procés de denúncia pública de la paradoxal actitud política no es limita a una polèmica passatgera. Les dades de les Illes Balears, de Catalunya i d’altres territoris que van instaurar la taxa turística demostren que els ingressos generats s’han pogut invertir en millores tangibles de les infraestructures de litoral, en la protecció de paratges naturals i en promoure una oferta cultural més diversa i equilibrada. Qualsevol creació d’impost suscita reticències inicials, però la clau residix en la transparència del seu destí. Quan la ciutadania percep que els diners que paga es tradueixen en més neteja de les platges, en senders ben senyalitzats o en ajudes a veïnat d’aquelles localitats més pressionades pel turisme, l’adhesió a la mesura creix. El problema amb el model valencianista proposat pel PP va ser precisament la falta de tota justificació concreta de com es retornarien aquests recursos al territori turístic, abans d’anunciar la seua supressió per partida doble: com a gest polític, però també com a estratègia propagandística de cara a presentar el País Valencià com a paradís “tax free” en fires internacionals.
El País Valencià és un mosaic de destinacions turístiques amb característiques molt diverses. Des de la cosmopolita ciutat de València fins a pobles costaners menys massificats, cada àrea té reptes diferents. La no aplicació de la taxa va deixar en l’aire la possibilitat de finançar projectes de rehabilitació urbana, inversions en transport públic per connectar nuclis turístics i municipis interiorans, o programes de promoció de rutes rurals i patrimoni cultural que serien factibles amb una petita aportació per nit d’allotjament. En altres territoris, aquesta aportació va servir per compensar els efectes negatius de la massificació estival, per pal·liar la saturació del servei d’emergències o per finançar campanyes de turisme responsable i conscienciar la població visitant sobre el respecte al medi. Tot això ha quedat pendent de concretar, i el buit generat per la derogació ha estat aprofitat per sectors que argumenten que “no calen més impostos” sense oferir cap alternativa per mantenir i millorar la qualitat de l’experiència turística.
Però la paradoxa cobra una dimensió encara més cridanera quan considerem la mobilitat de les figures polítiques. Un viatge a Eivissa, a Barcelona o a altres ciutats amb taxa turística implica la inscripció automàtica en aquest tribut per part de qualsevol persona que reserve un hotel o un apartament regulat. Malgrat la seua retòrica crítica envers la taxa al País Valencià, els membres del PP que han participat en esdeveniments institucionals, mítings o fins i tot actes de caràcter més distés han assumit sense pestañear l’abonament per nit. Aquesta acceptació silenciosa devora qualsevol argument contra la mesura que no vullga dir altra cosa que la taxa és bona quan la cobren altres governs però dolenta quan la vol aplicar un executiu diferent. És una actitud que, més enllà del debat sobre la política turística, posa en qüestió la importància que atorguem a la coherència en la gestió pública.
Als ulls de la ciutadania, aquesta contradicció fragilita el sistema polític i alimenta la desafecció cap a les institucions. Quan es percep que els representants elegits actuen amb doble raser, mantenen discursos pendents de la conveniència del moment i obliden els principis que diuen defensar quan els resulta incòmode, es perd la confiança. I sense confiança, la política esdevé un circ de polèmiques estèrils i de gesticulacions externes que tapen el vertader debat sobre com hem de finançar la nostra convivència, com hem de preservar el patrimoni natural i cultural que ens identifica, com podem fer del turisme una oportunitat real de desenvolupament equilibrat. A l’inrevés del que proclamen alguns, no es tracta d’imposar un gravamen per gravamen, sinó de fer de la taxa un instrument de responsabilitat compartida que trasllade part de la càrrega de la gestió turística a qui la gaudeix.
La utilització de l’argument de l’“impost que no ha existit” per part del PP valencià és simptomàtica d’una estratègia discursiva que prioritza la difusió d’un relat per sobre de l’anàlisi de fets. Catalogar la taxa com a inexistència amplifica el missatge propagandístic i, alhora, oculta una realitat administrativa i legal: fins i tot amb la moratòria, l’impost va ser aprovat i, per tant, existia com a instrument vigent. És una manipulació semàntica que enganya part de la ciutadania i que té repercussions negatives en el funcionament democràtic. En una societat avançada, la política no pot ni ha de basar-se en frases fetes o en l’eliminació simbòlica de conceptes ajornats. Cal fer front als reptes amb valentia i amb transparència, explicant a la ciutadania quines inversions concretes es farien, quina quantia real aportaria cada pernocta d’hostes i com es garantiria que aquests recursos no es diluïren en despeses genèriques.
A aquest efecte, és imprescindible introduir mecanismes de control i de rendició de comptes. Quan la taxa turística s’aplica, ha d’existir un observatori públic que supervise la recaptació i la distribució dels fons, que elabore informes anuals accessibles a la població i que organitze debats municipals i autonòmics per ajustar la seua destinació a les necessitats reals del territori. Sense aquests espais de participació, la taxa corre el risc de convertir-se en una font de malfiances o de desviacions pressupostàries. En canvi, amb un correcte acompanyament des de l’administració i amb la implicació de la societat civil, es pot transformar un tribut impopular en un actor clau de la sostenibilitat, la cohesió i la qualitat turística.
És cert que el País Valencià disposa de recursos propis i d’un bon potencial turístic per finançar una gestió moderna i de qualitat. Però això no lliura els governants de la responsabilitat de buscar una aportació compartida que faça front als costos creixents de manteniment i protecció del nostre entorn. Les despeses en neteja, seguretat i infraestructures no es dilueixen sols amb la presència de visitants. El manteniment del servei d’emergències, l’ampliació de zones verdes i la rehabilitació de nuclis tradicionals també requereixen un finançament estable i suficient. El debat real no és si hi hauria d’haver impostos o no, sinó com aconseguir un model de finançament turístic just, transparent i flexible, que es puga adaptar als canvis en la demanda i a les necessitats dels territoris.
La renúncia a aquest debat en nom d’una estratègia electoral, amb proclames grandiloqüents però buides de concreció, acaba perjudicant la imatge del País Valencià com a destinació responsable. Les empreses turístiques més innovadores, aquelles que aposten per un model de turisme sostenible i d’alt valor afegit, valoren positivament la transparència i la implicació de les administracions. No és contradictori cobrar una taxa turística i promoure al mateix temps un turisme de qualitat; al contrari, amb la recaptació ben gestionada es poden impulsar projectes de formació de guies locals, d’accessibilitat universal i de millora dels serveis culturals i patrimonials que reforcen l’atractiu d’un territori. L’absència d’aquesta resposta política coherent deixa un espai per a la improvització i per a la competència deslleial, que reivindica ajudes públiques sense contrapartida clara.
Mentrestant, la discrepància entre el discurs i la pràctica alimenta l’escepticisme. Les polítiques públiques, sobretot les que pivoten sobre la mobilitat i l’ús de l’espai compartit, no poden basar-se únicament en consum d’imatges i en frases per a titulars. Requereixen la capacitat de construir consensos, de dialogar amb els sectors implicats, de facilitar la presa de decisions informació en mà, i d’explicar amb claredat els objectius i els resultats esperats. Quan els ciutadans veuen que la mateixa persona que ha negat la necessitat de la taxa la acaba pagant sense problema en un altre indret, la sensació és que les polítiques públiques són un joc de marionetes al servei de la retòrica partidista.
Per això, per recuperar la confiança, cal girar el focus cap a la responsabilitat i la coherència. Si el Partit Popular valencià creu de veritat que la taxa turística és un instrument negatiu, hauria de proposar alternatives reals per sufragar les despeses derivades del turisme. Potser un pacte per un finançament compartit amb els ajuntaments, un mecanisme de contribució de les empreses turístiques a fons perdut, o un sistema de cofinançament de projectes de promoció que implique hostalers, restauradors i empreses d’oci. Però tot això exigeix oferir un pla detallat i creïble, no només suplicar la supressió d’un impost que encara ni s’havia aplicat. La política no pot consistir en dir simplement “això no serveix” sense aportar la proposta següent.
El repte, en definitiva, és construir un model de desenvolupament turístic que combine l’atracció de visitants amb la protecció del medi i el benestar de la població resident. Necessitem un debat obert i respectuós, que reconega els diferents interessos de comarques costaneres i municipis de l’interior, que tingue en compte les noves formes de turisme de proximitat i les revolucions tecnològiques en la gestió de destinacions. Una part podria ser el finançament mitjançant un gravamen moderat i proporcional que aporte un flux estable de recursos, i una altra part seria l’optimització de les despeses i l’eficiència en la distribució. Només així es podrà avançar cap a una governança turística capaç de fer front a les exigències del segle xxi.
En aquest context, l’actitud del PP valencià serveix com a cas exemplar de les contradiccions que s’imposen quan la prioritat és la victòria electoral en lloc de l’interès comú. Quan s’abolix el que encara no s’aplicava i després es paga de manera rutinària quan es visita l’estranger, es envia un missatge de doble raser que minva molt la qualitat del debat públic. La política mereix més respecte que això. La ciutadania demana coherència, transparència i compromís, i no admira els discursos que se sostenen només mentre convé. Sense aquests elements essencials, la gestió del turisme es fica en barrancs de la improvisació i de la desconfiança.
Revertir aquesta dinàmica és possible. Cal que les formacions polítiques assumisquen la responsabilitat de debatre mesures que puguen coadjuvar a la millora del territori i que escolten les propostes de la societat civil, d’associacions de veïns, d’empreses i de visitants, per dissenyar instruments que reflectesquen la seua realitat. Quan s’aconseguix un consens mínim sobre la necessitat d’una aportació per cuidar allò que ens acull, la concentració d’esforços entre administracions locals i autonòmiques pot generar models de finançament més eficients que els recursos procedents de les arques generals de l’estat. Així, es garanteix que els diners que paguen els visitants revertisquen directament en la millora de l’experiència i en la protecció de l’entorn.
Per acabar, és necessari apel·lar a la maduresa del debat. Les persones que viatgen i gaudeixen del País Valencià i altres territoris no tenen cap problema en contribuir, amb una petita part del pressupost d’oci, a mantenir netes les platges, a renovar senyals i a reforçar la seguretat. L’objectiu no és castigar el turisme, sinó compartir amb responsabilitat els costos i aprofitar aquests fons per promoure un model més resilient. Si les institucions opten per la negació categòrica sense proposar concrecions, perden una oportunitat per reforçar la imatge d’un territori compromés amb la sostenibilitat i amb una experiència turística de qualitat. La paradoxa de pagar taxa fora i negar-la ací hauria de ser una lliçó per a tots: la política no pot jugar amb la credibilitat de la ciutadania perquè aquesta és la base de qualsevol societat que vulga avançar de manera justa i equilibrada.