Aquesta expressió no s’ha d’interpretar com una invitació literal a la violència, sinó com un símbol de ruptura, com un clam contra una ideologia que ha deixat un rastre de misèria, persecució i mort. El feixisme, en totes les seues formes, representa la negació dels valors democràtics, la submissió de la diferència, el càstig a la llibertat. Des d’una perspectiva antifeixista, el desig no és exterminar persones, sinó abolir ideologies que atempten contra la dignitat humana.
Feixisme: la ferida que mai cicatritza
El feixisme no és només un fet del passat. No es pot limitar a Hitler, Mussolini, Franco o altres dictadors. El feixisme és una estructura de pensament i acció que ressorgeix cada vegada que es criminalitza la diversitat, que s’enalteix l’autoritarisme, que es promou l’odi com a eina política. És una ferida que, si no es vigila, pot reobrir-se en qualsevol moment.
Els camps de concentració, les purgues ideològiques, la censura, el genocidi: tot això són manifestacions extremes del feixisme. Però també ho són el racisme institucional, la LGTBIQ+fòbia avalada per lleis, l’exclusió de persones migrants, l’atac sistemàtic als drets socials. El feixisme no només mata físicament, sinó que asfixia emocionalment, intel·lectualment i moralment.
La lluita antifeixista com a deure democràtic
L’antifeixisme no és una simple ideologia. És una pràctica, una actitud vital, un compromís amb la llibertat, la igualtat i la justícia. És la resposta col·lectiva al perill que suposa la normalització del discurs feixista. Històricament, els moviments antifeixistes han sorgit com a necessitats urgents de defensa. Des de les guerrilles antifranquistes fins als grups de resistència en l’Europa ocupada, la resposta a l’opressió ha estat una acció directa, sovint arriscada, però sempre legítima.
Algunes persones acusen l’antifeixisme de ser violent, però confonen la resistència amb l’agressió. Defensar-se contra qui et nega la condició humana no és odi, és supervivència. Combatre ideologies que condemnen pobles sencers a la invisibilitat o a l’extermini no és intolerància, és dignitat.
La frase que encén el debat: “el feixista bo, el feixista mort”
Dins del context antifeixista, aquesta frase apareix com un crit de denúncia. És la radicalització d’un posicionament, però també és una alerta. Una alerta sobre el perill d’oblidar, de relativitzar, de banalitzar. El feixisme no és una opinió més en el debat democràtic. És la negació del mateix debat. És el desig d’imposar una única veu, un únic cos, una única història.
Qui la pronuncia no aspira necessàriament a la violència física, sinó a l’eradicació total de l’ideologia feixista. El desig no és la mort biològica, sinó la mort simbòlica i política d’un pensament que ha provocat catàstrofes inenarrables. És, en última instància, una forma de dir “prou”.
El feixisme que no porta uniforme
En l’actualitat, el feixisme ha abandonat la parafernàlia militar i la simbologia clàssica. Ara s’insinua entre discursos populistes, aparicions mediàtiques, campanyes a les xarxes socials. Parla de “valors tradicionals”, de “seguretat”, de “identitat nacional”, però darrere d’eixes paraules s’amaga la mateixa voluntat d’exclusió.
A Espanya i al País Valencià, hem vist l’auge de forces polítiques que reivindiquen el franquisme, que criminalitzen el feminisme, que menystenen la diversitat lingüística i cultural. S’amaguen darrere de la bandera i la llei, però el que defensen és un projecte de societat homogènia, patriarcal, autoritària.
És per això que l’antifeixisme continua sent imprescindible. Perquè el feixisme no ha desaparegut; simplement ha canviat d’estratègia.
Construir un antifeixisme valencià, inclusiu i popular
Ser antifeixista al País Valencià implica no només combatre idees, sinó també projectar alternatives. Implica defensar la llengua, la cultura popular, la memòria històrica. Implica plantar cara als discursos que volen fer-nos creure que la diversitat és una amenaça.
Un antifeixisme valencià ha de ser inclusiu, intergeneracional, feminista, antiracista, LGTBIQ+friendly. Ha de ser capaç de generar espais on totes les persones se senten respectades i escoltades. Ha de fer del conflicte una eina per transformar, no per destruir.
L’antifeixisme valencià també ha d’abraçar les expressions culturals: la música, el teatre, la literatura, els murals. Ha de convertir cada plaça, cada aula, cada falla, en un espai de resistència i consciència.
Memòria com a trinxera
La memòria històrica és una de les grans víctimes del feixisme. S’esborren noms, s’oculten crims, es falsifica el relat. Per això, recordar és una forma de lluita. Recordar les persones afusellades, les que fugiren a l’exili, les que resistiren a la presó, les que moriren en silenci. Recordar és també recuperar referents, genealogies de resistència, exemples de coratge col·lectiu.
Des de les fosses comunes fins als arxius censurats, cada rastre de veritat és un gest antifeixista. Cal defensar el dret a saber, a explicar, a transmetre. La ignorància històrica és el terreny fèrtil per a la repetició del feixisme.
El feixisme no és opinió: és violència estructurada
Una de les confusions més perilloses és considerar el feixisme com una opinió més dins el pluralisme democràtic. Però no podem normalitzar ideologies que proposen l’eliminació de drets, la segregació de persones i la repressió de llibertats. El feixisme, per definició, anul·la el debat: el seu objectiu no és convèncer sinó imposar. La tolerància envers el feixisme és, en realitat, complicitat.
La memòria històrica com a mur de contenció
L’antifeixisme no sorgeix del buit: és hereu directe de generacions que han lluitat, han sofert i han perdut la vida defensant un món millor. Mantenir viva la memòria històrica és essencial per evitar la repetició dels errors. Cada vegada que s’intenta blanquejar el franquisme, negar l’Holocaust o justificar dictadures, es posa en risc la democràcia.
L’educació com a antídot
L’antifeixisme comença a les escoles. Una educació crítica, plural i inclusiva pot prevenir l’adhesió a discursos d’odi. Cal formar ciutadans capaços de detectar el feixisme encobert, que sovint es presenta com a solució als problemes socials. Educar no és adoctrinar: és dotar d’eines per pensar i resistir.
El feixisme sedueix amb solucions simples
La societat contemporània és complexa, plena de desigualtats i incerteses. El feixisme aprofita aquest malestar per oferir respostes simples, falses però efectives. Culpabilitza les minories, promet ordre, recupera mites nacionals. Contra aquesta seducció, cal una proposta política que entengui el patiment i el canalitzi en direcció emancipadora.
Discurs d’odi no és llibertat ...d’expressió
En democràcia, la llibertat d’expressió té límits quan entra en conflicte amb els drets fonamentals d’altres persones. El discurs feixista no és simplement incòmode: és potencialment letal. Quan s’incita a l’odi per raó d’origen, gènere, orientació o condició social, no estem davant d’un exercici legítim de paraula, sinó d’un atac estructurat que pot desembocar en agressions, persecucions o marginació sistemàtica.
L’antifeixisme és internacionalista
Els moviments feixistes s’alimenten del replegament identitari, del nacionalisme excloent, de la por a l’altre. L’antifeixisme, en canvi, és una pràctica que reconeix que la llibertat no entén de fronteres. La solidaritat entre pobles, la defensa del dret d’asil, l’acollida digna: tot això forma part d’un projecte antifeixista global que planta cara a l’autoritarisme d’arreu del món.
El feixisme és masclista, racista i LGTBIQ+fòbic
L’autoritarisme sempre construeix un enemic intern. Dones, persones migrades, col·lectius LGTBIQ+, minories religioses o ètniques són habitualment el blanc de les polítiques feixistes. Això revela la necessitat que l’antifeixisme siga transversal i radicalment inclusiu. No hi ha antifeixisme si no és també feminista, antiracista i queer.
La cultura com a trinxera
La cultura popular és una arma poderosa contra el feixisme. Cançons, obres de teatre, grafits, fanzins, poemes... són formes de resistència que combinen creativitat amb denúncia. Al País Valencià, el folklore pot ser un canal potent per transmetre memòria i valors emancipadors si es treballa des d’una perspectiva crítica i transformadora.
Justícia, reparació i no impunitat
El feixisme no pot quedar impune. Cal reparar les víctimes, condemnar públicament les accions dels règims autoritaris, revisar judicis franquistes, reobrir les fosses, fer justícia simbòlica i material. L’Estat ha de reconèixer el patiment causat i assumir responsabilitats. Sense això, la democràcia és només aparença.
El futur és antifeixista o no serà
L’auge de partits d’extrema dreta a tot Europa i a altres parts del món ens interpel·la. No podem permetre que el feixisme torne a guanyar terreny ni per la via electoral ni per la cultural. Dir “el feixista bo, el feixista mort” és afirmar que no hi ha convivència possible amb una ideologia genocida. La pau no és neutralitat: és prendre partit per la vida.
L'antifeixisme com a forma d'amor radical
Encara que la frase puga sonar cruenta, el rerefons de l’antifeixisme no és la destrucció sinó el desig d’una vida digna. És un amor radical per tot allò que el feixisme vol esborrar: la tendresa, la diversitat, l’alegria compartida, la comunitat. Combatre el feixisme és protegir el dret a viure plenament.
Organitzar-se per resistir
Cap persona pot fer front a l’amenaça feixista en solitari. Cal teixir xarxes de suport mutu, espais assemblearis, plataformes polítiques i culturals. L’autodefensa no és només física: és emocional, digital, comunitària. Organitzar-se és reconèixer que la força està en el col·lectiu, en la solidaritat activa.
Reivindicar la dissidència
El feixisme exigeix submissió. L’antifeixisme celebra la dissidència. Les persones dissidents —siguen artistes, pensadores, militants, mestres o joves precàries— són la veu que trenca l’uniformitat autoritària. Reivindicar-les és recordar que les revolucions comencen per la desobediència.
Fer del quotidià una trinxera antifeixista
Cada dia, en cada gest, podem fer antifeixisme: parlant valencià sense complexos, defensant una companya discriminada, compartint lectura crítica, plantant cara al racisme institucional, celebrant la diversitat. No cal esperar grans ocasions per resistir; el quotidià és el millor camp de batalla.