Quan El Chojin, reconegut raper espanyol, afirma públicament que “no se siente español porque no le han dejado serlo”, no està parlant de cap rebuig visceral o irracional al país on ha nascut, sinó d’una experiència emocional i estructural que interpel·la el conjunt de la societat. Aquesta declaració sacseja les bases del discurs dominant sobre la identitat nacional i ens obliga a preguntar-nos: qui pot sentir-se part d’un projecte col·lectiu quan se li nega constantment el reconeixement?
El debat que obri aquesta afirmació va molt més enllà del món de la música o de la biografia d’una persona concreta. Parla del racisme sistèmic, de la construcció social de la nacionalitat, i del dolor silenciós que genera l’exclusió repetida. El Chojin ha crescut, ha estudiat, ha treballat i ha viscut a Espanya com qualsevol altra persona. Coneix les mateixes referències culturals, ha compartit les mateixes vivències generacionals i ha aportat creativitat, reflexió i art a l’imaginari col·lectiu. Però, malgrat tot això, sovint se l’ha tractat com “l’altre”, com algú que no encaixa del tot en la idea hegemònica de què és “ser espanyol”.
Aquest sentiment no és exclusiu seu. Moltes persones racialitzades, especialment aquelles nascudes i criades a Espanya, expressen una identitat fragmentada, qüestionada des de fora i conflictuada des de dins. Són espanyoles per document, per cultura, per afectes, però se senten alienes al relat oficial. Se’ls fa sentir que no són del tot espanyoles, que la seua presència necessita justificació constant, que han de demostrar més que altres per a ser acceptades.
Des de la filosofia política, podem entendre aquest fenomen com una forma d’alterització: el procés pel qual certs cossos, discursos o maneres de ser són situats fora del nucli legítim de la comunitat. Aquest mecanisme no és explícit, però està present en mil gestos quotidians, en mirades que interroguen, en preguntes com “d’on ets realment?”, en l’assumpció que la nacionalitat va associada a cert fenotip, a certs trets culturals o racials. Així, la identitat espanyola es construeix no tant per inclusió sinó per exclusió, deixant fora aquelles persones que no encaixen en el patró estètic, lingüístic o religiós dominant.
La psicologia social ha estudiat àmpliament l’impacte d’aquesta exclusió en la construcció de la identitat. Les persones necessiten pertànyer, formar part d’un grup reconegut. Quan el grup majoritari nega aquesta pertinença, es genera un conflicte intern que pot conduir a una desconnexió emocional. No és que El Chojin renegue d’Espanya, és que Espanya ha renegat, en part, d’ell. I això no és una excepció: és una experiència col·lectiva que cal visibilitzar.
L’expressió “no me han dejado serlo” apunta directament a una responsabilitat social. No és un problema individual d’identitat, sinó una qüestió col·lectiva sobre com definim la nacionalitat i com decidim qui la pot habitar. Quan es parla de patriotisme, de comunitat, de cohesió, rarament es pensa en les ferides que ha deixat la discriminació, ni en els murs invisibles que separen. El culte a una identitat nacional monolítica perpetua aquestes ferides, mentre que una concepció més oberta i plural les podria guarir.
Des d’una perspectiva filosòfica, aquesta tensió entre la identitat imposada i la identitat viscuda recorda les reflexions de Frantz Fanon sobre el subjecte colonitzat: aquell que és obligat a mirar-se amb ulls aliens, a construir-se a partir de les imatges i prejudicis que el sistema li retorna. Encara que el context no siga colonial en el sentit clàssic, el mecanisme de dominació simbòlica persisteix. L’imaginari espanyol, tot i els avanços en matèria de drets, continua reproduint una noció excloent del “nosaltres”.
Cal, per tant, obrir un nou relat. Un relat que no siga defensiu, que no busque justificar-se davant del rebuig, sinó que propose una redefinició del que vol dir ser espanyol, ser ciutadà, ser part. Aquesta redefinició no pot vindre només de les institucions; ha de vindre del carrer, de la cultura, de l’educació, de les converses informals. Cal escoltar les veus que han estat silenciades, no com a excepcions, sinó com a part del mosaic col·lectiu.
La música, en aquest sentit, té un paper fonamental. L’art és espai de resistència, però també de proposta. El Chojin porta anys parlant de temes que molts eviten: racisme, exclusió, violència simbòlica. Ho fa amb paraules que emocionen, però també amb contundència que incomoda. És precisament en aquest incómode on es troba la possibilitat del canvi. Si no ens incomoda el testimoni de qui ha estat exclòs, és que no estem escoltant amb suficient atenció.
La incomoditat no hauria de ser motiu de silenci, sinó de reflexió. Quan algú diu “no em sent espanyol”, no està atacant la comunitat; està mostrant una ferida. I les ferides no es curen amb negació, sinó amb reconeixement. Cal escoltar per a poder transformar. Cal obrir espais on les identitats diverses siguen acollides, no tolerades des de la superioritat, sinó valorades des de la igualtat.
Aquest procés implica també repensar els símbols, els referents, les narratives històriques. Qui construeix la memòria col·lectiva? Qui decidix què és “normal” o “propi” d’una cultura? Quan la cultura popular s’omple d’imatges homogènies, deixa fora una gran part de la població. La inclusió no és només qüestió de drets legals, sinó de representació emocional. Sentir-se part comença per veure’s reflectit en l'espai públic, en les històries, en els relats.
Per això, quan El Chojin parla, parla per moltes persones. I és en l’escolta d’aquestes veus on es pot construir un país més just, més ric, més real. La identitat nacional no hauria de ser una presó d’uniformitat, sinó un ecosistema de diversitats. El sentiment de pertinença hauria de nàixer del reconeixement, no de la imposició. I això implica un treball profund, continu, incòmode però necessari.
Si alguna cosa ens ensenya aquest debat és que les identitats no són naturals ni fixes, sinó construïdes, negociades, viscudes. I que l’exclusió no es pot combatre només amb lleis, sinó amb converses honestes, amb gestos quotidians, amb una cultura que abrace la pluralitat. Espanya, com qualsevol altra comunitat, té la possibilitat de transformar-se. Però per a això cal començar per mirar-se al mirall que ofereixen aquelles veus que, com la d’El Chojin, ens diuen: “no m’han deixat ser part”.