Cada 8 d’agost se celebra el Dia Internacional de l’Orgasme Femení, una efemèride que, tot i sonar provocadora o fins i tot anecdòtica per a algunes persones, té un rerefons profundament transformador. Aquesta data no és només una excusa per parlar de sexualitat, sinó una oportunitat per visibilitzar una realitat històricament silenciada: la invisibilització del plaer femení en les relacions sexuals, en l’educació afectivosexual i en la cultura popular.
La commemoració d’aquest dia va nàixer al municipi brasiler d’Esperantina, com una iniciativa de salut pública impulsada per un regidor que volia compensar la seua parella per una suposada falta d’orgasmes. Tot i l’origen anecdòtic, la idea va créixer i es va convertir en una jornada reivindicativa que ha travessat fronteres. Ciutats com Gandia, al País Valencià, han adoptat la celebració com a part del seu calendari institucional, amb activitats que promouen la reflexió sobre el plaer, la igualtat i la llibertat sexual.
Parlar d’orgasme femení implica parlar de drets, de salut, de educació i de justícia. Durant segles, la sexualitat de les dones ha estat definida des de la mirada masculina, centrada en el coit, en la reproducció i en el desig de l’altre. El plaer propi, l’exploració del cos, la masturbació i l’orgasme han estat temes tabú, envoltats de culpa, vergonya o ignorància. Encara hui, moltes persones amb vulva creixen sense una educació sexual que els permeta entendre el seu cos, reconéixer el seu desig i expressar-lo amb llibertat.
Els estudis actuals sobre l’orgasme femení posen en evidència aquesta bretxa. La majoria de dones no arriben a l’orgasme només amb penetració, i necessiten estimulació directa o indirecta del clítoris. Això contradiu el mite del punt G, de l’orgasme vaginal com a superior o més “madur”, i desmunta la idea que el coit és el centre de la relació sexual. Investigadors com Vincenzo i Giulia Puppo han defensat que no existeixen diferents tipus d’orgasmes femenins, sinó un únic procés fisiològic que implica el clítoris, independentment de com s’estimule.
Aquestes troballes científiques són importants, però no suficients. Cal transformar la cultura sexual, les pràctiques, les creences i les relacions. Moltes dones fingeixen l’orgasme per no ferir l’ego de la parella, per acabar una relació sexual que no els satisfà, o per complir amb una expectativa social. Aquesta realitat, documentada en estudis com els del Centre PsiCo Lleida, mostra com el plaer femení continua subordinat al desig masculí, i com la comunicació sexual encara està marcada per la por, la inseguretat i la falta de coneixement.
El trastorn orgàsmic femení, conegut com anorgàsmia, és una condició que afecta moltes dones i que té conseqüències emocionals profundes. La dificultat per arribar a l’orgasme pot generar frustració, baixa autoestima, ansietat i problemes en les relacions. Però sovint no es tracta d’un problema fisiològic, sinó d’un context cultural que no afavoreix el coneixement del cos, la llibertat sexual ni la connexió emocional. L’educació sexual, quan existeix, sol estar centrada en la prevenció de riscos, com les infeccions o els embarassos no desitjats, però no en el plaer, el consentiment, el desig o la diversitat.
És per això que el Dia de l’Orgasme Femení no hauria de ser vist com una curiositat, sinó com una crida a la transformació. Reivindicar el dret al plaer és reivindicar el dret a ser, a sentir, a decidir i a gaudir. És reconéixer que la sexualitat no és només una funció biològica, sinó una dimensió humana rica, complexa i diversa. És trencar amb els mites, amb les normes patriarcals, amb les representacions estereotipades que perpetuen la desigualtat.
També és una oportunitat per parlar de llenguatge. El llenguatge inclusiu no és una moda ni una imposició, sinó una eina per visibilitzar totes les identitats, cossos i experiències. Parlar de persones amb vulva, en lloc de dones, permet incloure persones trans, no binàries o intersexuals que també viuen la sexualitat des d’una perspectiva pròpia. El plaer no té gènere, però sí contextos que el condicionen. Fer servir un llenguatge inclusiu és reconéixer aquesta diversitat i respectar-la.
En aquest sentit, cal també revisar les representacions culturals. Pel·lícules com Frozen han estat objecte d’anàlisis simbòliques que veuen en els poders d’Elsa una metàfora de la repressió i l’alliberament sexual. Tot i que no és una lectura oficial ni explícita, és interessant com la cultura popular pot ser reinterpretada des de perspectives feministes o psicoanalítiques. Elsa no té interès romàntic, no busca ser salvada, i troba en la llibertat i l’autonomia la seua força. Això trenca amb el model tradicional de princesa Disney i obri la porta a imaginar altres formes de ser i de sentir.
La sexualitat és una construcció social, i com a tal, pot ser transformada. El plaer no hauria de ser un privilegi, sinó un dret. No hauria de ser una excepció, sinó una experiència compartida, respectuosa i lliure. Per això, cal parlar-ne, educar, escoltar, desaprendre i reaprendre. Cal crear espais segurs on les persones puguen expressar el seu desig sense por, sense culpa, sense violència. Cal reconéixer que el cos és un territori de llibertat, però també de lluita.
Celebrar el Dia de l’Orgasme Femení és, en definitiva, celebrar la vida. És reconéixer que el plaer forma part del benestar, de la salut integral, de la felicitat. És reivindicar que totes les persones tenen dret a conéixer el seu cos, a explorar-lo, a gaudir-lo, a compartir-lo si ho desitgen. És trencar amb el silenci, amb la vergonya, amb la invisibilitat. És construir una cultura sexual més justa, més lliure, més igualitària.
I això no es fa en un dia, sinó cada dia. Amb cada conversa, amb cada gest, amb cada decisió. Amb cada article com aquest, que vol obrir finestres, sembrar dubtes, provocar reflexions. Perquè el plaer no és només una sensació, sinó una forma de resistència. Una forma de dir: existim, sentim, mereixem.