Quan Isabel Coello va tornar a Morvedre, ningú no ho va anunciar. No hi hagué trompetes ni rebudes oficials. Només una dona que baixava d’un carruatge polsós, amb un estoig de fusta sota el braç i una mirada que buscava records entre les pedres. Era l’any 1605, i la ciutat encara conservava el seu batec antic, entre el murmuri del Palància i les ombres del castell.
Isabel no tornava com a dama de cort, ni com a filla d’un mestre pintor. Tornava com a ella mateixa. Com a dona que havia viscut entre retrats de reis i silencis de cambra, i que ara buscava una altra mena de llum: la llum de casa.
Filla d’Alonso Sánchez Coello, pintor de cambra de Felip II, Isabel havia crescut entre teles, pigments i reverències. Des de menuda havia après a observar: la inclinació d’un rostre, la tensió d’una mà, la veritat que s’amaga darrere d’un gest. Però també havia après a callar. A pintar sense signar, a existir sense fer soroll.
Tot i això, el seu talent era innegable. Les miniatures que sortien del seu pinzell tenien una delicadesa que ni els mestres flamencs podien igualar. I els retrats que feia —pocs, però intensos— capturaven no només la fesomia, sinó l’ànima.
Ara, després de la mort del seu marit i amb els fills ja grans, Isabel havia acceptat un encàrrec singular: pintar el retrat del jurat major de Morvedre, Francesc Berenguer de Montpalau. Un home poderós, sí, però també culte i sensible, que volia deixar constància de la seua imatge per a la posteritat. I havia volgut que fóra ella, precisament ella, qui el pintara.
Durant la seua estada, Isabel es va allotjar a l’Hostal de les Granotes, un edifici modest però ple de vida, al centre de la ciutat. El nom venia d’una antiga llegenda: es deia que, quan les granotes del riu pujaven fins al poble, era senyal de canvi. I potser era cert. Perquè aquell hostal, amb les seues parets emblanquinades i el pati ple de flors, es va convertir en un refugi inesperat.
Allí, Isabel va començar a parlar. No com a pintora de cort, sinó com a dona. Amb Teresa, la mestressa de l’hostal, compartia records i silencis. Amb els joves del poble, intercanviava dibuixos i rialles. Amb el rector, discutia sobre música i espiritualitat. I cada nit, escrivia en un petit quadern de pell: pensaments, versos, esbossos de rostres que no volia oblidar.
El retrat es va fer a la sala noble del palau consistorial. Isabel hi treballava en silenci, amb la concentració d’algú que sap que està atrapant el temps. No volia només pintar un home amb robes de gala. Volia pintar el pes de la responsabilitat, la fragilitat del poder, la humanitat que s’amaga darrere del protocol.
Quan el va acabar, el retrat mostrava Berenguer amb una mà sobre un llibre i l’altra sobre el cor. Al fons, una finestra deixava entreveure el perfil del castell de Sagunt. Era un retrat solemne, sí, però també íntim. I quan es va presentar al Consell, ningú no va parlar durant uns segons. Perquè tothom va entendre que aquell quadre no era només una imatge: era una mirada.
Les nits a l’hostal eren plenes de paraules. Isabel parlava de la cort, però sense nostàlgia. Parlava del seu pare, amb respecte i dolor. Parlava de la pintura com qui parla d’un amor antic: amb passió i amb cicatrius.
Una nit, Teresa li va preguntar si no li feia por tornar a Madrid. I Isabel va respondre:
-“Madrid és on em miren. Però Morvedre és on jo mire.”
Aquella frase va quedar penjada a l’aire, com una pinzellada que no s’esborra. Perquè Isabel, en aquell hostal, havia trobat una cosa que no es pot pintar: la llibertat de ser.
Quan el retrat va ser lliurat, Isabel va rebre una carta de la reina Margarida. Volia que tornara a palau per pintar el seu fill. Era un honor, sí. Però també una càrrega. I Isabel va dubtar.
Finalment, va decidir tornar. Però no com abans. Va tornar amb una nova mirada, amb una nova força. Va continuar pintant, però també va escriure. Va ensenyar a altres dones. Va defensar, amb paraules i amb pinzells, el dret a existir amb veu pròpia.
El seu pas per Morvedre va ser breu, però intens. I va deixar empremta. No només en el retrat de Berenguer, sinó en la memòria del poble. En les converses que encara hui es murmuren entre les pedres del centre històric.
Isabel Coello no va canviar el món amb grans gestes. Però va fer una cosa més difícil: va mirar-lo amb veritat. I va ensenyar-nos a mirar-lo també.
Hui, quan passegem per Morvedre, potser no la veiem. Però si parem atenció, potser sentim la seua veu entre les fulles, o veiem la seua ombra entre les columnes del teatre. I potser, si mirem bé, descobrim que encara hi ha granotes que pugen del riu. I que, com ella, ens anuncien que alguna cosa està a punt de canviar.