Derogar tot allò que beneficie a uns quants. Així, en eixos termes tan rotunds, ho ha expressat Alberto Núñez Feijóo. En un context de discurs polític, la frase pot semblar carregada d’un esperit d’equitat, però cal fer una lectura més profunda del que realment implica. Afirmar que es revocarà qualsevol mesura que suposadament afavorisca només a determinades persones, col·lectius o territoris ens convida a pensar si parlem realment de privilegis o, per contra, de polítiques reparadores.
Quan es parla d’equitat, convé no confondre-la amb la uniformitat. No tractar igual a totes les persones pot ser, en determinades circumstàncies, el que realment garanteix la justícia. Un sistema que no reconeix les desigualtats existents acaba perpetuant-les.
Eixa frase —"derogar tot allò que beneficie a uns quants"— ha tingut especial ressò arran del posicionament del líder del Partit Popular sobre el finançament singular de Catalunya. Feijóo afirma que eixe model suposa un tracte preferent que hauria de ser eliminat. Però si s’aplica eixa mateixa lògica a la resta del mapa institucional, el que està en joc no és només el model territorial, sinó també un conjunt de mesures socials, culturals i administratives pensades per corregir les desigualtats.
Una revisió profunda d’allò que es considera “privilegi” pot afectar directament a col·lectius vulnerables, a famílies amb necessitats especials, a joves en inici de trajectòria, a persones immigrades o a grups històricament discriminats. I en el moment en què es qüestionen les eines que han servit per avançar en drets, el debat ja no és només tècnic o pressupostari: és profundament ideològic.
En l’àmbit juvenil, per exemple, s’han desenvolupat polítiques específiques per tal de facilitar el pas al món laboral o per fer més accessible la formació. Des dels programes d'experiència professional a les beques autonòmiques o estatals, fins als descomptes en el transport públic, es tracta d'instruments que no busquen afavorir a uns pocs, sinó reconéixer la situació particular d’una generació que viu amb precarietat estructural. Si aquestes mesures es consideren un “privilegi”, la conclusió no pot ser altra que l’errada està en l’anàlisi, no en la política.
Pel que fa al col·lectiu LGTBI, els avenços han estat possibles gràcies a lleis com la 4/2023 a nivell estatal o la 11/2014 a Catalunya, que han promogut el reconeixement de la diversitat afectiva, sexual i de gènere. Inclouen protocols contra la discriminació, formació obligatòria per al personal públic i accés igualitari a serveis. Tractar de derogació allò que només busca la protecció i la visibilització d’identitats silenciades durant dècades seria condemnar al col·lectiu a una invisibilitat institucional.
Igualment, les dones que viuen la maternitat en solitari o que formen part de famílies monoparentals —un model familiar que sovint rep menys atenció— tenen accés a ajuts a la conciliació, bonificacions fiscals i preferències en polítiques d’habitatge. No per cap tracte preferent, sinó per la necessitat de compensar un desequilibri socioeconòmic evident. Derogar-ho implicaria fer invisible un esforç per construir una societat més igualitària, assumint erròniament que la paritat és un fet consumat.
Les famílies nombroses reben suports que van des de la deducció fiscal fins al bo social de llum, passant per descomptes en serveis públics. No es tracta d’un luxe, sinó d’una resposta a la càrrega econòmica que suposa mantindre una família amplia en una conjuntura demogràfica adversa. Rebutjar aquestes mesures per considerar-les “beneficis per a uns quants” seria una miopia política que ignora les dinàmiques familiars reals.
La part més delicada del discurs de Feijóo s’ha expressat en relació a les persones immigrades. En resposta als disturbis violents a Torre Pacheco, ha proposat la deportació immediata de les persones en situació irregular que cometen delictes. Una proposta que, més enllà del debat jurídic, té una càrrega simbòlica fortíssima: la criminalització del fet migratori. Feijóo afirma que la immigració irregular no ha de generar drets i que les persones que “venen a delinquir o viure de les polítiques socials” no són benvingudes.
Aquestes paraules deixen de costat tota la complexitat del fenomen migratori, que inclou processos d’arrelament, itineraris d’inclusió, formació professional, programes d’integració i protocols contra la discriminació. Convertir la diversitat humana en un problema administratiu és una simplificació que pot tenir conseqüències socials molt greus.
En l’àmbit de la funció pública també hi ha implicacions. Els plans d’igualtat, la formació en diversitat, la promoció interna per col·lectius vulnerables i les polítiques de conciliació són part del compromís institucional amb una cultura laboral inclusiva. Si el que es vol és uniformitzar sense reconéixer les particularitats de cada situació, l’administració pública corre el risc de tornar-se menys equitativa, menys representativa i menys efectiva.
Una dimensió important del debat és el reconeixement de pactes futurs. Feijóo no ha descartat acords amb Vox, fet que obri una porta clara al gir conservador en múltiples fronts. Si les propostes d’aquesta formació sobre immigració, drets socials i centralització territorial troben suport institucional, els canvis poden ser dràstics.
Cal estar alerta davant d’una política que camine cap a la uniformització social en nom d’una suposada igualtat. La veritable equitat requereix tractaments diferenciats perquè les persones que parteixen en desavantatge puguen accedir a les mateixes oportunitats. No es tracta d’oferir privilegis, sinó de construir condicions reals d’inclusió.
Per tant, el repte d’un govern que vulga derogar allò que “beneficie a uns quants” és saber distingir entre tractes injustificats i polítiques necessàries. Derogar no pot convertir-se en sinònim de desmantellar. Governar implica responsabilitat, perspectiva, i sobretot, reconéixer que les desigualtats no desapareixen si es decideix ignorar-les.
L’equitat no és tractar igual. És tractar amb justícia. És escoltar les veus diverses d’un país plural, on no tothom parteix del mateix lloc. És reconéixer que hi ha col·lectius que han patit més, que tenen menys, que han estat històricament discriminats o oblidats. I que, per això, necessiten polítiques específiques. Anomenar això “privilegi” és desvirtuar la realitat.
La frase de Feijóo, aparentment neutra, pot donar pas a una política de retallada encoberta. Cal mirar més enllà del titular. I cal fer-ho des de la responsabilitat social, des del coneixement real de les polítiques públiques i amb el coratge de defensar allò que, lluny de ser un benefici per a uns quants, és una conquesta compartida de dignitat col·lectiva.