Cada 18 de juliol, la història ens colpeja amb força. És una data que no es pot passar per alt, que no es pot banalitzar, que no es pot oblidar. El 18 de juliol de 1936 va començar el cop d’estat militar contra la Segona República, un alçament que va trencar la legalitat democràtica i va obrir les portes a una guerra civil que va arrasar el país i va sembrar de dolor, exili i repressió generacions senceres. Aquell dia, Espanya va començar a perdre la seua veu, i amb ella, també el País Valencià.
Perquè el País Valencià no va ser un espectador passiu. Va ser escenari, va ser protagonista, va ser víctima. Les terres valencianes van viure la guerra amb intensitat, amb resistència, amb esperança. Les persones que vivien ací van defensar la república, van lluitar per la llibertat, van creure en un futur millor. I després, van patir la venjança del franquisme, la censura, la por, el silenci. Moltes van ser afusellades, empresonades, humiliades. Altres van haver de fugir, deixar-ho tot, començar de nou en terres llunyanes.
La memòria d’aquell 18 de juliol no és només espanyola. És també valenciana. És la memòria de les persones que van creure en la justícia social, en l’educació pública, en la igualtat, en la cultura. És la memòria de les escoles republicanes, dels ateneus populars, de les cooperatives, dels sindicats, de les col·lectivitats agràries. És la memòria d’un poble que volia construir una societat més digna, més justa, més lliure.
I és també la memòria d’un projecte que encara hui ressona amb força: la República Valenciana. No com una utopia abstracta, sinó com una proposta política, cultural i social que posa el País Valencià al centre, que reconeix la seua identitat, que defensa la seua sobirania, que aposta per una democràcia real, participativa, inclusiva. Una república que no siga només una forma d’estat, sinó una forma de vida.
La República Valenciana és una idea que ha anat creixent en els marges, en els moviments socials, en les assemblees, en les converses entre persones que no es resignen. És una resposta a la centralització, a la corrupció, a la desigualtat. És una manera de dir que el País Valencià té dret a decidir, a governar-se, a cuidar-se. Que no som una regió subordinada, sinó un poble amb història, amb cultura, amb voluntat.
Però per arribar a eixa república, cal fer memòria. Cal mirar el passat amb honestedat, amb valentia, amb respecte. Cal reconéixer les ferides, les injustícies, les absències. Cal escoltar les veus silenciades, recuperar els noms esborrats, dignificar les persones que van ser perseguides per defensar la llibertat. Cal fer justícia històrica, no per venjança, sinó per reparació.
El 18 de juliol ha estat durant dècades una data celebrada pel franquisme com si fora una gesta. Però hui, en una societat que vol ser democràtica, ha de ser una jornada de reflexió, de denúncia, de compromís. Ha de ser un dia per dir que mai més. Que mai més un colp d’estat. Que mai més una dictadura. Que mai més la por.
I en eixa reflexió, el País Valencià ha de tindre veu pròpia. No podem limitar-nos a repetir el relat espanyol. Hem de construir el nostre. Hem de parlar de les persones afusellades a Paterna, de les preses polítiques a Picassent, de les mestres republicanes que van ser expulsades, de les famílies que van perdre tot. Hem de parlar de la resistència, de la solidaritat, de la cultura popular que va sobreviure malgrat la repressió.
Hem de parlar també del present. Perquè la memòria no és només passat. És també present. És també futur. Hui, el País Valencià continua patint formes de centralisme, de marginació, de invisibilització. La nostra llengua és atacada, la nostra cultura és menystinguda, la nostra economia és subordinada. I davant d’això, la idea republicana torna a ser necessària.
Una república valenciana no seria només una ruptura amb l’Estat espanyol. Seria una aposta per una societat més justa, més igualitària, més participativa. Seria una forma de garantir drets, de redistribuir riquesa, de protegir el territori, de cuidar les persones. Seria una manera de fer política des de baix, des de la comunitat, des de la diversitat.
Però per fer realitat eixa república, cal organitzar-se. Cal construir espais de debat, de trobada, de acció. Cal sumar forces, teixir aliances, escoltar totes les veus. Cal fer política amb cor, amb cap, amb mans. Cal creure que és possible, malgrat les dificultats, malgrat les renúncies, malgrat els obstacles.
El 18 de juliol ens recorda que la democràcia no és garantida. Que cal defensar-la cada dia. Que cal cuidar-la, renovar-la, enfortir-la. Que cal fer-la real. I en eixe camí, el País Valencià té molt a aportar. Té una història rica, una cultura viva, una gent valenta. Té capacitat, té talent, té esperança.
Per això, en aquest dia de memòria, cal mirar cap al futur. Cal imaginar una república valenciana que siga feminista, ecologista, antifeixista, inclusiva. Una república que pose la vida al centre, que reconega totes les identitats, que garantisca tots els drets. Una república que siga casa per a totes les persones, sense exclusions, sense privilegis, sense por.
Cal fer-ho des de la memòria, des de la dignitat, des de la justícia. Cal fer-ho des de la convicció que un altre País Valencià és possible. Que no estem condemnades a repetir el passat. Que podem construir un futur millor. Que podem fer-ho juntes, des de baix, des de la diversitat, des de la llibertat.
El 18 de juliol no és només una data. És una crida. És una ferida que encara supura. Però també és una llavor. Una llavor de resistència, de esperança, de transformació. Una llavor que, si la cuidem, pot donar fruit. Pot donar república. Pot donar vida.