Hi ha imatges que travessen el temps com si foren metàfores eternes. El far és una d’elles. Enmig de la foscor, en la intempèrie de la nit, quan el mar s’alça i la tempesta amenaça, el far roman. No es mou. No crida. No corre. Simplement, brilla. I en eixe brillar silenciós, constant, hi ha una promesa: la de no perdre’s, la de trobar camí, la de tornar a casa.
Parlar de fars és parlar de resistència. De la capacitat de mantindre la llum viva quan tot al voltant sembla enfonsar-se. En aquest sentit, el far és molt més que una estructura arquitectònica. És un símbol. És una presència. És una veu sense veu que diu: “encara hi ha esperança”.
Aquesta conversa que hem tingut, entre preguntes sobre la Torre d’Hèrcules, els fars del País Valencià, les cançons de Revólver i les metàfores de llum, ha estat un viatge. Un viatge cap a la memòria, cap a la identitat, cap a la necessitat humana de trobar sentit enmig del caos. I és que, com deia Albert Camus, “enmig de l’hivern, vaig descobrir que hi havia en mi un estiu invencible”. El far és eixe estiu invencible. És la llum que no es resigna.
Els fars del nostre territori —des de el Cap de Sant Antoni fins al far de l’Albir— són testimonis d’una història compartida. Han vist passar embarcacions, guerres, amors, naufragis, esperances. Han estat habitats per persones que vivien entre la llum i la solitud, entre el mar i el cel. El farer, figura gairebé extinta, era qui mantenia viva la flama. Qui, en la nit més fosca, assegurava que algú, en algun lloc, podria veure la llum.
Carlos Goñi, en la seua cançó “Faro de Lisboa”, canta: “Faro que alumbras al mundo por encima de la tempestad, alumbra mi vida”. És una súplica. Una oració laica. Una crida a no ser abandonat en la foscor. I és que, en realitat, totes i tots som navegants. Totes i tots travessem mars incerts. Totes i tots necessitem, de tant en tant, un far.
La llum, en aquest context, no és només física. És emocional. És espiritual. És la capacitat de veure més enllà del dolor, de la pèrdua, de la incertesa. És la capacitat de creure que hi ha un demà. Que hi ha un port. Que hi ha un lloc on podem descansar.
En la literatura, el far ha estat utilitzat com a metàfora de la consciència, de la veritat, de la guia. Virginia Woolf, en la seua novel·la “To the Lighthouse”, explora la complexitat de les relacions humanes a través d’un far que esdevé centre simbòlic de la narrativa. El far és allò que roman mentre tot canvia. És el punt fix en un món en moviment.
En el nostre parlar, en la nostra cultura mediterrània, el far també és memòria. És el record d’un temps en què la mar era camí, no frontera. En què les llums costaneres eren promeses, no advertències. En què la llum no era només tecnologia, sinó humanitat.
Quan parlem de llum, parlem també de resistència. De la capacitat de mantindre viva la flama enmig de la foscor. De la capacitat de ser far per a altres. Perquè, al cap i a la fi, totes i tots podem ser fars. Totes i tots podem ser llum per a qui s’ha perdut. Totes i tots podem ser guia per a qui no troba el camí.
Aquesta idea és especialment poderosa en temps convulsos. Quan el món sembla trontollar, quan les certeses s’esfondren, quan la por s’instal·la, el far ens recorda que hi ha una altra manera de viure. Que hi ha una altra manera de mirar. Que hi ha una altra manera de ser.
El filòsof Emmanuel Levinas parlava de la responsabilitat envers l’altre com a fonament de l’ètica. Ser far és, en certa manera, assumir eixa responsabilitat. És dir: “estic ací, i si tu et perds, jo brillaré perquè em trobes”. No per imposar, no per controlar, sinó per acompanyar.
En aquest sentit, la llum és també amor. És cura. És presència. És capacitat de veure l’altre i de deixar-se veure. És capacitat de compartir la foscor i, en compartir-la, fer-la menys fosca.
Els fars del País Valencià, com el de Santa Pola o el de Tabarca, són testimonis d’aquesta llum compartida. Són espais que han vist passar generacions. Que han estat punt de trobada entre la terra i la mar. Que han estat escenari de històries que no coneixerem mai, però que han deixat empremta.
En parlar d’ells, en recordar-los, en visitar-los, fem un acte de memòria. I la memòria és també llum. És també far. És també esperança.
Perquè l’esperança no és ingenuïtat. No és creure que tot anirà bé sense fer res. L’esperança és resistència activa. És capacitat de mantindre la llum viva. És capacitat de ser far enmig de la tempesta.
Com deia el poeta Mario Benedetti, “la esperança és una cosa que es porta en el cor, no en la ment”. I és que, al cap i a la fi, el far no brilla perquè sap que algú el veurà. Brilla perquè és la seua naturalesa. Perquè és el que fa. Perquè és el que és.
Aquesta conversa que hem tingut, entre preguntes, curiositats, cançons i reflexions, ha estat un far. Ha estat una llum compartida. Ha estat una manera de dir: “no estàs sol”. I això, en si mateix, ja és esperança.
Perquè en parlar del far, parlem de nosaltres. De la nostra capacitat de resistir. De la nostra capacitat de cuidar. De la nostra capacitat de ser llum.
I potser, en aquest món que sovint sembla enfosquit, el que més necessitem no són grans respostes, sinó petites llums. Petits fars. Petites presències que ens diguen: “ací estic. No et perdes. No et rendisques”.
Potser, al cap i a la fi, ser far és això: ser capaç de brillar per a altres. Ser capaç de mantindre la flama viva. Ser capaç de ser esperança.
I si alguna cosa ens ha deixat aquesta conversa, és això: la certesa que la llum existeix. Que la llum és possible. Que la llum és nostra.
Perquè, com deia Eduardo Galeano, “som el que fem per canviar el que som”. I si decidim ser llum, si decidim ser far, si decidim ser esperança, aleshores, potser, el món serà un lloc una mica més habitable.
Potser, aleshores, la tempesta no ens farà naufragar. Potser, aleshores, trobarem el camí. Potser, aleshores, sabrem que no estem sols.
I això, estimat lector, estimada lectora, ja és molt.