L’estudi de les ciutats d’Al-Àndalus requereix una mirada polièdrica que contemple no sols els centres de poder com Còrdova, sinó també les ciutats perifèriques que, com Morvedre (actual Sagunt), formaren part d’un sistema territorial interconnectat. Aquest article pretén analitzar les relacions, influències i contrastos entre Còrdova i Morvedre durant l’època islàmica, des del segle VIII fins a la conquesta cristiana del segle XIII. A través de fonts primàries, arqueologia i historiografia moderna, s’explora com aquestes dues ciutats reflectiren les dinàmiques polítiques, culturals i religioses d’Al-Àndalus.
Còrdova: capital del Califat i centre cultural
Còrdova esdevingué capital de l’Emirat independent d’Al-Àndalus l’any 756, quan Abd-ar-Rahman I, membre de la dinastia omeia, s’establí a la península després de fugir de Damasc. Segons Pierre Guichard (2000), Còrdova no sols consolidà el poder polític islàmic, sinó que es convertí en un centre cultural de primer ordre, comparable a Bagdad o El Caire. La construcció de la Mesquita Aljama, iniciada el 785, simbolitzà aquesta centralitat espiritual i arquitectònica.
Durant el Califat de Còrdova (929–1031), la ciutat acollí figures com Ibn Hazm, autor de El collar de la coloma, i Ziryab, músic i reformador cultural que introduí costums refinats a la cort. La biblioteca de Còrdova, segons María Jesús Viguera (1992), contenia més de 400.000 volums, i les escoles coràniques formaven part d’un sistema educatiu que irradiava coneixement cap a tot Al-Àndalus.
Morvedre: ciutat perifèrica amb funció estratègica
Morvedre, coneguda en època islàmica com Murviedro, era una ciutat costanera situada al nord de Balansiya (València). Tot i no ser un centre polític de primer nivell, exercia una funció estratègica com a punt de control entre el litoral mediterrani i les terres interiors. Segons Josep Torró (2004), Morvedre formava part del sistema defensiu del territori valencià, amb un castell que dominava la vall del Palància i facilitava la comunicació entre el nord i el sud.
Les excavacions arqueològiques al castell de Sagunt han revelat restes de muralles islàmiques, cisternes i estructures defensives que daten dels segles X i XI. A més, la presència d’alqueries en el seu entorn rural indica una economia basada en l’agricultura irrigada, amb sistemes de reg que seguien els models andalusins descrits per Thomas Glick (1979).
Articulació territorial i relacions indirectes
Tot i que no existeixen documents que indiquen una relació directa entre Còrdova i Morvedre, la connexió territorial dins d’Al-Àndalus permet entendre com la influència cordovesa es projectava sobre ciutats com Morvedre. El sistema administratiu del Califat establia governadors provincials que responien a la capital, i les ciutats perifèriques seguien models jurídics i culturals comuns.
Segons Maribel Fierro (2011), la jurisprudència malikí, dominant a Còrdova, s’aplicava també en les comunitats musulmanes del llevant peninsular. Això implicava una uniformitat en la pràctica religiosa, la gestió de les waqf (propietats religioses) i l’organització de les mesquites locals. Morvedre, com altres ciutats del territori valencià, reproduïa aquests esquemes, tot i les adaptacions locals.
Cultura material i arquitectura
L’arquitectura islàmica a Còrdova és àmpliament coneguda per la Mesquita Aljama, amb els seus arcs de ferradura, columnes reutilitzades i decoració epigràfica. A Morvedre, les restes arquitectòniques són més modestes, però revelen influències cordoveses. El castell presenta tècniques constructives similars a les de les fortificacions del Califat, com l’ús de tàpia i la disposició de torres semicirculars.
Segons Rafael Azuar (1995), les alqueries del Camp de Morvedre mostraven una organització espacial que seguia el model de les hisnes andalusines, amb una mesquita, un sistema de reg i una estructura comunitària. Aquestes formes de vida rural estaven inspirades en els patrons cordovesos, adaptats a les condicions locals.
Economia i comerç
Còrdova era un centre comercial que connectava la península amb el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient i Europa. Els mercats cordovesos oferien productes de luxe, teixits, espècies i llibres. Morvedre, per la seua banda, participava en el comerç marítim del Mediterrani, amb un port que facilitava l’intercanvi de cereals, oli i ceràmica.
Els estudis de Dolors Bramon (2001) indiquen que les ciutats costaneres com Morvedre tenien una població diversa, amb musulmans, jueus i cristians que convivien i comerciaven. Aquesta pluralitat es reflectia en la documentació notarial i en les pràctiques comercials, que seguien models islàmics com el suk (mercat) i el hisba (control de qualitat).
Fragmentació política i regnes de taifes
Amb la caiguda del Califat de Còrdova l’any 1031, Al-Àndalus es fragmentà en diversos regnes de taifes. Còrdova perdé la seua centralitat, mentre que ciutats com Balansiya guanyaren protagonisme. Morvedre passà a formar part de la taifa de València, governada per figures com Abd al-Aziz ibn Abi Amir.
Segons Eduardo Manzano (2006), aquesta fragmentació política no implicà una ruptura cultural. Les ciutats continuaren reproduint els models cordovesos, i la memòria del Califat persistí com a referent. A Morvedre, la presència de poetes i juristes que havien estudiat a Còrdova mostra la continuïtat intel·lectual malgrat els canvis polítics.
La conquesta cristiana i el període mudèjar
La conquesta cristiana de Còrdova per Ferran III el Sant (1236) i de Morvedre per Jaume I (1238) marcà un punt d’inflexió. Tot i això, les comunitats musulmanes continuaren vivint en ambdues ciutats com mudèjars, mantenint elements de la seua cultura, religió i llengua.
Els Llibres del Repartiment de Jaume I mostren com les terres de Morvedre foren distribuïdes entre cavallers cristians, però també com es respectaren certs drets de la població musulmana. Segons Helena Kirchner (1998), els mudèjars mantingueren les seues mesquites, els sistemes de reg i les formes de vida comunitària durant diverses dècades.
A Còrdova, la Mesquita fou convertida en catedral, però la seua estructura islàmica es preservà. Aquesta coexistència arquitectònica simbolitza la complexitat del període postconquesta, on la cultura islàmica continuà present malgrat la dominació cristiana.
Memòria històrica i patrimoni
La memòria de l’època islàmica a Còrdova és visible en el seu patrimoni monumental, en la toponímia i en la literatura. A Morvedre, aquesta memòria és més difusa, però es conserva en les restes arqueològiques, en els noms de llocs i en les tradicions locals.
Els estudis de Xavier Vidal (2015) sobre el Camp de Morvedre indiquen que la població actual conserva certs elements de la cultura islàmica, com els sistemes de reg, les estructures agràries i la disposició urbana. Aquesta continuïtat patrimonial és clau per entendre la persistència del llegat andalusí.
Conclusions
L’anàlisi conjunta de Còrdova i Morvedre en l’època islàmica revela una articulació territorial complexa, on la capital del Califat exercia una influència cultural, jurídica i arquitectònica sobre les ciutats perifèriques. Tot i les difererències en dimensió i protagonisme, Morvedre reflecteix les dinàmiques generals d’Al-Àndalus, adaptades a un context local marcat per la seua posició costanera i estratègica.
La influència de Còrdova sobre Morvedre no es pot entendre com una relació directa i constant, sinó com una irradiació cultural i institucional que es manifestava en les pràctiques religioses, en l’arquitectura, en l’organització social i en la jurisprudència. Aquesta influència es mantingué fins i tot després de la fragmentació del Califat, i perdurà en el període mudèjar, quan les comunitats musulmanes continuaren reproduint formes de vida andalusines sota dominació cristiana.
L’estudi comparatiu entre Còrdova i Morvedre ens permet entendre millor la diversitat interna d’Al-Àndalus, on les ciutats no eren simples còpies del centre, sinó espais amb identitat pròpia que participaven en una cultura compartida. Aquesta perspectiva descentralitzada és fonamental per superar la visió tradicional que limita l’islam peninsular a les grans capitals, i per reconèixer el valor històric de les ciutats menors com Morvedre.
Finalment, la recuperació de la memòria islàmica en ambdues ciutats és essencial per a la construcció d’una identitat plural i inclusiva. El patrimoni andalusí, lluny de ser una relíquia del passat, forma part del teixit cultural actual, i pot contribuir a fomentar el diàleg intercultural, la comprensió històrica i el respecte per la diversitat.
---
Bibliografia
- Azuar Ruiz, Rafael (1995). La arquitectura islámica en el levante peninsular. Alicante: Institut d’Estudis Juan Gil-Albert.
- Bramon, Dolors (2001). Ser dona i musulmana. Barcelona: Edicions 62.
- Fierro, Maribel (2011). Abd al-Rahman III: The First Cordoban Caliph. Oxford: Oneworld Publications.
- Glick, Thomas (1979). Islamic and Christian Spain in the Early Middle Ages. Princeton: Princeton University Press.
- Guichard, Pierre (2000). Al-Ándalus: estructura antropológica d’una societat islàmica en Occident. València: Universitat de València.
- Kirchner, Helena (1998). Els mudèjars: la pervivència de l’islam a la Corona d’Aragó. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona.
- Manzano Moreno, Eduardo (2006). La frontera de Al-Ándalus. Madrid: Crítica.
- Torró, Josep (2004). La formació d’una societat feudal: País Valencià, segles XIII-XIV. València: Publicacions de la Universitat de València.
- Vidal, Xavier (2015). El Camp de Morvedre en època islàmica: arqueologia i territori. Sagunt: Ajuntament de Sagunt.
- Viguera Molins, María Jesús (1992). Los reinos de taifas y las invasiones magrebíes. Madrid: Historia 16.