Aquest fenomen no és nou, però la seua presència es fa cada vegada més insistent, especialment en contextos socials i culturals marcats per la velocitat, la sobreinformació i la simplificació excessiva. Vivim en una època en què es confon autenticitat amb ignorància voluntària, en què el “jo pense això” té el mateix pes que el rigor metodològic d’un estudi científic. Aquesta equació perversa entre opinió i veritat ha desgastat les bases de la racionalitat compartida, i ha fet de la ignorància no una circumstància passatgera, sinó una actitud.
Des de la psicologia, es pot comprendre part d’aquest culte com una resposta emocional: saber implica inquietud, responsabilitat, esforç. Ignorar, en canvi, pot ser còmode, protector, fins i tot reconfortant. El cervell humà té una tendència natural a evitar la dissonància cognitiva: preferim creure allò que encaixa amb les nostres idees prèvies, abans que reconfigurar el nostre mapa mental. Aquest mecanisme pot conduir a un bucle en què el coneixement és descartat, no perquè no siga accessible, sinó perquè incomoda.
La ignorància culta també té arrels filosòfiques, si bé en la seua versió distorsionada. Filòsofes com Hannah Arendt ja advertien del perill de la "banalitat del mal", on persones ordinàries, sense reflexió ni consciència, poden col·laborar amb sistemes destructius sense malícia explícita. Ignorar, per tant, és també un acte polític. El coneixement, en canvi, exigeix posicionament, revisió constant i crítica del món i de la pròpia identitat. En una societat que valora l’entreteniment instantani per damunt de la introspecció, el saber pot acabar sent percebut com elitista, quan en realitat és la base per a una vida més lliure.
La celebració de la ignorància travessa disciplines, edats, classes socials. No es tracta únicament de persones amb menys accés a l’educació formal: molts discursos públics, especialment en xarxes socials, reprodueixen formes de pensar poc elaborades amb convicció ferma i, sovint, amb despreci a qui dubta, matisa o aporta dades. Aquest menyspreu per la complexitat pot estar relacionat amb una crisi de sentit: quan el món sembla caòtic, buscar respostes simples pot ser un refugi.
Tanmateix, renunciar al coneixement no resol la confusió, sinó que la perpetua. I ací s’obri una qüestió fonamental: com revertir aquest culte? Com tornar a fer del saber una aspiració col·lectiva? La resposta no és només en reformes educatives ni en polítiques culturals, sinó en recuperar el valor de la curiositat. Educar no és únicament transmetre informació, sinó encendre preguntes. El coneixement no hauria de ser un luxe, sinó una forma d’acollida, un espai on ningú queda exclòs per pensar més o menys ràpid.
Davant el culte a la ignorància, calen actituds que barregen empatia amb exigència, comprensió amb resistència. No es tracta de ridiculitzar qui no sap, sinó d’inspirar qui vol aprendre. I sobretot, de recordar que el pensament és una forma d’amor: amor pel que no sabem, amor pel que encara podem descobrir, amor per la condició humana que, tot i els seus límits, pot aspirar a la veritat.
El coneixement com a resistència
Frente a l’adoració del desconeixement, emergeix una forma de resistència que no és sorollosa ni espectacular, sinó persistent i tenaç: el pensament crític. Les persones que trien saber, que busquen entendre més enllà de les aparences, estan construint una trinxera contra la superficialitat. No es tracta de saber-ho tot, sinó de no conformar-se amb respostes fàcils. Aquest esperit de recerca pot ser solitari, però mai estèril. És en el desig de comprendre on es forja una humanitat més compassiva, més connectada.
La psicologia cognitiva ja ens parla de biaixos que faciliten la perpetuació de la ignorància. El biaix de confirmació, per exemple, ens fa tendir a seleccionar únicament la informació que concorda amb les nostres creences prèvies. En contextos de polarització ideològica, aquest fenomen es converteix en una muralla. Quan s’eleva l'opinió personal per damunt de l'evidència empírica, el saber esdevé molèstia, i el dubte una amenaça. Aleshores la ignorància ja no és absència, sinó presència activa, agent de distorsió.
Tanmateix, la filosofia ens recorda que pensar és, també, patir. Patir pel que no es pot explicar del tot, per la incertesa, pel dolor de descobrir que tot allò que semblava segur no ho era. De Descartes a Simone Weil, passant per Kierkegaard, la filosofia ha fet del saber un acte d’humilitat, no d’arrogància. Saber no és dominar, és preguntar-se per què dominem; no és justificar el món, sinó posar-lo en crisi. Potser per això hi ha qui prefereix no pensar, perquè pensar transforma.
La ignorància com a construcció social
No es pot analitzar el culte a la ignorància sense entendre el paper de les estructures socials que el fomenten. No és un defecte individual, sinó un fenomen col·lectiu, multiplicat per mecanismes de poder que troben en l'analfabetisme reflexiu una aliada. Governs, empreses i grups d'interès poden reforçar narratives simples que perpetuen l'obediència i minven la capacitat crítica. El mercat de la desinformació és molt més lucratiu que el de la veritat: el primer ven seguretat, el segon exigeix desordre.
La ignorància construïda no té sempre el rostre del desconeixement, sinó, sovint, el de la falsa certesa. Es disfressa de fermesa, d’opinions sòlides, d'identitats monolítiques. Això genera una comunitat falsa, un simulacre de pertinença basat en l’exclusió d’allò que és diferent o complicat. I en aquest context, qui dubta o qüestiona queda aïllat, ridiculitzat, expulsat del grup. El culte a la ignorància és, en el fons, un mecanisme tribal.
L'educació com a espai de llibertat
Si el saber transforma, l’educació és el seu territori més poderós. Però cal una educació que no siga només transmissió de coneixements, sinó procés d’alliberament interior. Educar és ensenyar a mirar, a preguntar, a escoltar. És entrenar la ment per a viure en la complexitat sense fugir-ne. Una educació que abrace la diversitat, que valore el pensament lent i que no penalitze l’error com a fracàs, sinó que el reconega com a pas necessari.
Aquesta visió implica també una nova cultura del diàleg. Diàleg no com a confrontació, sinó com a camí compartit. Només des d’una comunicació oberta i respectuosa es pot revertir la tendència a simplificar-ho tot. Cal desactivar el sarcasme intel·lectual que exclou, i substituir-lo per una intel·ligència afectiva que convida. La batalla contra la ignorància no és contra les persones que no saben, sinó contra els discursos que impedeixen que vulguen saber.
Una aposta pel coneixement col·lectiu
Afirmar que el saber és revolucionari pot semblar exagerat, però en realitat és una proposta profundament política. El coneixement compartit és la base d’una democràcia real. Sense capacitat crítica, les decisions es converteixen en actes impulsats per emocions manipulades. En canvi, una ciutadania informada pot construir consensos, imaginar futurs, resistir abusos. I tot açò comença per una aposta quotidiana: llegir, escoltar, aprendre.
Recuperar el valor del saber exigeix també recuperar el valor del temps. La ignorància es nodreix de la immediatesa, mentre que el coneixement demana pausa. Una societat accelerada no pensa, només reacciona. Per això, potser el primer gest contra la ignorància és el silenci: fer espai per al dubte, per a l’escolta, per al pensament que no busca només resposta, sinó sentit.