Hi ha qui diu que la pell és un llenç. Que el cos és una obra d’art en moviment. Que allò que decidim gravar en la nostra carn és una forma de dir qui som, què hem viscut, què volem recordar. Els tatuatges, que durant segles han estat vistos com símbols de rebel·lia, de marginalitat o de pertinença a grups concrets, han esdevingut en les darreres dècades una expressió estètica i emocional que travessa fronteres, edats i classes socials.
Avui dia, és difícil passejar per qualsevol ciutat sense veure persones tatuades. Des de dissenys minimalistes fins a composicions complexes que cobreixen braços, cames o esquenes senceres. Els tatuatges han deixat de ser excepcionals per convertir-se en quotidians. Però darrere d’aquesta normalització hi ha una història llarga, diversa i fascinant que mereix ser contada.
Els tatuatges no són una invenció moderna. Les primeres evidències arqueològiques de tatuatges es remunten a fa més de cinc mil anys. El cos d’Ötzi, l’home de gel trobat als Alps, presentava marques tatuades que podrien haver tingut una funció terapèutica. En moltes cultures antigues, el tatuatge era un ritual, una marca d’identitat, una protecció espiritual. A les illes del Pacífic, a l’Àfrica, a l’Índia, a Amèrica del Sud, el tatuatge formava part de la vida, de la comunitat, de la tradició.
Amb l’arribada de la modernitat i la colonització, moltes d’aquestes pràctiques van ser estigmatitzades. El tatuatge va passar a ser vist com una cosa salvatge, primitiva, associada a la delinqüència, a la marineria, a la presó. Durant molt de temps, les persones tatuades eren mirades amb recel, com si la tinta a la pell revelara una mena de desviació moral. Però, com passa sovint, allò que es margina acaba trobant camins per tornar.
A partir del segle XX, especialment en les darreres dècades, el tatuatge ha viscut una autèntica revolució. Ha passat de ser un símbol de transgressió a una forma d’art reconeguda, a una moda, a una manera de construir identitat. Les xarxes socials han tingut un paper clau en aquesta transformació. Instagram, TikTok i altres plataformes han permés que artistes del tatuatge mostren el seu treball, que les persones compartisquen les seues històries, que la tinta es convertisca en conversa.
Però, què significa tatuar-se? Per què ho fem? Les respostes són tan diverses com les persones que decideixen fer-ho. Hi ha qui es tatua per recordar un moment, una persona, una emoció. Hi ha qui ho fa per estètica, per gust, per sentir-se bé amb el seu cos. Hi ha qui ho fa com a acte de resistència, com a afirmació de la seua identitat, com a resposta a un dolor. Hi ha qui es tatua sense saber exactament per què, simplement perquè sent que ho ha de fer.
Els tatuatges poden ser íntims o visibles, simbòlics o decoratius, planificats o impulsius. Poden parlar de l’amor, de la mort, de la família, de la llibertat, de la fe, de la música, de la natura. Poden ser paraules, dibuixos, dates, retrats, formes abstractes. Cada tatuatge té la seua història, i cada història té el seu pes. Encara que des de fora no sempre es puga entendre, per a qui el porta, aquell tros de tinta és una part de si.
També cal parlar de com el tatuatge ha esdevingut una indústria. Avui dia, hi ha estudis de tatuatge en cada barri, convencions internacionals, escoles d’art corporal. Les persones tatuadores són artistes reconegudes, amb estils propis, amb seguidors, amb trajectòries. El tatuatge ha entrat en el món de l’art, de la moda, de la publicitat. Ha deixat de ser clandestí per convertir-se en professional.
Aquesta normalització té coses bones i coses dolentes. D’una banda, ha permés que moltes persones s’expressen lliurement, que el tatuatge siga accessible, segur, divers. D’altra banda, ha generat una certa banalització, una tendència a seguir modes sense reflexió, a copiar dissenys sense entendre el seu significat. El tatuatge, com qualsevol forma d’expressió, pot perdre profunditat si es converteix en consum ràpid.
Per això, és important recordar que tatuar-se és una decisió que implica el cos, la memòria, el temps. Que allò que gravem en la pell ens acompanya, ens defineix, ens transforma. Que no cal jutjar els tatuatges dels altres, però sí cal respectar-los. Que cada línia, cada ombra, cada color pot ser una ferida, una carícia, una declaració.
També cal parlar del gènere, de com el tatuatge ha trencat barreres en aquest sentit. Durant molt de temps, les dones tatuades eren doblement estigmatitzades. Se les considerava provocadores, poc femenines, rebels. Avui dia, moltes persones de tots els gèneres es tatuen amb llibertat, amb orgull, amb creativitat. El tatuatge ha esdevingut una eina d’empoderament, una manera de dir que el cos és propi, que la pell és un espai de llibertat.
I què passa amb les persones majors? Amb les persones que es tatuen tard, que decideixen fer-ho després de molts anys? També elles tenen molt a dir. El tatuatge no té edat. Pot ser una forma de reconciliació, de celebració, de redescobriment. Pot ser una manera de dir que mai és tard per expressar-se, per recordar, per marcar el que importa.
En aquest món tan accelerat, tan visual, tan superficial, el tatuatge pot ser una forma de resistència. Pot ser una manera de dir que les coses importants mereixen ser gravades, que la memòria no ha de ser efímera, que el cos pot parlar. Pot ser una forma de cuidar-se, de sanar, de connectar.
Però també cal ser crítics. No tot tatuatge és profund, no tot artista és respectuós, no tot disseny és adequat. Cal informar-se, cal reflexionar, cal triar bé. El tatuatge no és una moda passatgera, és una marca que queda. I per això, mereix ser tractat amb cura, amb respecte, amb consciència.
En definitiva, els tatuatges són molt més que tinta. Són històries, emocions, decisions. Són art, són cultura, són identitat. Són una forma de dir sense parlar, de recordar sense oblidar, de ser sense demanar permís. I en un món que sovint ens vol uniformes, silenciosos, invisibles, tatuar-se pot ser una forma de dir que som ací, que tenim veu, que tenim pell.
Potser no tothom entén els tatuatges. Potser hi ha qui encara els mira amb prejudici. Però cada vegada som més les persones que els veiem com una forma de vida, com una manera de ser, com una expressió legítima i bella. I això, en si mateix, ja és una victòria.
Perquè la pell parla. I quan ho fa amb tinta, ho fa amb força. Amb veritat. Amb amor. Amb memòria. Amb vida.