19.7.25

El mestre que prometé la mar — l’esperança feta educació

Hi ha històries que travessen el temps com llum enmig de la foscor. La d’Antoni Benaiges, el mestre que prometé la mar, és una d’eixes. Però esta història no parla només d’una promesa, sinó d’una manera d’entendre l’educació: com una força transformadora, com un pont entre el món i els somnis de les xiquetes i els xiquets. I darrere d’eixe pont, hi ha les persones mestres. Les docents i els docents que, dia a dia, amb tenacitat i vocació, es converteixen en arquitectes de l’esperança.

Per a moltes criatures, l’escola no és només un lloc on aprendre matemàtiques o llengua. És, sobretot, un espai on imaginar un futur distint. En este sentit, el paper de les persones mestres és fonamental: no sols transmeten coneixements, també cultiven expectatives, generen confiança i obrin horitzons que potser les alumnes i els alumnes mai haurien imaginat.

Antoni Benaiges ho va entendre perfectament. Quan va prometre portar el seu alumnat a vore la mar, no els estava parlant només de geografia. Els parlava de llibertat, de dignitat, de futur. La promesa de la mar era la promesa d’una vida més enllà de les parets de l’aula.

Cada persona que ensenya amb paciència, que escolta amb atenció, que descobreix el talent ocult d’una criatura que ningú més ha vist, està transformant el món. En barris humils, en pobles menuts, en centres amb pocs recursos, sovint són les docents i els docents qui actuen com a catalitzadors d’ascens social i constructores d’identitats positives.

El treball educatiu és una faena invisible però poderosa. No sempre ix als mitjans, però canvia vides. Quan una mestra confia en el potencial d’una criatura, eixa criatura comença a creure en ella mateixa. I això pot ser la diferència entre resignar-se i somiar.

En contextos difícils, el compromís del professorat esdevé una forma de resistència. Tal com ho va fer Benaiges en plena República, defensant una pedagogia activa, moderna i respectuosa enmig d’un país trencat. Eixa promesa de la mar no es va poder complir, però el seu esperit sí que s’ha mantingut viu. Perquè cada vegada que una mestra anima, il·lumina o fa sentir a una criatura que també té dret a un futur digne, està donant continuïtat a eixa promesa universal.

Hui dia, en temps de canvis i incerteses, amb reptes socials i digitals que sacsegen el sistema educatiu, calen docents valents. Persones que, com Benaiges, veuen en cada alumna i cada alumne una oportunitat, no una càrrega. Que entenen que educar no és una faena burocràtica, sinó un acte de fe en la humanitat.

La mar pot ser moltes coses. Per a algunes criatures, pot ser arribar a fer estudis superiors. Per a altres, pot ser sentir-se valorades per primera vegada. La mar pot ser la música, la ciència, l’amistat, la pau. I són els mestres qui, amb constància i estima, mostren que eixa mar és possible.

Per això cal defensar el valor del treball educatiu. Reconéixer la seua tasca, no sols amb condicions laborals dignes, sinó amb respecte social, amb formació adequada i amb espais per a la innovació. Perquè quan una persona mestra pot ensenyar amb llibertat, les criatures poden aprendre amb esperança.

Antoni Benaiges va ser assassinat per voler mostrar al seu alumnat que el món era més ample del que els envoltava. La seua figura ens recorda que l’educació no és neutra: és compromís, és valentia, és futur. I que darrere de cada gran transformació, sempre hi ha hagut mestres que han sabut prometre mars, tot i saber que potser no arribarien a vore-les.

L’esperança és una llavor. I les mestres i els mestres en són qui la cultiven.