Una mirada crítica i valenciana a la decadència institucional del bipartidisme i la necessitat de regeneració democràtica
La corrupció és una de les ferides més profundes que ha afectat el sistema democràtic espanyol. No es tracta només d’un conjunt de delictes puntuals, sinó de pràctiques sistemàtiques que han degradat les institucions públiques, han saquejat recursos destinats a les persones més vulnerables i han destruït la confiança de la ciutadania en la política. Des de la restauració democràtica fins avui, tant el Partit Popular com el Partit Socialista han protagonitzat escàndols que han deixat una empremta insuportable. Compromís, tot i la seua menor implicació, no escapa de l’escrutini. I des de l’esquerra més crítica, veus com la de Gabriel Rufián ens interpel·len amb contundència: “l’esquerra no pot robar”.
El Partit Popular és, sens dubte, qui acumula més episodis de corrupció judicialitzada. Amb casos com Gürtel, Púnica, Lezo, Palma Arena, Emarsa, Brugal, la caixa B de Bárcenas, entre molts altres, la formació conserva el trist rècord d’haver provocat el 86% del cost econòmic total de la corrupció en Espanya. Segons diversos estudis, el conjunt dels diners desviats podria superar els 120.000 milions d’euros. Esta xifra no és simbòlica: representa hospitals no construïts, mestres no contractats, ajudes socials no concedides.
La dimensió de la corrupció dins del PP no es pot reduir a “manzanes podridas”. S’ha tractat d’un sistema estructural que ha travessat governs autonòmics, ministeris, diputacions i ajuntaments. La utilització de les institucions com a mecanismes per enriquir-se o per finançar il·legalment campanyes electorals ha estat una pràctica habitual. És per això que moltes veus jurídiques i polítiques han començat a plantejar si la Llei de Partits hauria de poder aplicar-se també en casos de corrupció sistemàtica. Encara que la norma no ho contemple explícitament, persistir en conductes que vulneren els principis democràtics podria justificar accions extraordinàries.
Hi ha qui defensa que el PP hauria de dissoldre’s o refundar-se. Com en el cas de la Democràcia Cristiana a Itàlia després del Tangentopoli, no es tracta de fer desaparèixer l’espai polític conservador, sinó de construir una nova formació que es desmarque clarament del passat. Amb nous estatuts, lideratges renovats i un compromís real amb la transparència, seria possible reconstruir la legitimitat. Però este pas requereix humilitat, valentia i reconeixement del mal causat.
L’altra gran formació estatal, el PSOE, tampoc queda exempt d’implicacions greus. El cas dels ERO a Andalusia, que va implicar dirigents històrics com Chaves i Griñán, demostra que la corrupció també ha arrelat en àmbits on l’esquerra governava amb majoria. Es van desviar centenars de milions d’euros destinats a ajudes laborals, en una trama clientelar que va operar durant anys.
Més recentment, el cas Mediador ha sacsejat el PSOE amb un escàndol que inclou suborns, favors polítics, festes amb drogues i prostitució. L’exdiputat Juan Bernardo Fuentes Curbelo, conegut com “Tito Berni”, ha encapçalat una de les trames més escandaloses que recordem. A tot això s’hi afegeix el cas Koldo, on l’exministre Ábalos es va veure esquitxat per contractes fraudulents durant la pandèmia. Estes pràctiques s’han replicat en diferents governs autonòmics socialistes i han posat en dubte la gestió dels recursos públics en moments de màxima vulnerabilitat.
El context s’agreuja amb les investigacions que afecten l’entorn del president Pedro Sánchez. La seua esposa, Begoña Gómez, ha estat investigada per presumptes delictes de tràfic d’influències, i el seu germà, David Sánchez, acusat de rebre un càrrec públic creat a mida, amb indicis de prevaricació. Estes situacions, encara no resoltes judicialment, han generat una sensació de deteriorament institucional i han alimentat la desconfiança.
Casos històrics com Filesa, GAL o les irregularitats en el finançament del PSPV amb el cas Azud completen un retrat preocupant. Tot i que no sempre han acabat en condemnes fermes, han contribuït a erosionar la imatge del partit i la seua capacitat per defensar la netedat democràtica. La corrupció socialista, tot i no tindre l’envergadura del PP, ha tingut un impacte profund en la credibilitat de l’esquerra institucional.
Davant este panorama, Compromís representa una excepció relativa. No ha estat implicat en trames de corrupció judicialitzades ni en desviaments greus de fons públics. Però com a força institucional, sí que ha rebut crítiques puntuals per algunes gestions administratives, especialment durant el Govern del Botànic. La presència de càrrecs del partit en consells d’administració d’empreses públiques, o certes adjudicacions en l’àmbit cultural, han generat debat. Tot i això, la formació ha defensat la legalitat de totes les operacions i ha apostat per reforçar els mecanismes de control i transparència.
Compromís ha sigut, a més, una de les formacions més actives en la denúncia de la corrupció institucional. Ha impulsat mocions, comissions d’investigació i propostes legislatives per millorar la fiscalització pública. Esta actitud, que ha generat tensions amb el PSOE en més d’una ocasió, ha consolidat la seua imatge com a força política compromesa amb l’ètica institucional.
És en este marc que pren especial rellevància la reflexió de Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra Republicana. En una intervenció recent, Rufián afirmava que “l’esquerra no pot robar”, i avisava que la penalització política per a l’esquerra és molt més dura que per a la dreta. Segons ell, la corrupció en l’esquerra és una traïció als valors progressistes, perquè la gent que vota partits d’esquerres ho fa esperant justícia social, no privilegis ni saqueig. Si l’esquerra cau en la corrupció, no només perd les eleccions: perd la raó de ser.
Rufián advertia que si els casos de corrupció en el PSOE s’estenen, Esquerra exigirà eleccions anticipades. La seua crítica a la “bunquerització” de Pedro Sánchez i al discurs dirigit només a la militància reflecteix una preocupació creixent per la deriva del govern. L’esquerra no pot recórrer a l’“i tu més” com a excusa: ha de ser exemplar en els fets, no només en les paraules. De no fer-ho, el risc és facilitar l’entrada de l’extrema dreta.
La reflexió de Rufián interpel·la totes les formacions progressistes. Si l’esquerra institucional no actua amb valentia i no assumeix responsabilitats, es converteix en còmplice d’una degradació que perjudica els més vulnerables. La regeneració democràtica no vindrà sola: caldrà guanyar-la amb gestos clars, amb transparència, amb compromisos innegociables amb l’ètica pública.
Al remat, el que està en joc no és només la reputació d’un partit o d’un govern: és el futur mateix de la democràcia. La corrupció institucional és una forma de violència que colpeja els serveis públics, que empobreix la gent, que fractura la confiança. Només partits valents, humils i transformadors podran reconstruir eixa confiança i oferir una alternativa real.
Espanya necessita una regeneració profunda. El bipartidisme ha fallat. La ciutadania reclama dignitat, justícia i honestedat. És moment de parlar clar, d’exigir reparacions i de construir una cultura política on el servei públic torne a ser sinònim d’integritat.