En ple segle XXI, quan les ciutats europees es transformen per fer front a l’emergència climàtica, la digitalització i la necessitat de vertebrar els territoris amb infraestructures sostenibles, al País Valencià encara hi ha nuclis urbans de més de quaranta mil habitants que no tenen accés directe a la xarxa de rodalies. El cas del Port de Sagunt és paradigmàtic, dolorós i, sobretot, injust. No és només una qüestió de mobilitat: és una qüestió de dignitat.
La situació del transport públic a València i la seua àrea metropolitana ha estat objecte de debat intens en els darrers anys. Segons el baròmetre municipal publicat el juliol de 2025, la valoració del servei d’autobusos de l’EMT ha caigut de 7,9 el 2023 a 6,6 el 2025. Les obres simultànies, com les de l’avinguda Pérez Galdós o la prolongació de la línia de metro cap a la platja, han generat un caos circulatori que ha afectat tant la fluïdesa com la percepció ciutadana. A més, el conflicte entre l’Ajuntament de València i la Generalitat pel finançament dels descomptes en els abonaments ha deixat l’EMT en una situació econòmica delicada, obligant-la a demanar un crèdit de 40 milions d’euros.
Tot i això, l’ús del transport públic ha crescut. Durant el primer quadrimestre de 2024, es van registrar 82 milions de desplaçaments, un augment del 20% respecte al mateix període de l’any anterior. L’EMT continua sent el mode més utilitzat, amb 37,5 milions de viatges, el 46% del total. Les mesures com la gratuïtat de l’Abonament Jove i els descomptes en els títols de transport han contribuït a aquest creixement. Però aquest augment no ha anat acompanyat d’una millora proporcional en la qualitat del servei, especialment en les connexions interurbanes.
Amb l’arribada del govern de Carlos Mazón (PP), amb el suport de Vox, s’ha produït un gir en les polítiques públiques. El Pacte del Botànic, que havia governat entre 2015 i 2023 amb Ximo Puig al capdavant, havia impulsat mesures de mobilitat sostenible, com l’expansió de la xarxa de Metrovalencia, la renovació de la flota d’autobusos amb vehicles elèctrics i la promoció de la bicicleta. El nou govern, en canvi, ha prioritzat altres àrees i ha deixat en segon pla la vertebració del territori a través del transport públic.
A Almussafes, per exemple, la situació és ambivalent. El municipi depèn fortament del MetroBus, de la línia C-1 de rodalies i de les connexions indirectes amb EMT i Metrovalencia. Tot i que s’ha beneficiat de l’increment de viatges i dels descomptes, la manca de millores en freqüències, línies nocturnes i infraestructures continua sent un problema. L’Associació Valenciana pel Transport Públic ha reclamat insistentment una targeta moneder única per a tots els serveis, millores en les freqüències i una millor coordinació entre operadors.
Però si hi ha un cas que exemplifica la discriminació territorial en matèria de transport, és el del Port de Sagunt. Amb més de 45.000 habitants, és l’únic nucli urbà gran de la província de València que no té accés directe a la xarxa de rodalies. La dependència exclusiva de l’autobús, amb línies sovint saturades, poc freqüents i mal planificades, ha generat un malestar creixent entre la ciutadania. El servei no dona la qualitat esperada, amb problemes com la massificació en hores punta, la falta de seguiment de les incidències i l’absència de control sobre l’eficiència i la puntualitat.
Davant aquesta situació, han sorgit moviments reivindicatius com la Plataforma pel Tren al Port de Sagunt, que agrupa més de cinquanta entitats, associacions veïnals, sindicats i partits polítics. Aquesta plataforma ha organitzat marxes, concentracions i accions institucionals per exigir al Ministeri de Transports que incloga una partida pressupostària per fer arribar el tren de rodalies al Port. La proposta tècnica és clara: aprofitar l’actual infraestructura ferroviària del Port Comercial per habilitar un servei de passatgers, integrant el Port de Sagunt al Corredor Mediterrani i a la xarxa de rodalies C-6.
El Ple de l’Ajuntament de Sagunt ha aprovat per unanimitat una moció per millorar el transport urbà i interurbà, instar la Generalitat a actuar i coordinar millor els serveis. Es demana un augment de freqüències, millor accessibilitat, línies més racionals i directes, i un control efectiu del grau de satisfacció dels usuaris. Les crítiques de la ciutadania i dels sindicats com CCOO són contundents: autobusos antics i saturats, riscos de seguretat, mala gestió de reclamacions, deficient informació del servei i electrificació insuficient.
La diputada de Compromís, Alberto Ibáñez, ha portat la reivindicació al Congrés, preguntant si es pot aprofitar l’accés ferroviari actual al port per a serveis de passatgers. Aquesta iniciativa, tot i ser ben rebuda per la plataforma, encara no ha tingut una resposta clara per part del govern estatal.
Com diu l’activista i urbanista Marta Serrano, “la mobilitat no és només una qüestió de desplaçament, és una eina de justícia social”. I en el cas del Port de Sagunt, la manca de connexió ferroviària directa és una forma de marginació territorial que afecta la qualitat de vida, les oportunitats laborals, l’accés a serveis i la cohesió social.
L’arquitecte i expert en mobilitat sostenible José Manuel García-Margallo ha defensat en diversos fòrums que “la vertebració del territori valencià passa per una xarxa de rodalies potent, accessible i ben connectada amb els nuclis urbans i industrials”. El Port de Sagunt, amb el seu pes econòmic, industrial i demogràfic, hauria de ser una prioritat en qualsevol pla de mobilitat.
Però més enllà de les xifres, les mocions i les propostes tècniques, hi ha una realitat quotidiana que no es pot ignorar: persones que han de fer malabarismes per arribar a treballar, joves que perden oportunitats formatives per la manca de connexions, famílies que han de invertir temps i diners en desplaçaments que podrien ser més eficients. La mobilitat és un dret, no un luxe.
És per això que cal sumar-se a les reivindicacions, donar suport a la Plataforma pel Tren al Port de Sagunt, exigir als governs —municipal, autonòmic i estatal— que deixen de mirar cap a una altra banda. No es tracta només de posar vies, trens o horaris. Es tracta de reconéixer que el Port de Sagunt existeix, que té veu, que té drets, i que mereix un transport públic digne.
Com deia l’escriptora i activista feminista Maria-Mercè Marçal, “reivindique el dret a la lentitud, a la proximitat, a la quotidianitat”. I en aquest cas, reivindiquem el dret a moure’s amb dignitat, amb equitat, amb sostenibilitat. El tren que no arriba al Port de Sagunt és també el tren de la justícia social, de la vertebració territorial, de la dignitat col·lectiva.
Que no ens deixen en l’andana. Que no ens condemnen a esperar eternament. Que el tren arribe, i que arribe per a totes.
I que arribe amb la força de la gent que no s’ha resignat. Perquè si alguna cosa ha demostrat el moviment pel tren al Port de Sagunt és que la ciutadania organitzada pot fer tremolar les estructures. No és casualitat que més de cinquanta entitats s’hagen unit en una sola veu, ni que el clam haja arribat al Congrés dels Diputats. És la persistència d’un poble que no vol ser perifèria, que no vol ser oblidat, que reclama el que li correspon.
En aquest context, cal també reflexionar sobre el paper dels ajuntaments. El de Sagunt ha fet passes importants, com aprovar mocions i instar la Generalitat a actuar. Però no n’hi ha prou. Cal una estratègia clara, coordinada amb altres municipis de l’àrea metropolitana, que pressione tant el govern autonòmic com el central. Cal que el transport públic siga una prioritat transversal, que s’integre en les polítiques d’habitatge, d’educació, de salut, d’igualtat.
Perquè no podem oblidar que la manca de transport públic afecta de manera desigual. Les persones majors, les dones, les joves, les persones amb diversitat funcional, les famílies amb menys recursos... totes pateixen més intensament les conseqüències d’un sistema de mobilitat deficient. Com assenyala la sociòloga valenciana Rosa Miralles, “la mobilitat és un espai on es reprodueixen les desigualtats socials, però també pot ser un espai de transformació si es gestiona amb criteris d’equitat”.
Així doncs, el tren al Port de Sagunt no és només una infraestructura. És una aposta per un model de ciutat més just, més connectat, més sostenible. És una manera de reconéixer el valor del territori, de les persones que l’habiten, de les seues necessitats i aspiracions. És una forma de dir que el futur no pot construir-se des de la centralitat, sinó des de la pluralitat dels barris, dels pobles, dels districtes que conformen el nostre país.
I en aquest futur, cal també repensar el paper de les institucions. La Generalitat Valenciana, amb el govern actual, ha mostrat una actitud ambigua. Tot i que s’han impulsat nous contractes de línies interurbanes, com les que connecten Almardà, Corint o el campus de Burjassot, la implementació ha estat deficient. El servei no ha millorat com s’esperava, i les queixes s’han multiplicat. El Port de Sagunt continua sense connexió ferroviària, i les promeses no s’han traduït en accions concretes.
Mentrestant, la ciutadania continua mobilitzant-se. Les marxes reivindicatives, les concentracions, les campanyes informatives... tot suma. I tot demostra que hi ha una consciència creixent sobre la importància del transport públic com a eina de transformació social. Com diu l’activista ecologista Joan Ribó, “el transport públic no és només una alternativa al cotxe, és una aposta per una ciutat més humana, més habitable, més democràtica”.
Per això, cal continuar pressionant. Cal exigir que el tren arribe al Port de Sagunt, que es milloren les freqüències, que es garantisca l’accessibilitat, que es coordinen els serveis. Cal que el transport públic siga universal, assequible, eficient. Cal que es pose al centre de les polítiques públiques, no com una despesa, sinó com una inversió en qualitat de vida.
I cal també que la ciutadania continue organitzada, activa, crítica. Que no es conforme amb les excuses, amb les dilacions, amb les promeses buides. Que reclame, que propose, que participe. Perquè el dret a moure’s és també el dret a decidir com volem viure, com volem relacionar-nos, com volem construir el nostre futur.
El tren al Port de Sagunt és una reivindicació justa, viable i urgent. És una oportunitat per corregir una injustícia històrica, per millorar la vida de milers de persones, per fer del transport públic una eina de cohesió territorial. És, en definitiva, una manera de dir que el País Valencià no pot avançar si deixa enrere parts del seu territori.
Que el tren arribe. Que arribe amb força, amb dignitat, amb justícia. Que arribe per a totes, i que no s’ature mai.
I que no s’ature mai, perquè el camí cap a una mobilitat justa no és una meta puntual, sinó un procés continu, col·lectiu i compromés. El tren al Port de Sagunt és només una peça d’un engranatge més gran: el de la vertebració del País Valencià, el de la igualtat d’oportunitats entre territoris, el de la transició ecològica real i no només declarativa.
En aquest sentit, cal també posar el focus en les polítiques estatals. El Ministeri de Transports ha estat interpel·lat diverses vegades per diputades i diputats valencians, com Alberto Ibáñez de Compromís, que ha preguntat si es pot aprofitar l’accés ferroviari actual al port per a serveis de passatgers. Però les respostes han estat evasives, tèbiques, sense compromís ferm. I això és preocupant. Perquè si el govern central no assumeix la responsabilitat de garantir una xarxa de rodalies equitativa, les desigualtats territorials es perpetuen.
La connexió ferroviària del Port de Sagunt no és una extravagància ni una demanda localista. És una necessitat objectiva, avalada per criteris demogràfics, econòmics i socials. El Port és un nucli industrial de primer ordre, amb una activitat econòmica que genera milers de llocs de treball. És també un espai residencial en creixement, amb una població diversa, activa, que necessita moure’s amb eficiència. I és, sobretot, un exemple de com la manca d’infraestructures pot limitar el desenvolupament d’un territori.
Per això, cal que el tren arribe. Però cal també que arribe amb una visió integral. No n’hi ha prou amb posar una estació o una línia. Cal garantir la intermodalitat, la coordinació entre serveis, la tarifació integrada, la informació accessible, la participació ciutadana en la planificació. Cal que el transport públic siga pensat des de les persones, des de les seues realitats, des de les seues necessitats.
Com assenyala l’urbanista i activista social Itziar González, “la ciutat no és només un espai físic, és una construcció política, cultural i emocional”. I el transport públic forma part d’aquesta construcció. És el que permet que les persones es troben, que accedisquen a serveis, que participen en la vida comunitària. És el que fa possible que una ciutat siga realment inclusiva, democràtica, viva.
A Sagunt, aquesta construcció està en marxa. La Plataforma pel Tren al Port de Sagunt és una mostra de com la ciutadania pot articular-se per defensar els seus drets. Les associacions veïnals, els sindicats, els col·lectius culturals, les persones que cada dia agafen un autobús saturat o esperen un tren que no arriba... totes formen part d’aquesta lluita. I totes mereixen ser escoltades.
Perquè el dret a moure’s no és un privilegi. És un dret fonamental, reconegut per la Carta Europea dels Drets Humans en la Ciutat, que estableix que “totes les persones tenen dret a una mobilitat segura, accessible i sostenible”. I aquest dret no pot dependre del codi postal, del barri, del municipi. Ha de ser universal, garantitzat per les institucions, defensat per la societat.
Així doncs, el tren al Port de Sagunt és molt més que una infraestructura. És un símbol de resistència, de dignitat, de futur. És la prova que la ciutadania no s’ha resignat, que continua exigint, construint, somiant. I és també una crida a les institucions: escolteu, actueu, comprometeu-vos.
Que el tren arribe. Que arribe amb la força de la gent que l’ha reclamat. Que arribe per transformar, per connectar, per dignificar. Que arribe per fer del Port de Sagunt un lloc millor, més just, més viu. I que, en arribar, ens recorde que la mobilitat no és només una qüestió de trajectes, sinó de drets, de persones, de vida.