La costa valenciana viu una encrucijada entre el progrés anunciat i la degradació silenciada. Des de les tranquil·les platges de Sagunt fins a l’últim tram verge d’Orihuela, l'ombra del ciment s’estén amb un ritme que sembla ignorar la fragilitat del territori. Greenpeace ha tornat a alçar la veu, alertant que el Govern de Mazón ha decidit reactiuar una política urbanística que ens retrotrau als anys del “ladrillazo”, aquells en què es construïa primer i es pensava després, si és que es pensava.
Mentrestant, les comunitats costaneres com la de Sagunt, conviuen entre l’esperança de regenerar les seues platges i la frustració de veure com la burocràcia, els interessos i la descoordinació institucional fan naufragar el que hauria de ser un compromís ambiental urgent. El cas de les platges d’Almardà, Corinto i Malvarrosa és paradigmàtic: un projecte de regeneració aprovat pel Ministeri, però paralitzat en la pràctica. L’arena que hauria de tornar la vida al litoral continua atrapada a deu quilòmetres mar endins, mentres els veïns contemplen cada any com el mar s’endú un poc més de la seua costa.
La ironia d’aquesta situació és que, en paral·lel, es promouen megaprojectes urbanístics en zones de risc, algunes catalogades com inundables o ambientalment sensibles. Cullera, Burriana, Benidorm, Torreblanca, Pego o El Puig veuen com apareixen propostes amb milers de vivendes, sense que l’impacte sobre el territori ni la seua capacitat d’absorbir aquests creixements siga part fonamental del debat. És com si la DANA d’octubre de 2024, amb les seues conseqüències devastadores, haguera estat oblidada abans que els carrers tornaren a estar secs.
Els decrets que simplifiquen la tramitació urbanística s’han convertit en una porta oberta perquè les promotores troben terreny fèrtil en la primera línia de costa. Mentrestant, l'adaptació al canvi climàtic —una necessitat que hauria de ser el pilar de qualsevol política pública— es transforma en simple retòrica. Segons Greenpeace, les projeccions no deixen lloc al dubte: el nivell del mar podria augmentar fins a 25 centímetres en dues dècades, retrocedint platges com les de Guardamar fins a 165 metres. Les zones humides com l'Albufera o el Prat de Cabanes-Torreblanca es troben en risc extrem. La Vega Baja continua en alerta permanent.
I, en aquest escenari, Sagunt torna a aparéixer. No pas com a exemple de destrucció, sinó com a testimoni de la lentitud institucional per protegir el que queda. Les obres d'Almenara, segons denuncia l’associació veïnal, van extraure sorra sense permisos ambientals, generant una erosió que ha deixat les platges de Sagunt exposades i debilitades. El projecte del Ministeri, aprovat des de fa anys, no avança. I l’Ajuntament, denuncien, no presenta propostes concretes ni coordina amb Canet d’en Berenguer per trobar una solució compartida. La platja, mentrestant, es desfà.
El model urbanístic que s’està reprenent no és només insostenible: és injust. Injust per a les persones que viuen als municipis afectats, que veuen com la seua qualitat de vida es deteriora mentre se’ls promet desenvolupament. Injust per als ecosistemes que no tenen veu, però que pateixen la pressió constant de les excavadores. Injust perquè alimenta un model de creixement basat en la turistificació massiva, que consumeix el territori sense generar benestar durador.
Hi ha una alternativa. Hi ha un camí que posa la vida al centre, que reconeix que no podem continuar construint com si el litoral fóra infinit i indestructible. Aquesta alternativa passa per parar les urbanitzacions en zones vulnerables, restaurar ecosistemes com marjals i dunes, i promoure una planificació participativa i adaptada a cada municipi. Passa per escoltar les associacions veïnals que fa anys que lluiten, no per fer-se sentir, sinó perquè no se’ls ignore. Passa per entendre que la sostenibilitat no és un luxe, sinó una necessitat.
Sagunt, amb les seues platges erosionades i la seua gent determinada, pot ser un exemple de resistència. Pot ser una prova que, amb voluntat política i compromís social, es pot revertir la inèrcia destructiva. Però també pot ser un avís: si no canviem, si continuem mirant cap a un altre costat, la costa valenciana pot convertir-se en un paisatge de records perduts. I això no ho poden permetre ni la natura ni les persones que hi viuen.
Cal fer una pausa, repensar, i decidir. Volem un futur on les generacions que vindran puguen caminar per platges vives, entre dunes restaurades i aigües netes? O volem perpetuar un model que, en nom del desenvolupament, condemna la costa a una agonia lenta però inexorable?
La resposta no està només en mans del Govern. Està en cada municipi, en cada veí o veïna, en cada decisió urbanística, en cada projecte que es presenta. Està en reconéixer que el territori és vida. Que el litoral valencià no és una línia per construir, sinó un espai per protegir. I que el temps de fer-ho és ara.