El futbol, com a fenomen social, cultural i econòmic, ha estat històricament un espai masculinitzat, heteronormatiu i sovint còmplice de violències estructurals. Malgrat els avanços en la visibilització de les dones esportistes i les persones LGTBI+, el futbol continua reproduint dinàmiques patriarcals, racistes i classistes que afecten tant les persones que el practiquen com les que el consumeixen. En aquest article, s’aborda la necessitat de transformar el futbol des d’una perspectiva feminista i antifeixista, posant el focus en les agressions sexuals, la impunitat institucional, la responsabilitat dels clubs i la força de les aficions crítiques.
L’esport no és neutral. Tal com assenyala la sociòloga María José Cano, el futbol és un espai de construcció d’identitats, però també de reproducció de desigualtats. Aquesta afirmació ens obliga a mirar més enllà del joc i analitzar les estructures que el sostenen. Les agressions sexuals en l’àmbit esportiu no són casos aïllats, sinó expressions d’un sistema que tolera, encobreix o minimitza la violència masclista. Quan un club fitxa un jugador amb antecedents per agressió sexual, no només està ignorant el dolor de les víctimes, sinó que està enviant un missatge clar: el talent esportiu pot estar per damunt dels drets humans.
La gestió esportiva té una responsabilitat ineludible en aquest sentit. Els codis ètics dels clubs, les federacions i les institucions esportives haurien d’incloure clàusules específiques que impedisquen la contractació de persones que han comés violències masclistes o LGTBI-fòbiques. No es tracta de criminalitzar, sinó de posar límits clars a la impunitat. Tal com defensa l’activista i periodista Irantzu Varela, el feminisme no vol venjança, vol justícia, i la justícia implica responsabilitat col·lectiva.
Els estadis, com a espais de trobada i socialització, poden ser també espais de violència. Les agressions sexuals durant els partits, els càntics masclistes o racistes, les mirades invasives i els comentaris despectius són part d’una cultura que normalitza l’assetjament. Per això, és urgent implementar punts violeta en els estadis, amb personal format per atendre situacions de violència i amb protocols clars d’actuació. Aquesta proposta, ja aplicada en alguns festivals i esdeveniments culturals, pot adaptar-se perfectament al context esportiu. A més, cal formació obligatòria en perspectiva de gènere per a tot el personal dels clubs, incloent-hi entrenadors, directius, seguretat i voluntariat.
Les aficions tenen un paper fonamental en la transformació del futbol. Les penyes, els col·lectius antifeixistes i les aficionades organitzades poden generar espais de resistència, denúncia i construcció de noves narratives. Les pancartes, els comunicats, les assemblees i les accions simbòliques són eines poderoses per visibilitzar les violències i exigir responsabilitats. El moviment “Se Acabó”, impulsat per les jugadores de la selecció espanyola després del cas Rubiales, és un exemple clar de com la denúncia col·lectiva pot sacsejar les estructures del poder esportiu. Tal com va dir la jugadora Mapi León en una roda de premsa: no estem lluitant només per nosaltres, sinó per totes les que vindran.
El futbol base és un altre espai clau per a la transformació. L’educació en valors, la inclusió de diversitats, la formació en igualtat i el respecte a les identitats són fonamentals per construir una nova cultura esportiva. Les escoles, les famílies i les persones entrenadores han de treballar conjuntament per garantir que el futbol siga un espai segur, acollidor i lliure de violències. Tal com apunta la pedagoga Marina Subirats, l’educació és l’eina més poderosa per desmuntar el patriarcat.
La comunicació institucional també ha de canviar. Els clubs han de posicionar-se públicament contra les violències masclistes, no només amb comunicats buits, sinó amb accions concretes. Les campanyes de sensibilització, la revisió del llenguatge, la visibilització de les dones esportistes i la inclusió de persones LGTBI+ en els relats oficials són passos necessaris. A més, cal revisar les pràctiques mediàtiques que perpetuen estereotips, invisibilitzen les agressions o donen veu als agressors sense contextualitzar els fets.
Des del feminisme, es reivindica un futbol que cuide. Un futbol que no siga només competició, força i rendiment, sinó també afecte, comunitat i resistència. Aquesta visió implica repensar les estructures, les pràctiques i les relacions dins del món esportiu. Tal com escriu la investigadora Tatiana Espinosa, el feminisme en l’esport no és només una qüestió de presència, sinó de transformació profunda.
L’antifeixisme, per la seua banda, ens recorda que el futbol ha estat també espai de propaganda, exclusió i violència política. Les aficions antifeixistes han denunciat la presència de grups d’extrema dreta en els estadis, la connivència institucional amb discursos d’odi i la persecució de col·lectius dissidents. Construir un futbol antifeixista implica defensar els drets humans, combatre el racisme, la xenofòbia i la LGTBI-fòbia, i generar espais de solidaritat i justícia social.
Un dels casos més recents i polèmics que exemplifica la impunitat estructural en el futbol és el fitxatge de Thomas Partey pel Vila-real CF. El jugador ghanès ha estat acusat de cinc delictes de violació i un d’agressió sexual per tres dones diferents. Malgrat trobar-se en llibertat sota fiança i amb una nova compareixença judicial prevista al tribunal penal de l’Old Bailey, el club groguet ha decidit incorporar-lo per a la temporada 2025-2026, apel·lant únicament a la presumpció d’innocència.
Aquest fitxatge ha generat una forta indignació entre les aficions, especialment entre les persones que defensen un futbol ètic, responsable i compromés amb la lluita contra les violències masclistes. Diversos aficionats han expressat el seu rebuig a les xarxes socials, denunciant que la reputació del club ha quedat per terra i qüestionant la coherència entre el discurs institucional i les accions reals. El portaveu de les penyes del Vila-real CF ha reconegut que hi ha una divisió d’opinions, però la indignació ha estat majoritària entre els sectors més crítics i conscienciats.
Aquest cas no és aïllat. En els últims anys, diversos futbolistes han estat acusats o condemnats per delictes sexuals, i molts clubs han optat per mirar cap a una altra banda, protegint els seus interessos esportius i econòmics per damunt dels drets de les víctimes. Aquesta actitud perpetua la idea que el talent esportiu pot justificar qualsevol conducta, i que el futbol és un espai on la violència masclista pot ser tolerada si no afecta el rendiment en el camp.
La reacció de les aficions, però, mostra que hi ha una resistència creixent. A l’exterior del tribunal de Westminster, aficionats de l’Arsenal van protestar amb pancartes que denunciaven el silenci del seu antic club, exigint coherència entre el discurs públic i les accions institucionals. Aquest tipus de mobilitzacions són fonamentals per trencar el silenci i exigir responsabilitats. Tal com assenyala l’activista feminista Brigitte Vasallo, la impunitat no és només absència de càstig, és també absència de debat, de posicionament, de ruptura amb el sistema que la sosté.
El cas Partey posa en evidència la necessitat urgent de protocols clars en la gestió esportiva. Els clubs han de disposar de mecanismes que permeten suspendre temporalment jugadors investigats per delictes greus, especialment quan es tracta de violència sexual. La presumpció d’innocència no pot ser utilitzada com a escut per evitar qualsevol acció preventiva. Tal com apunta la jurista feminista Carla Vall, la presumpció d’innocència és un principi penal, no una excusa per a la inacció institucional.
A més, cal que les aficions organitzades tinguen espais de participació real en la presa de decisions dels clubs. Les assemblees, les consultes i els mecanismes de control popular poden evitar que les directives actuen d’esquena a la comunitat. El futbol no és només negoci, és també cultura, identitat i comunitat. Quan un club fitxa un jugador acusat de violació, està afectant la confiança, la seguretat i la dignitat de les seues aficionades.
Aquest cas també ens obliga a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. Molts titulars han evitat mencionar la naturalesa dels delictes imputats, centrant-se en el rendiment esportiu del jugador o en la seua trajectòria internacional. Aquesta invisibilització contribueix a la normalització de la violència i a la desinformació de la ciutadania. Els mitjans tenen la responsabilitat de contextualitzar, informar amb rigor i donar veu a les víctimes.
En definitiva, el cas Partey és un exemple paradigmàtic de com el futbol pot ser còmplice de la violència masclista si no s’estableixen límits clars. Però també és una oportunitat per activar la resistència, per exigir protocols, per mobilitzar les aficions i per construir un esport que no tolere la impunitat. Tal com diu la filòsofa Judith Butler, la vulnerabilitat compartida pot ser el punt de partida per a una nova ètica de la responsabilitat.
El futbol pot ser espai de cura, de justícia i de transformació. Però per fer-ho possible, cal escoltar les víctimes, confrontar els privilegis i construir col·lectivament un nou model esportiu. El feminisme i l’antifeixisme ens ofereixen les eines per fer-ho. Ara és el moment de posar-les en pràctica.
Aquestes accions poden resumir-se en un manifest que diu: nosaltres, aficionades, activistes, professionals i amants del futbol, exigim que els estadis i els clubs siguen espais violeta, LGTBI+ i lliures de violència. No tolerem la impunitat davant les agressions sexuals ni la complicitat institucional. Volem un futbol que cuide, que respecte, que incloga. Un futbol que siga casa per a totes les persones, sense por ni silencis. Exigim protocols clars, formació obligatòria, punts violeta, codis ètics i responsabilitat en els fitxatges. El futbol pot ser resistència. El futbol pot ser feminista. El futbol pot ser nostre.
Aquest manifest no és només una declaració d’intencions, sinó una crida a l’acció. Els clubs poden adoptar-lo com a base per a la seua política interna, les aficions poden difondre’l en els estadis, les institucions poden incorporar-lo en les seues normatives. És una eina col·lectiva per transformar el futbol des de baix, des de les veus que han estat silenciades, des de les experiències que han estat ignorades.
En conclusió, el camí cap a un futbol violeta i inclusiu és complex, però imprescindible. Implica confrontar les estructures de poder, assumir responsabilitats, escoltar les víctimes i construir alternatives. El feminisme i l’antifeixisme ofereixen marcs teòrics i pràctics per fer-ho possible. Tal com diu bell hooks, el feminisme és per a tothom, i això inclou també el futbol. Un futbol que no excloga, que no violente, que no calle. Un futbol que siga espai de vida, de lluita i d’esperança.