En un món que avança a un ritme frenètic, el cervell continua sent un dels grans misteris i alhora una de les claus de la nostra existència. El Dia Mundial del Cervell 2025 ho recorda amb força: salut cerebral per a totes les edats. Aquest lema encarna una veritat fonamental i universal, independentment de l’origen, el gènere o les circumstàncies de cadascú. El cervell és el centre de tot allò que som, sentim i fem. Per tant, cuidar-lo és una responsabilitat col·lectiva.
Quan parlem de salut cerebral, no ens referim només a la prevenció de malalties greus, sinó també al benestar diari, a la capacitat de concentrar-se, de gestionar les emocions, de comunicar-se, de gaudir de les relacions humanes i de mantenir la creativitat viva. Malauradament, els trastorns neurològics continuen estant entre els més desatesos i invisibilitzats en moltes polítiques públiques. I no perquè siguen poc freqüents: segons les dades actuals, quasi la meitat de la població espanyola conviu amb algun tipus de malaltia neurològica.
En infants, la realitat és particularment preocupant. El cervell en desenvolupament és especialment vulnerable i necessita una atenció específica i curosa. Trastorns com el TDAH, les dificultats d’aprenentatge, els problemes del llenguatge o les alteracions en la motricitat poden condicionar tota una trajectòria vital. Sense una intervenció precoç i adequada, l’impacte es multiplica: dificultats acadèmiques, frustració, problemes de conducta i una relació complexa amb l’autoestima. A això cal afegir que, sovint, les famílies es troben soles davant el repte, amb derivacions lentes, recursos escassos o professionals saturats.
És cert que la sanitat pública espanyola compta amb alguns centres de referència que ofereixen una atenció excel·lent. Hospitals com el Sant Joan de Déu han demostrat que és possible abordar la neurologia infantil des d’una mirada integral, amb equips multidisciplinaris i projectes d’estimulació precoç. Tanmateix, la realitat quotidiana per a moltes persones és ben diferent: l’accés als serveis neurològics varia considerablement segons la comunitat autònoma, els temps d’espera poden ser molt llargs i les urgències neurològiques no sempre disposen de la cobertura adequada. Aquesta desigualtat territorial genera una injustícia estructural que cal afrontar amb valentia.
Pel que fa a les persones adultes, els trastorns com la migranya, l’epilèpsia, la demència, el Parkinson o les malalties neurodegeneratives tenen un impacte enorme, no sols sobre les persones que en són diagnosticades, sinó també sobre les seues famílies, entorns laborals i socials. La càrrega emocional i econòmica és molt alta, i cal reconéixer la tasca dels cuidadors i cuidadores, que sovint assumixen responsabilitats immenses sense el suport suficient. Cal un model de cures més just, accessible i inclusiu, que no descarregue exclusivament sobre les espatlles d’un nucli familiar, sovint feminitzat.
Les dades actuals demostren que no estem parlant de casos aïllats. Si entre el vint-i-u i el vint-i-quatre milions de persones a l’Estat conviuen amb alguna afecció neurològica o trastorn mental, cal entendre que la salut cerebral és un problema de primer ordre. És la primera causa de discapacitat i la segona de mortalitat al país. El cost econòmic estimat supera el huit per cent del PIB, però el cost humà és incalculable. No es pot mesurar el patiment de qui perd la memòria, la capacitat de parlar, la mobilitat o la independència.
El Pla Espanyol del Cervell és un pas en la direcció correcta, però necessita més ambició. Cal més inversió en recerca, més formació especialitzada per a professionals, més coordinació entre nivells d’atenció i una aposta decidida per la salut cerebral comunitària. A més, és fonamental que la ciutadania dispose d’informació clara i accessible, per tal de poder identificar els senyals d’alarma i demanar ajuda sense por ni estigma. La sensibilització és una eina poderosa, però cal que estiga arrelada a accions concretes.
D’altra banda, la salut cerebral no pot desvincular-se del context social. Les condicions laborals, l’accés a l’habitatge, les relacions afectives, el temps lliure, l’alimentació i l’estrès tenen un impacte directe en la nostra salut mental i neurològica. No és el mateix conviure amb una migranya crònica sent dona, migrant, treballadora precària o persona cuidadora. L’enfocament ha de ser interseccional, perquè les desigualtats no afecten igual a tothom.
En aquest sentit, cal redefinir què entenem per cura. Cuidar el cervell no és només anar al metge o prendre medicaments. És fomentar hàbits saludables des de la infància, com el joc lliure, l’activitat física, la lectura, l’expressió artística, la gestió emocional i la vinculació social. És crear espais segurs per a infants i adolescents on puguen explorar qui són, sense pressions excessives ni etiquetes limitadores. És també garantir que les persones majors reben una atenció digna i personalitzada, que valore la seua experiència i promoga la seua participació activa.
El cervell és resilient, però no invulnerable. Cuidar-lo és una feina de cada dia, que requereix una mirada ampla i sostinguda. No podem esperar a detectar els trastorns quan ja estan avançats. Cal anticipar, prevenir i acompanyar. El coneixement científic ha avançat molt, però encara queda camí per recórrer en la traducció d’aquests coneixements a polítiques públiques efectives. Les decisions que es prenen avui marcaran el futur de milions de persones. No podem fer tard.
Potser el més important és entendre que la salut cerebral no és una qüestió d’uns quants. No és un problema tècnic ni exclusivament mèdic. És una qüestió social, educativa, cultural i política. I és una oportunitat per construir un model de societat més empàtica, justa i conscient. Una societat que escolta, que cuida, que respecta la diversitat i que no deixen ningú arrere.
Perquè el cervell no entén de fronteres, de gèneres ni de classes socials. El cervell és de totes les persones. I cuidar-lo és també cuidar-nos mútuament.