Hui alcem la veu, no sols per inaugurar unes festes, sinó per sembrar una idea que florisca en convivència. Que aquest pregó siga un cant col·lectiu, una crida a imaginar unes festes patronals que brollen des de totes les sensibilitats que conformen la nostra ciutat. Des de la pedra mil·lenària del nucli històric fins a les olors de ferro del Port, des dels carrers animats fins a les places tranquil·les, des dels penyistes als ecologistes, passant per les famílies, la gent gran, la joventut, les entitats culturals i el teixit associatiu que ens fa poble.
Imaginem unes festes on les vaquetes no siguen el centre, però tampoc la pedra de la discòrdia. On qui estima la tradició puga celebrar-la amb respecte, i qui la qüestione puga trobar-hi espais alternatius. On cada entitat tinga veu, on les penyes convivisquen amb les assemblees ciutadanes, i les paelles populars amb tallers de consciència climàtica. Unes festes que abracen tant el ball al carrer com el silenci compartit d’un recital poètic. Que combinen el ritme intens de les orquestres amb la cadència amable de la música d’autor a les terrasses.
Les festes que proposem són inclusives. Que ningú quede fora per edat, per origen, per diversitat funcional, per condició sexual, per nivell econòmic o per ideologia. Una ciutat habitable, quan fa festa, no oblida el descans, la salut ni el benestar de les persones que també conviuen des de la tranquil·litat. Sagunt pot ser la ciutat que celebra la festa com un dret col·lectiu, però també com un camí de respecte mutu.
Apostem per la sostenibilitat. Amb materials reutilitzables, amb zones verdes protegides, amb transport públic reforçat, amb espais lliures de soroll excessiu i amb accions que ens recorden que la festa no ha d’anar en contra del planeta que ens sustenta. Imaginem barris que s’encenen amb llums led i somriures autèntics, no amb fum ni petards indiscriminats. Que la mascletà siga sinònim d’emoció compartida, no de contaminació.
Les festes que dibuixem són intergeneracionals. Que les xiquetes i els xiquets tinguen les seues cucanyes i els seus contes teatralitzats. Que les persones majors puguen retrobar la memòria en els jocs d’abans. Que la joventut no siga només espectadora de DJs, sinó protagonista d’una cultura festiva diversa i crítica.
És temps de fer visible allò que ja passa: les associacions que organitzen actes alternatius, les veïnades que preparen sopars al carrer, els col·lectius que fan festa sense pressupost i amb molta imaginació. Donem-los el lloc que mereixen. Les festes que volem reconeixen el valor de l’autogestió, del voluntariat i de la creativitat popular.
Sagunt, estimada, no sols eres història, eres present viu que respira entre les pedres i els batecs. Quan arriben les festes, el teu cor s’accelera, i la ciutat es transforma en un escenari on cada mirada, cada rialla, cada gest compartit pren sentit. No estem parlant només de música ni de llum, sinó d’una memòria viva que brolla dels racons més tendres de la nostra quotidianitat.
Recordem eixes vesprades en què la xicalla corre pels carrers, amb l’olor de bunyols barrejada amb el crit alegre dels jocs. Els avis, asseguts a l’ombra, contant històries de quan el poble era diferent però igual de seu. Les festes haurien de capturar aquest instant màgic, eternitzar-lo, convertir-lo en el fil que cus generacions i fa brotar orgull d’arrel.
Imagina’t la Plaça Major plena de colors, no sols dels confetis, sinó dels somnis de tantes persones que esperen que aquest siga el seu any, el seu moment. Una ciutat que dona espai a totes les veus, també les que tremolen per parlar, les que ballen en silenci, les que desitgen pertànyer. Que les festes siguen refugi i espill.
L’amor per les tradicions no ha de ser trinxera; pot ser pont. Podem reverenciar la nostra herència sense ferir, podem celebrar la cultura sense oblidar el món que demana nous gestos. Que els animals siguen amics, no espectacle. Que la festa siga abraçada, no confrontació. Que el goig no tinga el preu del dolor d’altri.
Sagunt pot ser l’exemple. Una ciutat que escolta, que aprèn i que avança. Que les festes ens ajuden a veure l’altre com part fonamental del nostre relat. Que la música no ens separe, sinó que ens harmonitze. Que els debats troben espais de respecte, que l’alegria siga també acte polític, creatiu i empàtic.
Amb cada guarniment als balcons, que brolla una promesa: la de donar espai a les identitats diverses, a la gent que torna, a qui mai se n’anà però esperava ser vista. Que cada plat compartit en sopars populars siga símbol de la taula ampla que volem per a la vida.
No celebrem per oblidar-nos del món. Celebrem per redescobrir-nos en ell. Que les festes siguen el moment d’alçar la mirada, de trobar en el somriure del veí aquell vincle que les presses del dia a dia ens fan perdre. Una ciutat habitable és una ciutat que estima, també quan fa festa.
I si algun dia el cansament pesa, que la festa ens siga refugi. Si la solitud es fa present, que la música i la dansa ens arrope. Si la tristesa es cola entre el confeti, que trobem espais de calma, abraçades que no demanen res, sols presència.
Sagunt, tu que has sigut temple, fàbrica, mar i muntanya, pots ser també far de celebració conscient. Que la festa t’ompliga els carrers, però també l’ànima. Que el pregó no siga només paraula, sinó sembradora d’utopies quotidianes. Que, quan baixem a la plaça, trobem no sols espectacles, sinó motius per seguir construint-te. Amb tendresa. Amb passió. Amb tu i amb totes.
Visca les festes patronals de Sagunt, visca la pluralitat, visca la ciutat que celebrem amb cor, amb cap i amb esperança!