Cada 17 de juliol, el món celebra el Dia Internacional dels Emojis. Pot semblar una efemèride menor, una d’eixes dates que s’inventen per omplir el calendari digital, però si ens parem a pensar-ho, els emojis són molt més que simples dibuixets. Són una nova forma de comunicació, una manera de dir sense paraules, de sentir sense explicacions. I entre tots els emojis que poblen les pantalles dels nostres mòbils, n’hi ha un que ens parla directament al cor, especialment a aquelles persones que estimen el País Valencià: l’emoji de la paella.
La història d’aquest emoji és una d’eixes que comencen amb humor i acaben convertint-se en símbol. Tot va començar fa més d’una dècada, quan un còmic valencià, Eugeni Alemany, va decidir que la paella mereixia el seu propi emoji. No era una broma, o no només. Era una reivindicació cultural, una manera de dir al món que la paella no és un plat qualsevol, sinó un ritual, una tradició, una part essencial de la vida de moltes persones. Amb el suport de l’associació Wikipaella, que treballa per preservar la recepta tradicional, van iniciar una campanya a les xarxes socials que va fer molt de soroll. Volien que Unicode, l’organisme que regula els emojis, incloguera la paella en el seu repertori.
La resposta inicial va ser decebedora. Quan Unicode va presentar el primer disseny, moltes persones van sentir que no s’havia entès res. Aquella paella digital estava plena de guisants, gambes i musclos, una versió que recordava més a les paelles mixtes de menú turístic que no a la recepta que es cuina amb estima en tantes cases valencianes. La indignació va ser generalitzada, i la campanya va tornar a ser trending topic, ara per protestar contra aquella representació que desfigurava el que la paella significa.
Però la història no acabava ací. En un gir inesperat, anys després, un enginyer madrileny que havia treballat a WhatsApp, Alfonso Gómez-Jordana, va confessar que ell havia modificat en secret el disseny de l’emoji per fer-lo coincidir amb la recepta de la seua àvia Paquita, d’Alacant. Aquell gest, carregat de tendresa, va donar una nova dimensió a l’emoji. Ja no era només una victòria cultural, sinó també un homenatge íntim, una manera de preservar la memòria d’una dona anònima que havia cuinat paelles per la seua família durant dècades. Alfonso va dir que, tot i que la seua àvia ja no hi era, la seua paella viuria digitalment per sempre.
Aquestes històries ens recorden que la tecnologia no és freda ni impersonal. Darrere de cada emoji hi ha persones, emocions, records. El disseny actual de l’emoji de la paella, almenys en Android i en algunes plataformes, mostra pollastre, mongetes verdes, pebrot roig, grans d’arròs ben visibles i una rodanxa de llimona, un toc típic de la versió alacantina. No és perfecte, però s’acosta molt més a la realitat que volíem representar. Apple, per la seua banda, manté un disseny més genèric, que recorda una cassola amb marisc. Aquesta diferència ha generat debat, però també mostra com la diversitat cultural pot conviure en l’univers digital.
L’emoji de la paella és el primer plat espanyol reconegut per Unicode, i això no és poca cosa. En un món on els símbols digitals tendeixen a l’uniformitat, aconseguir que un plat tan arrelat a una regió concreta siga visible globalment és una victòria de la cultura local. És també un exemple de com la tecnologia pot ser emocional. Darrere dels píxels hi ha històries, persones, records. L’emoji de la paella no va ser creat per una empresa, sinó impulsat per una comunitat que volia preservar la seua identitat.
Utilitzar l’emoji de la paella no és només dir que tenim gana o que farem una paella diumenge. És dir que som d’ací, que estimem la nostra terra, que la tradició importa. És una forma de resistència simbòlica en un món cada vegada més homogeni. És una manera de dir que la cultura no és només allò que es troba als llibres o als museus, sinó també allò que cuinem, que compartim, que celebrem.
Els emojis han canviat la manera com ens expressem. Són capaços de transmetre emocions, contextos i intencions que les paraules sovint no poden. I quan un emoji representa una part de la nostra cultura, la connexió és encara més profunda. El fet que la paella tinga un emoji propi és una forma de reconeixement, però també una responsabilitat. Ens obliga a cuidar la tradició, a explicar-la, a compartir-la amb respecte.
En aquest Dia Internacional dels Emojis, val la pena reflexionar sobre el que significa aquest petit símbol. No és només un dibuix. És una història de lluita, d’humor, de memòria. És la prova que, fins i tot en el món digital, la identitat local pot fer-se sentir. És un recordatori que la cultura no és una cosa abstracta, sinó viva, quotidiana, compartida.
La paella és molt més que un plat. És una manera de viure, de reunir-se, de celebrar. I ara, gràcies a l’esforç de moltes persones, també és un emoji. Un símbol que ens representa, que ens emociona, que ens connecta. Un símbol que diu al món que som ací, que tenim veu, que tenim sabor.
Potser algun dia, altres plats valencians també tindran el seu emoji. Potser el fartó, l’arròs al forn, la coca de llanda. Però, de moment, celebrem que la paella ha fet història. Que ha passat de les cassoles als teclats, de les taules als xats. Que ha esdevingut patrimoni digital. I que, cada vegada que l’utilitzem, estem dient molt més del que sembla.
Perquè un emoji pot ser moltes coses. Pot ser una broma, una expressió, una emoció. Però també pot ser una bandera, una memòria, una identitat. I la paella, com a emoji, és tot això. És el sabor d’una terra, el record d’una àvia, la força d’un poble. És un símbol que ens uneix, que ens representa, que ens fa somriure.
Així que, en aquest dia tan especial, fem servir l’emoji de la paella amb orgull. No només per dir que tenim gana, sinó per dir que estimem la nostra cultura. Que la compartim. Que la celebrem. Que la cuinem, la mengem i la vivim. I que, fins i tot en el món digital, continuem sent qui som.