En ple estiu, quan les temperatures arrosseguen el país cap a límits insuportables, el litoral valencià es veu sotmés a una altra calor, més invisible però igual de asfixiant: la del turisme massiu. El fenomen, que durant dècades s’ha venut com a font inesgotable de riquesa, mostra les seues cares fosques amb una cruesa que ja no podem ignorar. Inspirades per les reflexions punyents de la periodista Violeta Tena, persones com jo ens interroguem sobre si este model de “desenvolupament” no és en realitat una forma de maltractament institucional cap a les terres que habitem, estimem i volem preservar.
A penes cal fer una volta per qualsevol poble de la costa per comprovar com l’espai públic es transforma, es privatitza i es mercantilitza a favor d’un turisme que deixa diners, sí, però també impactes que ningú no mesura amb prou rigor. Les veïnes de localitats com Vinaròs, Benicàssim o Xàbia contemplen impotents com els carrers es converteixen en aparadors de souvenirs, els comerços tradicionals desapareixen, i el ritme pausat de la vida mediterrània és substituït per l’histerisme del consum exprés.
El cas de Canet d’en Berenguer i Sagunt és paradigmàtic a l’hora d’entendre com el turisme, quan creix desmesuradament, pot alterar el teixit social, econòmic i territorial d’un municipi. A Canet, un poble menut però amb gran atractiu pel seu litoral, s’ha vist com l’arribada massiva de visitants ha posat en tensió els serveis públics, l’accés a l’habitatge i la qualitat de vida de les persones residents. El municipi, que abans respirava una calma mediterrània, ara ha de conviure amb una pressió urbanística intensa i una dependència preocupant d’una activitat estacional.
Sagunt, per la seua banda, és un exemple de com un municipi amb un patrimoni històric potent pot quedar relegat a un segon pla quan les polítiques turístiques prioritzen el litoral per davant de la cultura. Malgrat la riquesa monumental i el potencial educatiu que ofereix la ciutat, les inversions se centren majoritàriament en atraure turisme de sol i platja. Açò genera un desequilibri entre les zones de costa i les de l’interior, entre el turisme que consumeix ràpid i el que s’interessa per la identitat local. Sagunt podria ser un far cultural; però en molts moments, les dinàmiques imposades pel model turístic l’apaguen.
En ambdós municipis, l’expansió de vivendes turístiques i la proliferació d’apartaments temporals ha tingut un impacte directe en la població local. Les persones joves tenen dificultats per emancipar-se, els preus s’enfilen i les comunitats veïnals es dilueixen. Quan els barris es transformen en zones de pas i no d’arrelament, el sentiment de pertinença es perd. I en este procés, la cohesió social se’n ressent. El turisme, si no es regula, pot trencar els fils invisibles que connecten les persones amb el seu entorn.
Tanmateix, també hi ha esperances. Iniciatives locals, com les que proposen limitar l’especulació urbanística, o les que reivindiquen un turisme cultural i participatiu, estan guanyant força. Canet i Sagunt no estan condemnats a perdre la seua essència, però sí que necessiten eines polítiques valentes i comunitats mobilitzades. La lluita no és només contra un model turístic esgotat, sinó a favor d’un futur que siga sostenible, just i digne. Un futur on el territori s’habite, no es vene. I on les persones siguen, de veritat, protagonistes del seu present.
No és només una qüestió paisatgística o estètica. El problema va molt més enllà. El turisme de masses transforma l’estructura social i econòmica d’un territori. Fa pujar el preu dels habitatges, dificulta l’accés a lloguers dignes, expulsa residents habituals, precaritza les condicions laborals, concentra la riquesa en mans de grans empreses i multinacionals, i deixa una empremta ecològica alarmant. En definitiva, ens convertim en figurants d’una postal que algú ha dissenyat perquè la consumisquen els altres.
Una pandèmia, per definició, és un fenomen global que afecta moltes persones i genera conseqüències adverses. El turisme, tal com es planteja avui dia, podria encaixar perfectament en eixa definició. El creixement descontrolat, les polítiques permissives, i la falta de planificació fan que aquest model siga insostenible. La diferència, però, és que mentre altres pandèmies es combaten amb vacunes, aquesta només es pot frenar amb consciència crítica, voluntat política i una reformulació profunda dels valors que guien el nostre model de desenvolupament.
És cert que el turisme genera ocupació. Però, de quin tipus? Contractes temporals, jornades interminables, sous irrisoris, escassa protecció laboral. És aquest el futur que volem oferir a les persones joves del nostre territori? En una economia on l’estacionalitat domina, l’estabilitat laboral és un somni i l’autonomia personal es torna cada vegada més difícil d’assolir.
I què passa amb el medi ambient? Les platges sobrecarregades, les urbanitzacions que devoren la muntanya, els camins ancestrals que desapareixen sota l’asfalt, la contaminació acústica i lumínica, la destrucció de l’ecosistema marí… El turisme, en massa casos, no conviu amb la natura; la colonitza.
La mirada crítica que proposa Violeta Tena ens ajuda a veure que no es tracta de demonitzar totes les formes de turisme, sinó de denunciar aquelles que vulneren drets, que arruïnen paisatges i que menystenen les cultures locals. No és el mateix visitar amb respecte que envair amb arrogància. No és igual promoure un turisme de qualitat que perpetuar un turisme de quantitat.
És responsabilitat nostra, com a societat, repensar el futur. Imaginar una manera de relacionar-nos amb el turisme que no implique sacrificis sistemàtics. Posar en valor el patrimoni natural i cultural, fomentar el consum local, apostar per la descentralització de l’oferta turística, garantir l’accés a l’habitatge, protegir els espais comuns… Tot això no és només desitjable, és urgent.
Potser arriba el moment de preguntar-nos si volem seguir venent-nos com a destinació o si preferim ser territori. Ser llocs on viure, no només llocs on passar. On les persones residents compten. On la identitat no es diluïx en la caricatura. On el futur no s’escriu només amb ingressos, sinó amb dignitat.
Replantejar el turisme és també una manera d’exercir sobirania. De decidir qui som i cap a on caminem. De resistir l’homogeneïtzació global que fa que tots els pobles s’assemblen, que totes les platges es convertisquen en centres comercials a l’aire lliure. De conservar allò que ens fa singulars, però també vulnerables.
La pandèmia turística té tractament. Però no és senzill, ni còmode, ni ràpid. Requereix valentia institucional, implicació ciutadana, consciència social i, sobretot, amor pel territori. Un amor que no es mesura en selfies, sinó en cura quotidiana. Que no busca rendiment, sinó arrelament. Que no es ven, sinó que es cultiva.
Per això cal escoltar veus com la de Violeta Tena, que no s’acontenten amb diagnòstics superficials, sinó que indaguen en les causes profundes, assenyalen els responsables, i donen protagonisme a aquelles persones que dia rere dia defensen els seus pobles contra l’engranatge devorador del turisme massiu.
Encara som a temps. No tot està perdut. Però cal actuar. Cal fer del turisme una activitat que s’integra, no que domina. Una pràctica que enriqueix, no que empobreix. Una experiència que transforma, no que explota.
Perquè al cap i a la fi, el que està en joc no és només el model turístic. És el model de vida. El model de convivència. El model de futur. I això, estimades persones lectores, ja no pot esperar més.