Traure la llengua és molt més que una acció fisiològica. És un gest que ens acompanya des de la infància, carregat de jocs, d’insolències adolescents, de provocació càlida entre amics i amigues. Però també és un acte polític, cultural i emocional. Quan un poble trau la llengua, està traent molt més que carn i múscul. Està mostrant la seua veu, el seu passat, la seua manera de viure i d’estimar.
En el nostre cas, el valencià ha sigut històricament una llengua que ha hagut de defensar-se. Massa vegades s’ha volgut relegar als marges, convertint-lo en decorat, en folklore, en alguna cosa simpàtica però inútil per als àmbits de poder o per al futur. Però el valencià no és un vestigi ni una postal. És la llengua amb què s’han escrit cartes d’amor, amb què s’ha cridat en les manifestacions, amb què s’han fet negocis i també silencis. És la llengua amb què molts han crescut, han patit i han celebrat.
Traure la llengua, doncs, és una manera de tornar-la visible. En una societat que sovint vol uniformitzar-nos, el fet de parlar valencià, de defensar-lo, de usar-lo en la quotidianitat, és una forma de resistència. I si a més es fa amb alegria, amb festa, amb estima, aquesta resistència es torna imparable. Hi ha qui pensa que la dignitat només es pot defensar amb solemnitat, però sovint el somriure col·lectiu és més transformador que el crit individual.
La llengua és, curiosament, el múscul més fort del cos. No només pel que fa a la seua capacitat física, sinó per tot el que representa. Amb la llengua es dona forma al pensament, a les emocions, a la cultura. Amb la llengua es tria què es recorda i com es conta. Amb la llengua es fa poble. I això el poble valencià ho ha entés des de fa generacions. No importa quantes vegades s’haja volgut silenciar, sempre ha tornat a aparéixer entre la boca d’un infant, en la conversa entre veïnat, en una rondalla o en un vers.
Per això, traure la llengua és també dir que no pensem callar. Que tenim paraules que mereixen ser escoltades. Que som diversos, plurals, i que vivim en valencià amb naturalitat. El fet que la llengua tinga varietats, formes pròpies segons les comarques, segons els barris, és una riquesa que cal celebrar. No hi ha una única forma pura de parlar valencià, sinó una constel·lació de veus que s'entrellacen i es donen sentit mútuament.
En la nostra terra, la llengua ha sigut sovint patrimoni oral. Transmesa en cançons, dites, històries al caliu del foc. Però també ha sabut fer-se present en la poesia, en el teatre, en la música moderna, en la comunicació digital. La capacitat que té de transformar-se, d'adaptar-se, és justament el que la fa viva. Quan una llengua es fa servir en tots els espais de la vida, es torna inevitable. No com a imposició, sinó com a evidència. És la que batega darrere de cada “bon dia” dit amb afecte, darrere de cada “xiquet” cridat des del balcó.
Hi ha qui encara la considera folklòrica, com si només fora útil per a les festes de poble o per a les danses tradicionals. I les festes són importants, clar, però el valencià no pot ser confinat a la nostàlgia ni al cap de setmana. És una llengua que vol viure cada dia. Vol ser emprada en les botigues, en les oficines, en els hospitals, en les universitats, en les ciutats i en els pobles. Vol ser la llengua amb què es discuteix, amb què es raona, amb què es crea.
Quan les persones trauen la llengua de forma simbòlica, estan mostrant que no tenen por. Que saben que la seua forma de parlar és digna, que no volen demanar permís per ser qui són. És un gest que diu: jo parle així i això forma part de mi. És una manera de recordar que la diversitat lingüística no és un problema, sinó un tresor. Que una societat que respecta les seues llengües és una societat més justa, més rica, més oberta.
També cal parlar de la força que dona la comunitat. Quan una persona parla valencià, potser pensa que és un acte individual. Però cada paraula pronunciada construeix ponts, reforça vincles, crea xarxes. És en la trobada amb altres persones que s’estima la llengua. I quan la llengua s'estima, es defensa de forma natural. No cal discursos solemnes ni normes imposades. Cal us, cal convivència, cal alegria compartida. La llengua no necessita ser salvada, necessita ser parlada.
És cert que hi ha obstacles. Que hi ha qui pensa que no cal protegir-la, que si és minoritària és perquè no ha sabut adaptar-se. Però això ignora les condicions històriques que han volgut arraconar-la. No és una qüestió de capacitat, sinó d'oportunitats. I donar-li oportunitats vol dir fer-la present, dotar-la d'espais, reconéixer-la. Vol dir escoltar-la sense prejudicis. Vol dir deixar que floreixca en llibertat.
En eixe sentit, el gest de traure la llengua és una metàfora clara: mostrar-la vol dir no amagar-la. Vol dir fer-la pública, donar-li llum. Vol dir que no és motiu de vergonya, sinó de celebració. I la celebració pot ser silenciosa o sonora, pot ser íntima o multitudinària. Però sempre ha de ser sincera. No com a acte d'obligació, sinó com a exercici de reconeixement mutu.
Podríem parlar també de com aquest gest s’ha usat en altres cultures, en altres contextos. De com en certes societats traure la llengua és part d’un ritual, d’una dansa, d’una afirmació de força. I ací, al País Valencià, també pot ser tot això. Pot ser el ball que no vol ser apagat. Pot ser la veu que vol continuar cantant. Pot ser la rialla que no vol ser reprimida. Pot ser l’amor que no vol ser traduït.
La llengua és també part del cos. És carn, és múscul, és saliva. Però és, sobretot, història. I la història que conté és la nostra. No la d’un sol grup ni d’una sola generació. És la història de qui va treballar la terra, de qui va migrar i tornar, de qui va estimar amb paraules senzilles. És la història de qui va tindre por, de qui va resistir, de qui va trobar esperança en una conversa inesperada.
I quan pensem en les persones que vindran després, en les criatures que aprenen a parlar, en les que tornen a estimar la llengua com si fora nova, hem de fer que troben un espai obert, acollidor, viu. No un museu, sinó una plaça. No una vitrina, sinó una abraçada. Perquè la llengua és el lloc on ens trobem, el lloc on ens reconeixem, el lloc on decidim estar.
Traure la llengua, per tant, és un gest que té moltes lectures. Pot ser humorístic, pot ser combatiu, pot ser afectuós. Però sempre és significatiu. I en el context valencià, és una manera clara de dir que seguim ací. Que no volem desaparéixer. Que cada paraula que diem és una petjada, és una llavor, és un futur.
I si algú encara pensa que parlar valencià és quedar-se enrere, només cal que mire el present. Un present ple de veus que el reivindiquen, que el reinventen, que el tornen a posar al centre. Un present on traure la llengua no és un caprici ni un acte passat de moda. És una forma de cuidar-nos. De cuidar la memòria, la identitat, la diversitat. És una manera d’estimar-nos tal com som.