En els últims anys, la música urbana ha guanyat una presència aclaparadora en les nostres vides. Des de les xarxes socials fins a les festes populars, les cançons de ritmes accelerats i lletres provocadores s’han convertit en banda sonora de generacions senceres. En aquest context, el tema “La Morocha” de Luck Ra i BM ha esdevingut un fenomen viral, especialment entre la joventut. Però darrere del seu èxit, s’amaga una problemàtica que mereix ser analitzada amb deteniment: el llenguatge que utilitza i les implicacions que pot tindre en la construcció de relacions, rols de gènere i percepcions sobre el consentiment.
La cançó, que aparentment celebra una nit de festa i seducció, conté frases que, en una lectura més profunda, poden resultar inquietants. Expressions com “jo en la cacera, sempre enfocat, atent” o “no pot fer-ho tot el campió, vull que jugue la banda” evoquen una narrativa en què la dona és presentada com un objecte de desig, una presa en una cacera simbòlica. El problema no és només la metàfora, sinó el que implica: una dinàmica de poder en què la dona no té veu, no expressa voluntat, i és compartida entre diversos homes com si fóra un bé de consum.
És cert que la música popular ha fet ús de metàfores provocadores des de fa dècades. El rock, el reggaeton, el cuarteto i altres gèneres han jugat amb el límit entre la seducció i la transgressió. Però en un moment històric en què els moviments feministes han posat el focus en el consentiment, la violència simbòlica i la representació de les dones en els mitjans, cal revisar amb ull crític allò que escoltem i reproduïm.
El fet que la cançó no descriga explícitament una violació no la fa innocua. El llenguatge té poder. Les paraules construeixen imaginari, normalitzen actituds, perpetuen rols. Quan una cançó parla de “compartir amb la banda” després d’una “cacera”, està suggerint una dinàmica grupal en què la dona és passiva, disponible, i no es contempla la seua voluntat. I això, en una societat que encara lluita per erradicar la violència sexual i la cultura de la violació, és preocupant.
Algunes persones poden argumentar que es tracta només d’una cançó, que no cal dramatitzar, que la gent sap distingir entre ficció i realitat. Però eixa distinció no sempre és tan clara, especialment entre les persones més joves, que consumeixen música de manera intensiva i sovint sense filtres. Quan el missatge que es rep una vegada i una altra és que la dona està “sola i se mor de ganes”, que “el campió no pot fer-ho tot” i que “jugue la banda”, es corre el risc de banalitzar el consentiment, de convertir-lo en un detall prescindible.
A més, cal tindre en compte que la música no és només entreteniment. És també una forma de socialització, una eina de construcció identitària. Les cançons que escoltem influeixen en com entenem les relacions, el desig, el respecte. Si el relat dominant és que la masculinitat s’expressa a través de la conquesta, la força i la capacitat de compartir dones amb els amics, estem perpetuant una visió patriarcal i violenta de les relacions.
Per això, és fonamental que com a societat ens preguntem què estem consumint i què estem normalitzant. No es tracta de censurar ni de prohibir, sinó de generar debat, de fomentar una escolta crítica, de donar eines a les persones joves per interpretar el que escolten. La música pot ser una via poderosa per transmetre valors, per qüestionar normes, per imaginar altres formes de relacionar-se. Però també pot ser un vehicle de reproducció de violències si no s’analitza amb perspectiva.
En aquest sentit, el paper de les persones educadores, de les famílies, dels mitjans de comunicació i fins i tot dels artistes és clau. Cal promoure espais de reflexió, tallers, converses en què es puga parlar obertament sobre el que diu una cançó, sobre com ens fa sentir, sobre quines imatges genera. Cal trencar amb la idea que el que és popular no es pot qüestionar. Precisament perquè és popular, té un impacte enorme.
També és important reconéixer que hi ha artistes que estan fent un esforç per transformar el llenguatge, per parlar de desig des del respecte, per visibilitzar el consentiment com a part essencial de qualsevol relació. Eixes veus mereixen ser escoltades, amplificades, celebrades. La música pot ser rebel, provocadora, sensual, sense caure en la cosificació ni en la violència simbòlica.
En el cas de “La Morocha”, el debat està obert. Hi ha qui la balla sense pensar, qui la canta amb entusiasme, qui la troba divertida. Però també hi ha qui s’ha sentit incòmode, qui ha detectat una narrativa inquietant, qui ha decidit no reproduir-la. Eixa diversitat de reaccions és sana, és necessària. Ens mostra que la societat està canviant, que cada vegada som més conscients del poder del llenguatge, de la importància del consentiment, de la necessitat de construir relacions més igualitàries.
No es tracta de demonitzar una cançó ni de culpabilitzar qui la gaudeix. Es tracta de obrir els ulls, de fer-nos preguntes, de no donar per fet que tot el que sona és innocu. La cultura musical és un reflex del món que habitem, però també pot ser una eina per transformar-lo. Si volem una societat més justa, més respectuosa, més lliure, cal començar per revisar allò que cantem, allò que ballem, allò que celebrem.
Potser la pròxima vegada que escoltem “La Morocha”, ho farem amb una mirada diferent. Potser decidirem parlar-ne amb les persones del nostre entorn. Potser descobrirem altres cançons que ens fan sentir bé sense incomodar-nos. Potser, simplement, aprendrem a escoltar amb més consciència. I això, ja és un pas cap a una cultura més respectuosa i inclusiva.