En un país on la paraula “corrupció” forma part del llenguatge quotidià, defensar l’administració pública pot semblar una acció a contracorrent. Però és precisament en els moments de desprestigi institucional quan cal alçar la veu i reivindicar el valor democràtic de les institucions públiques com a garants dels drets, la transparència i la justícia social.
Els escàndols que afectaren pràcticament tot el Ministeri d’Hisenda durant el govern de Mariano Rajoy —inclòs el ministre Cristóbal Montoro, el secretari d’Estat, la subsecretària, el director de l’Agència Tributària, diversos directors generals de tributs, assessors i càrrecs de confiança— dibuixen un escenari desolador per a qui confia en l’Estat com a instrument de redistribució i protecció. Però aquest panorama no pot servir d’excusa per desmantellar les institucions públiques: ha de ser, al contrari, un impuls per regenerar-les.
Corrupció: un mal que no és inevitable
La corrupció no és un accident. És el resultat d’un model polític que anteposa interessos privats a l’interés general. Quan qui governa considera l’Estat com una empresa patrimonial o una font de benefici, les lleis es dobleguen, les inspeccions es relaxen i la fiscalitat esdevé una arma per beneficiar els poderosos. Això va ocórrer durant l’època de Montoro, amb pràctiques que afavoriren amnisties fiscals, blanquejos encoberts i una persecució ideològica de determinats sectors socials.
Però no tots els funcionaris són còmplices. És més, la immensa majoria treballa amb rigor, vocació i una convicció profunda pel servei públic. Una administració pública no és sinònim de burocràcia o de ineficiència; és, en essència, l’espai on les polítiques es transformen en drets concrets.
La paradoxa del discurs liberal
Davant els escàndols, els discursos neoliberals aprofiten per justificar retallades, privatitzacions i la reducció de competències públiques. “L’Estat és ineficaç”, repeteixen. “Cal deixar que el mercat regule”, insisteixen. Però, què passa quan els gestors del mercat són corruptes? Quan la iniciativa privada no té control, ni transparència, ni mecanismes de rendició de comptes?
La resposta no pot ser desmantellar l’administració pública. La resposta ha de ser blindar-la contra l’ús partidista, contra l’amiguisme i contra la impunitat. La sanitat, l’educació, la inspecció fiscal, la protecció social... tot això depèn d’una administració pública forta, independent i professionalitzada.
Hisenda no ha de ser un instrument de càstig
Durant l’etapa del PP, l’Agència Tributària es convertí per a moltes persones en una eina de repressió. Periodistes, artistes, petits empresaris o adversaris polítics patiren una fiscalització ferotge, mentre grans fortunes eren blindades amb amnisties o tractes de favor. El cas de Montoro és especialment significatiu, ja que el seu ministeri va impulsar mesures que beneficiaren interessos particulars mentre es perseguia la dissidència.
Això és incompatible amb una democràcia. Hisenda no pot servir per castigar ideològicament, sinó per garantir una redistribució equitativa. És urgent una reforma integral que democratitze el sistema fiscal, assegure la progressivitat, elimine els privilegis fiscals i done autonomia real als tècnics.
Funcionariat: dignitat al servei del poble
Hi ha qui acusa el funcionariat de ser un cos endogàmic, tancat i poc productiu. Però moltes vegades són els funcionaris qui planten cara a la corrupció interna. Són ells qui denuncien irregularitats, qui mantenen el sistema en marxa malgrat les retallades, qui garanteixen que els serveis funcionen dia a dia.
La carrera pública, amb oposicions lliures, criteris clars i estabilitat, és una aposta per la meritocràcia, per l’equitat laboral i pel compromís institucional. Desmantellar-la en favor de contractacions discrecionals obre la porta a la politització absoluta i, amb ella, a l’abús.
La corrupció com a traïció institucional
Quan un ministeri ple de càrrecs està imputat per corrupció, no estem davant d’un cas aïllat. Estem davant d’un sistema de saqueig institucionalitzat. Això és una traïció a la ciutadania, als principis de la funció pública, a la confiança democràtica. És un delicte contra la col·lectivitat.
Per això, és necessari que les institucions siguen transparents, amb mecanismes de control efectius, amb auditories independents, amb participació ciutadana. No es tracta només de castigar als culpables, sinó d’impedir que torne a ocórrer.
Per un estat al servei del benestar
La funció primordial de l’administració pública hauria de ser la millora de les condicions de vida de totes les persones. No pot ser un espai de privilegis, ni una oficina de favors. Ha de ser un mecanisme al servei del benestar, la igualtat i la cohesió social.
Quan l’Estat es gestiona amb criteris empresarials, es mercantilitzen els drets. La sanitat deixa de ser universal, l’educació s’elititza, la fiscalitat castiga els pobres. Defensar l’administració pública és defensar un model de societat inclusiva.
La responsabilitat de la política
Els polítics no poden amagar-se darrere dels tècnics ni usar les institucions com a coartada. Cada decisió política ha de ser explicada, justificada i fiscalitzada. Durant l’etapa del PP, es va utilitzar el Ministeri d’Hisenda per dissenyar polítiques que beneficiaven determinats sectors econòmics, mentre s’ignorava la vulnerabilitat social.
És hora d’exigir responsabilitat. No només judicial, sinó política. Els càrrecs públics han de respondre davant la ciutadania, han de retre comptes, han de assumir errors. La política no és gestió: és representació del comú.
L’antídot contra la corrupció: més democràcia
Davant la corrupció, la resposta no és més autoritarisme ni més control centralitzat. La resposta és més democràcia. Més participació, més transparència, més descentralització, més accés als processos. Quan la ciutadania pot seguir, entendre i intervenir en l’administració pública, el marge per a l’abús disminueix.
Els mecanismes de supervisió ciutadana, com ara els consells de participació, les plataformes d’auditoria social o les sindicatures de greuges, poden actuar com a barreres contra la corrupció. Però cal voluntat política i recursos.
Un model republicà per a l’administració pública
La defensa del servei públic no és nostàlgica, és radicalment moderna. Un model republicà d’administració aposta per la sobirania institucional, per la gestió eficient dels recursos, per la dignitat del funcionariat i per l’equitat entre territoris.
La república no és només un sistema polític; és una cultura de gestió col·lectiva, de responsabilitat compartida, de respecte institucional. Fer que l’administració siga republicana implica expulsar la corrupció, però també reformar-la per fer-la més accessible, més transparent, més humana.
Recuperar la confiança: una urgència democràtica
Quan les institucions són desacreditades, el populisme autoritari troba camí. Cal recuperar la confiança en l’administració, en els servidors públics, en la gestió institucional. Això només serà possible si s’aposta per la regeneració, per la formació contínua, per la meritocràcia, per la pluralitat.
L'administració pública no ha de ser una estructura vertical, sinó una xarxa col·lectiva que articule polítiques amb vocació emancipadora. Que protegisca, cuide i promoga. Que col·loque la vida al centre.
Cap a una nova cultura institucional
Hem de passar de l’opacitat a la cultura de la responsabilitat. Això implica canviar la manera d’entendre l’administració: no com a estructura de poder, sinó com a espai de servei. El funcionariat, les persones treballadores públiques, les directives han de ser formades en valors en ètica pública, en drets socials i en responsabilitat democràtica. Una nova cultura institucional implica reconéixer que el poder ha de ser obert, auditable i vinculat al bé comú.
No caure en el cinisme
La corrupció genera desafecció, però el cinisme institucional és igual de perillós. Pensar que totes les institucions són corruptes, que no hi ha alternativa, que res pot canviar, és el que volen els qui saquegen el públic: que baixem els braços. Però el que cal és el contrari. Cal creure en la capacitat transformadora de les institucions democràtiques. Cal renovar-les, exigir-les i habitar-les.
Conclusió: defensar l’administració pública és defensar la democràcia
En un context marcat pels abusos, la desconfiança i el desmantellament neoliberal, cal reafirmar una idea bàsica: les institucions públiques són patrimoni col·lectiu. Si cauen en mans corruptes, han de ser recuperades, no abandonades. Si són utilitzades per reprimir, han de ser transformades.
Davant el saqueig del Ministeri d’Hisenda durant el govern de Rajoy, no podem limitar-nos a denunciar. Hem de construir alternatives institucionals basades en l’ètica, la transparència i la participació. Cal una regeneració profunda, que torne a col·locar el servei públic com a pilar fonamental de la vida democràtica.
La resposta a la corrupció no és l’odi ni la demolició: és el compromís col·lectiu amb unes institucions al servei de la gent. És el reconeixement de totes aquelles persones que, dia a dia, fan funcionar l’administració amb honestedat i vocació. És la defensa radical de la idea que allò públic és nostre, i ha de estar protegit, reforçat i estimat.