Reflexions sobre la natalitat en un país que estima però que no sempre pot cuidar
La natalitat és molt més que una estadística demogràfica. És una finestra oberta a les vides que encara no han arribat i a les condicions que fan possible —o no— la seua arribada. Al País Valencià, aquest debat pren una dimensió singular, travessat pel context econòmic, cultural i afectiu que conforma el nostre territori.
Cada criatura que naix representa una promesa de futur, però també una aposta pel present. Criar és construir relacions, teixir vincles, transmetre memòria i imaginar nous camins. I això requereix temps, recursos i comunitat. Sense una estructura que sostinga la criança amb dignitat, difícilment es pot esperar un augment en la natalitat.
La precarietat econòmica és un dels principals obstacles. Els projectes vitals s’ajornen o es frustren davant la incertesa laboral, l'encariment de l'habitatge i la falta de perspectives sòlides. Criar en la inestabilitat no és només difícil: pot ser impossible. No es tracta de voluntat, sinó de possibilitats reals.
També hi ha un element emocional que sovint queda fora del debat. La pressió social, la por al fracàs, les inseguretats sobre si serem “bons referents” o si podrem donar allò que mereixen les criatures, frenen moltes decisions. El suport emocional, la xarxa afectiva i la validació comunitària són imprescindibles.
Les polítiques públiques han de deixar de veure la natalitat com un objectiu numèric i començar a considerar-la una responsabilitat compartida. Tindre descendència no hauria de convertir-se en una càrrega, sinó en un projecte de vida recolzat per tota la societat. Els serveis de conciliació, les escoles bressol, els permisos parentals són part d’aquest compromís col·lectiu.
És important incorporar una mirada de gènere en tot aquest debat. Tradicionalment, les dones han estat les principals responsables de la criança, sovint sense reconeixement ni suport. La corresponsabilitat ha de ser real, i el treball reproductiu ha de ser valorat tant com el productiu.
Les famílies no són totes iguals, ni tenen els mateixos recursos ni vivències. Les famílies migrades, LGTBIQ+, monomarentals, adoptives o d'acollida aporten una riquesa que cal reconéixer. Les polítiques de natalitat han d’abraçar aquesta diversitat i garantir que cap projecte de criança quede exclòs.
En el món rural, el despoblament amenaça la continuïtat generacional. Les persones joves marxen per falta d’oportunitats, i amb elles se’n va la possibilitat de formar noves famílies. Per revertir aquesta dinàmica, cal una aposta decidida per revitalitzar els pobles, amb serveis dignes, connexions eficients i habitatge assequible.
També cal parlar de les cures. Criar no és només donar menjar i protecció; és escoltar, acompanyar, formar, estimar. És una tasca exigent que requereix suport constant. Institucionalitzar les cures vol dir reconéixer que criar és essencial per al benestar social, i que no pot recaure només en l'esfera privada.
L’educació sexual i afectiva és una eina fonamental. Permet prendre decisions informades i responsables sobre si volem o no ser progenitors, i com volem viure la nostra afectivitat. Aquesta educació ha de ser inclusiva, integral i respectuosa amb la diversitat de cossos, identitats i formes d’estimar.
El debat sobre la natalitat no pot desvincular-se del model econòmic. Una societat que afavoreix l’acumulació en poques mans i desmantella el benestar col·lectiu genera precarietat emocional i material. Criar en contextos d’injustícia no és una opció desitjable per a moltes persones.
La cultura també hi té un paper. Com es representa la criança en les sèries, els llibres, els anuncis? Quines imatges de família circulen? Quines històries es visibilitzen? El relat social pot contribuir a normalitzar la pluralitat de formes familiars i a desmuntar estereotips que pesen com pedres.
És important escoltar les criatures i adolescents. Què pensen del món que estan vivint? Què necessiten? Quins somnis tenen? La natalitat no ha de ser només un projecte de les persones adultes, sinó una conversa que incorpore les veus de qui ja està creixent entre nosaltres.
Els ajuntaments poden jugar un paper clau. Amb polítiques de proximitat, amb serveis comunitaris, amb espais d’encontre entre famílies. La criança no ha de quedar reclosa a l’àmbit domèstic. Ha de ser part de la vida urbana, rural, festiva, educativa. Ha de tindre presència i veu.
Cal també revisar el paper de les empreses. Una societat que penalitza la maternitat o la paternitat amb menys oportunitats laborals, menys mobilitat o menys reconeixement, dificulta els projectes familiars. Les condicions laborals han de ser compatibles amb la vida afectiva i reproductiva.
Les persones que no volen tindre descendència també mereixen ser escoltades i respectades. La pressió per “contribuir” a la demografia no ha de convertir-se en judici social. La llibertat reproductiva inclou tant el dret a tindre criatures com el dret a no tindre-les.
Una reflexió sobre la natalitat implica també imaginar el futur: quin País Valencià volem? Volem un país que es cuide, que es vulga, que es sostinga? O un país que continue delegant en l’esforç privat allò que hauria de ser un projecte col·lectiu?
Potser el repte no és “regular” la natalitat, sinó teixir les condicions que permeten que la vida cresca, en totes les seues formes. Que formar una família siga una possibilitat, no un obstacle. Que criar siga una experiència compartida, digna, feliç.
La natalitat és una pregunta oberta. No es resol amb incentius econòmics ni amb discursos moralitzadors. Es resol escoltant, cuidant, construint comunitat. I en això, el País Valencià té moltes llavors per sembrar. El repte és que troben terra fèrtil.