La política hauria de ser una expressió noble del compromís col·lectiu, una eina per a millorar la vida de les persones, per a construir societats més justes, més igualitàries i més lliures. Però massa sovint, la realitat ens mostra una altra cara, una cara fosca, crua, on la lluita pel poder esdevé una cursa sense escrúpols, on les persones són tractades com a peces d’un tauler, sacrificables, prescindibles, triturables. I això no pot ser. No tot val en política. No pot ser que la política es convertisca en una trituradora d’éssers humans.
Vivim en una època marcada per la immediatesa, per la polarització, per la simplificació extrema del discurs públic. Les xarxes socials han amplificat aquesta dinàmica, convertint el debat polític en un espectacle constant, on el que importa no és la veritat, ni la reflexió, ni el bé comú, sinó el titular, el meme, la desqualificació ràpida. En aquest context, les persones que es dediquen a la política, amb vocació de servei, amb voluntat de transformar, sovint acaben sent víctimes d’un sistema que les devora, que les exposa, que les jutja sense pietat.
La política no pot ser això. No pot ser una màquina de triturar vides, de destruir reputacions, de fomentar l’odi. Cal recuperar l’ètica, el respecte i la responsabilitat com a valors fonamentals. Cal tornar a posar les persones al centre, no com a objectes de manipulació, sinó com a subjectes actius, dignes, amb drets i amb veu.
L’ètica ha de ser la brúixola que guie l’acció política. No es tracta de ser perfectes, ni de caure en moralismes estèrils, sinó de reconéixer que hi ha límits que no es poden traspassar. Mentir, manipular, insultar, deshumanitzar, no són estratègies legítimes. Són formes de corrupció, encara que no siguen econòmiques. Són formes de degradació democràtica. L’ètica implica actuar amb coherència, amb transparència, amb responsabilitat. Implica saber dir prou, saber rectificar, saber escoltar.
El respecte és una condició imprescindible per a la convivència democràtica. Sense respecte, no hi ha diàleg possible. I sense diàleg, la política esdevé imposició, violència simbòlica, confrontació estèril. Respectar vol dir reconéixer la diversitat, la pluralitat, la legitimitat de les idees diferents. Vol dir fugir del menyspreu, de la superioritat moral, de la caricatura de l’altre. Vol dir entendre que la política no és una guerra, sinó una construcció col·lectiva.
La responsabilitat és el compromís amb la societat, amb les generacions futures, amb la història. Ser responsable vol dir actuar pensant en les conseqüències, en l’impacte real de les decisions. Vol dir no deixar-se arrossegar pel curtterminisme, pel càlcul electoral, per la por a perdre vots. Vol dir tindre el coratge de prendre decisions difícils, de defensar conviccions encara que siguen impopulars, de prioritzar el bé comú per damunt dels interessos partidistes.
Hi ha qui diu que això és ingenuïtat, que la política és així, que cal jugar amb les regles del sistema. Però si les regles del sistema són inhumanes, cal canviar-les. Si la política esdevé una trituradora d’éssers humans, cal parar-la. Cal construir una altra manera de fer política, més humana, més justa, més digna.
Aquesta altra política no és una utopia. És una necessitat. I és possible. Hi ha persones que la practiquen, que defensen les seues idees amb fermesa però amb respecte, que assumeixen responsabilitats, que fugen del cinisme. Són exemples que ens inspiren, que ens recorden que la política pot tindre ànima, que pot ser espai de trobada, de cura, de transformació.
Cal reivindicar la política com a espai de servei, no de vanitat. Com a espai de construcció col·lectiva, no de destrucció personal. Com a espai de dignitat, no de humiliació. I això només serà possible si recuperem l’ètica, el respecte i la responsabilitat com a valors centrals.
No tot val en política. No val mentir, ni insultar, ni deshumanitzar. No val sacrificar persones en nom de la victòria. No val utilitzar el dolor alié com a arma. No val convertir la política en un espectacle cruel. Cal dir-ho clar, sense por, sense ambigüitats.
La política ha de ser un espai on les persones se senten escoltades, respectades, valorades. Un espai on es puga discrepar sense odi, on es puga construir ponts, on es puga imaginar futurs compartits. Un espai on la dignitat humana siga sagrada.
Per això, cal alçar la veu. Cal exigir una regeneració profunda. Cal construir una cultura política basada en la cura, en la responsabilitat, en el respecte. Cal defensar la política amb ànima, amb cor, amb consciència.
Perquè si la política perd la seua humanitat, ho perd tot. I nosaltres, com a societat, també ho perdem.
Mirada històrica i aprenentatges
Si mirem enrere, trobem moments en què la política ha sigut capaç de generar consensos amplis, de posar el bé comú per damunt de les diferències. Els pactes de la transició, malgrat les seues ombres, van ser un exemple de responsabilitat col·lectiva. En altres contextos, com en la reconstrucció postbèl·lica d’Europa, la política va saber estar a l’altura, va saber construir ponts, va saber prioritzar la pau i la justícia.
Però també trobem episodis foscos, on la política es va convertir en una eina de persecució, de repressió, de destrucció. Les dictadures, els totalitarismes, els populismes autoritaris, ens mostren què passa quan la política perd l’ànima, quan es desconnecta de l’ètica, del respecte, de la responsabilitat.
Aprendre de la història és fonamental. No per a quedar-nos en la nostàlgia, sinó per a evitar repetir errors. Per a construir una política que siga capaç de mirar al futur amb esperança, amb valentia, amb humanitat.
El paper de la ciutadania
La regeneració política no pot vindre només de les institucions. Necessita una ciutadania activa, crítica, compromesa. Necessita persones que exigisquen transparència, que valoren la coherència, que penalitzen el cinisme. Necessita mitjans de comunicació responsables, que fugen del sensacionalisme, que promoguen el debat seré, que donen veu a la complexitat.
La ciutadania té un paper fonamental en la construcció d’una política més humana. No com a espectadora, sinó com a protagonista. No com a consumidora de discursos, sinó com a generadora de propostes, de preguntes, de alternatives.
Cal educar en valors democràtics, des de la infància. Cal promoure espais de participació real, on les persones se senten escoltades, on puguen incidir en les decisions. Cal fomentar una cultura del diàleg, de la cura, de la responsabilitat compartida.
Cap a una política amb ànima
Imaginem per un moment una política on les persones no són tractades com a enemigues, sinó com a interlocutores. Una política on les idees es debaten amb respecte, on les decisions es prenen pensant en el bé comú, on la diversitat és valorada com a riquesa. Imaginem una política on l’ètica no és una càrrega, sinó una guia. On la responsabilitat no és una obligació, sinó una vocació. On el respecte no és una formalitat, sinó una actitud profunda.
Aquesta política és possible. Però cal voler-la. Cal construir-la dia a dia, amb gestos petits i amb decisions grans. Cal defensar-la davant del cinisme, davant de la indiferència, davant de la violència simbòlica.
No tot val en política. I això no és una frase buida. És una convicció profunda. És una crida a la dignitat. És una aposta per la humanitat.
Perquè la política, quan és digna, quan és ètica, quan és respectuosa, pot ser una de les formes més belles de l’acció humana. Pot ser espai de trobada, de transformació, de esperança.
I això, en temps difícils, és més necessari que mai. En temps de crisi, en temps de desconfiança, en temps de desafecció, cal tornar a creure en la política com a eina de canvi, com a espai de construcció col·lectiva, com a lloc on les persones poden imaginar i fer realitat un futur millor.
Però per a creure en la política, cal que la política siga creïble. I això només s’aconsegueix si les persones que la practiquen ho fan amb honestedat, amb responsabilitat, amb respecte. Si les institucions funcionen amb transparència, amb justícia, amb equitat. Si el debat públic es construeix des de la veritat, des de la pluralitat, des de la dignitat.
No podem resignar-nos a una política degradada, buida, violenta. No podem normalitzar el menyspreu, la mentida, la manipulació. No podem acceptar que la política siga una guerra permanent, una lluita pel poder sense cap horitzó de transformació.
Cal recuperar el sentit profund de la política. El seu sentit comunitari, el seu sentit emancipador, el seu sentit humà. Cal tornar a fer política amb ànima, amb cor, amb consciència.
Això implica canvis estructurals, sí. Però també implica canvis culturals, canvis personals, canvis en la manera com entenem el poder, el lideratge, la representació. Implica reconéixer que la política no és només una qüestió de partits, de institucions, de càrrecs. És una qüestió de valors, de relacions, de projectes compartits.
Implica entendre que la política comença en el dia a dia, en les converses, en les decisions quotidianes, en la manera com ens relacionem amb les altres persones. Implica assumir que totes tenim una responsabilitat en la construcció d’una política més humana, més justa, més digna.
Per això, cal educar en la política com a pràctica democràtica, com a espai de diàleg, com a eina de transformació. Cal promoure una cultura política basada en la cura, en la responsabilitat, en el respecte. Cal defensar la política com a espai de vida, no com a espai de destrucció.
I cal fer-ho amb fermesa, amb convicció, amb esperança. Perquè només si recuperem l’ètica, el respecte i la responsabilitat podrem construir una política que estiga a l’altura dels reptes del nostre temps. Una política que no siga una trituradora d’éssers humans, sinó una eina de dignificació col·lectiva.
La política ha de ser capaç de mirar als ulls de les persones, d’escoltar-les, de cuidar-les. Ha de ser capaç de reconéixer el dolor, la vulnerabilitat, la diversitat. Ha de ser capaç de construir ponts, de generar confiança, de sembrar esperança.
I això només serà possible si les persones que la practiquen ho fan des de la convicció profunda que no tot val. Que hi ha límits que no es poden traspassar. Que la dignitat humana és sagrada. Que la veritat importa. Que el respecte és fonamental. Que la responsabilitat és irrenunciable.
No tot val en política. I cal dir-ho, cal repetir-ho, cal defensar-ho. Cal construir una política que no siga una màquina de triturar, sinó un espai de trobada, de cura, de transformació.
Perquè només així podrem recuperar la confiança, la il·lusió, la força col·lectiva per a fer front als grans reptes del nostre temps. Només així podrem construir societats més justes, més igualitàries, més lliures.
Només així podrem fer que la política siga, de nou, una expressió noble del compromís col·lectiu. Una eina per a millorar la vida de totes les persones. Una pràctica que ens dignifique, que ens una, que ens transforme.
I això, en definitiva, és el que mereixem. I és el que hem de exigir. Amb veu clara, amb coratge, amb esperança.
Perquè no tot val. I perquè la política, quan és digna, pot ser una de les formes més belles de l’acció humana. Una forma de cuidar-nos, de transformar-nos, de construir un món millor.