La qüestió dels símbols és una de les més delicades i profundes en qualsevol moviment que aspira a construir una identitat col·lectiva. En el cas del País Valencià, la senyera ha esdevingut molt més que un tros de tela amb colors: és una representació de la memòria, de les aspiracions, de les ferides i de les lluites. Però, malgrat que la senyera coronada de València té un origen històric que la vincula al Regne de València, el nacionalisme valencià, especialment aquell que es reconeix en la construcció d’un projecte propi per al país, no l’ha assumida com a símbol nacional. Aquesta distància no és casual ni superficial. Té arrels profundes en la història recent, en la instrumentalització política i en la necessitat de construir una identitat que no siga subordinada.
Durant la transició democràtica, el debat sobre l’autonomia valenciana va estar marcat per una forta polarització simbòlica. La senyera coronada, amb la franja blava i la corona, va ser recuperada per sectors que volien marcar distància amb el catalanisme, i es va convertir en un símbol de confrontació. En canvi, la senyera quatribarrada, compartida amb altres territoris de la Corona d’Aragó, va ser adoptada per aquelles persones que defensaven una visió més ampla i integradora de la identitat valenciana. Aquesta confrontació va deixar ferides que encara no s’han tancat.
L’espanyolisme ha sabut jugar molt bé amb els símbols. Ha convertit la senyera coronada en una eina per desactivar el valencianisme polític, associant-la a un regionalisme submís, a un anticatalanisme visceral i a una identitat que no qüestiona l’ordre establert. Això ha provocat que moltes persones que defensen un País Valencià sobirà, amb veu pròpia, perceben la senyera coronada com un símbol contaminat, manipulat i desvirtuat. No és que la senyera en si siga rebutjable, sinó que el seu ús ha estat condicionat per interessos que no tenen res a veure amb la construcció d’un país lliure i digne.
A més, cal tindre en compte que la senyera coronada és pròpia de la ciutat de València, no del conjunt del territori. Això ha generat una confusió entre el símbol local i el símbol nacional. El nacionalisme valencià ha buscat, sovint, un símbol que represente tot el país, des de Vinaròs fins a Oriola, des de les comarques interiors fins a la costa. En aquest sentit, la senyera quatribarrada ha estat vista com una opció més inclusiva, tot i que també ha estat objecte de rebuig per part de sectors que la consideren massa vinculada a Catalunya.
Ara bé, el problema no és la dreta. Es pot ser de dreta i nacionalista valencià. El que passa és que la dreta valenciana, en general, ha estat espanyolista. Ha renunciat a construir un projecte propi per al País Valencià, i ha preferit utilitzar la identitat valenciana com a eina de confrontació, no com a proposta de futur. Si la dreta valenciana apostara per un nacionalisme inclusiu, sobiranista i respectuós amb la diversitat del país, podria recuperar la senyera coronada com a símbol nacional, deslliurant-la de les càrregues que l’han desfigurat.
La reconciliació simbòlica és possible, però requereix voluntat política, maduresa cultural i capacitat de superar les ferides del passat. Cal despolititzar la senyera coronada, retornar-li el seu valor històric i cultural, i construir un relat que permeta que siga vista com a símbol de tot el País Valencià, no només de València ciutat ni de l’espanyolisme. Això implica reconèixer que els símbols no són neutres, però tampoc són immutables. Poden ser resignificats, reinterpretats i recuperats.
El nacionalisme valencià necessita símbols que uneixen, no que divideixen. Necessita construir una identitat que no siga reactiva, sinó propositiva. I en aquest camí, potser caldrà revisar la relació amb la senyera coronada, no per renunciar a la memòria, sinó per recuperar-la amb dignitat. Potser caldrà repensar què vol dir ser valencià o valenciana en el segle XXI, i com es pot construir un país que siga de totes les persones, amb tots els accents, amb totes les mirades.
La senyera coronada no ha de ser exclosa per sempre. Però per a que siga assumida com a símbol nacional, cal que deixe de ser una eina de confrontació i es convertisca en un espai de trobada. Això només serà possible si es construeix un projecte de país que siga inclusiu, plural i sobirà. Un país que no tinga por de mirar-se al mirall i reconèixer totes les seues veus.