Cada 17 de juliol, el món commemora el Dia Mundial de la Justícia Internacional. No és una data qualsevol. És el record d’un moment històric en què cent vint països van decidir, l’any 1998, aprovar el conegut com a Estatut de Roma, que va donar lloc a la creació de la Cort Penal Internacional. Aquell acord va ser una declaració de principis, una aposta per una justícia global capaç de perseguir els crims més greus: el genocidi, els crims de guerra, els crims de lesa humanitat.
La idea era clara. Davant les atrocitats que cap sistema judicial nacional podia o volia jutjar, calia un tribunal permanent, independent, que posara les víctimes al centre i que no es deixara influir per interessos polítics. Era una resposta a dècades d’impunitat, a guerres silenciades, a pobles devastats sense que ningú responguera. Era, en definitiva, una esperança.
Però vint-i-cinc anys després, aquella esperança continua sent fràgil. La Cort Penal Internacional ha actuat en alguns casos, ha emés ordres de detenció, ha obert investigacions. Però també ha estat criticada per la seua lentitud, per la seua dependència de la voluntat dels estats, per la seua incapacitat de fer front a les potències que no reconeixen la seua autoritat. I en aquest context, el que passa a Gaza ens interpel·la amb força.
Gaza no és només un territori. És un símbol. És una ferida oberta, una terra assetjada, un poble que viu entre la desesperació i la resistència. Les imatges que arriben des d’allí són insuportables. Bombardejos, fam, hospitals col·lapsats, criatures ferides, famílies trencades. I, davant d’això, el món calla o balbuceja. Els governs condemnen amb la boca petita, les institucions internacionals emeten comunicats, però la justícia no arriba. No hi ha tribunal que pare la sang. No hi ha llei que protegisca la vida.
És en moments així que cal preguntar-se què entenem per justícia internacional. Si és només un mecanisme jurídic, si és només una estructura institucional, o si ha de ser alguna cosa més. Potser hauria de ser una ètica global, una consciència compartida, una capacitat de sentir el dolor de l’altre com a propi. Potser hauria de ser una forma de justícia social que transcendisca països, governs, interessos. Que pose la dignitat humana per damunt de tot.
Perquè el que passa a Gaza no és només un conflicte. És una vulneració sistemàtica dels drets humans. És una situació que, si es produïra en qualsevol altre lloc, despertaria una resposta immediata. Però Gaza és Palestina, i Palestina és una paraula incòmoda per a molts. És una causa que divideix, que incomoda, que qüestiona aliances. I per això, massa vegades, es prefereix mirar cap a un altre costat.
La justícia internacional hauria de ser capaç de mirar allà on ningú vol mirar. Hauria de ser capaç de protegir les persones més enllà de les fronteres, de les nacionalitats, de les religions. Hauria de ser capaç de dir que cap estat té dret a massacrar, a ocupar, a humiliar. Hauria de ser capaç de reconéixer que la vida d’una criatura a Gaza val tant com la de qualsevol altra criatura al món.
Però per a això, cal una transformació profunda. Cal que la justícia internacional deixe de ser una eina dels poderosos i es convertisca en una veu de les víctimes. Cal que les institucions internacionals siguen independents, valentes, compromeses. Cal que la societat civil pressione, denuncie, exigisca. Cal que les persones que vivim en països amb llibertats reconegudes no ens conformem amb la indiferència.
També cal reconéixer que la justícia no és només judicial. És també social, econòmica, cultural. És el dret a viure amb dignitat, a tindre accés a l’aigua, a l’educació, a la salut. És el dret a no ser bombardejat, a no ser desplaçat, a no ser criminalitzat. És el dret a existir. I aquest dret hauria de ser universal, incondicional, innegociable.
Quan parlem de Gaza, parlem també de la hipocresia internacional. De com alguns crims són jutjats amb rapidesa, mentre altres són ignorats. De com la geopolítica condiciona la justícia. De com les aliances militars pesen més que els drets humans. De com la vida d’algunes persones sembla valdre menys que la d’altres. I això, en si mateix, és una injustícia.
Per això, el Dia Mundial de la Justícia Internacional hauria de ser també un dia de denúncia. Un dia per recordar que la justícia no pot ser selectiva. Que no pot dependre de qui és la víctima ni de qui és l’agressor. Que ha de ser justa, o no serà. Que ha de ser valenta, o no servirà de res.
També hauria de ser un dia per escoltar les veus de les persones que viuen en contextos de violència, d’ocupació, de guerra. Les persones que no tenen veu en els fòrums internacionals, però que cada dia lluiten per sobreviure. Les persones que escriuen, que filmen, que criden, que resisteixen. Les persones que, malgrat tot, creuen en la justícia.
I és que la justícia no és només una institució. És una esperança. És una promesa. És una forma de dir que el món pot ser millor. Que el dolor pot ser reparat. Que la veritat pot ser reconeguda. Que la dignitat pot ser restaurada. Que la pau pot ser possible.
Però per a això, cal que la justícia internacional siga real. Que no siga només una data al calendari. Que no siga només un tribunal llunyà. Que siga una pràctica quotidiana, una exigència col·lectiva, una responsabilitat compartida. Que siga una forma de cuidar el món.
Gaza ens recorda que la justícia no pot esperar. Que cada dia que passa sense que s’actue és un dia de més dolor, de més destrucció, de més desesperança. Que cada silenci és una complicitat. Que cada evasiva és una traïció. Que cada excusa és una renúncia.
Per això, cal parlar. Cal denunciar. Cal exigir. Cal recordar que la justícia internacional va nàixer per protegir les persones, no els estats. Que va nàixer per dir que hi ha límits que no es poden traspassar. Que va nàixer per fer front a l’horror.
I si no ho fa, si no és capaç de fer-ho, cal reinventar-la. Cal construir una nova justícia, més humana, més propera, més valenta. Una justícia que no tinga por de dir la veritat. Que no tinga por de defensar la vida. Que no tinga por de ser justa.
Perquè la justícia no és un luxe. És una necessitat. És un dret. És una esperança. I en dies com hui, cal recordar-ho. Cal dir-ho. Cal creure-ho.
Perquè Gaza no pot esperar. Perquè el món no pot continuar mirant cap a un altre costat. Perquè la justícia ha de ser per a totes les persones. Sense excepcions. Sense condicions. Sense fronteres.