«La memòria és l’únic territori on podem ser lliures.» Aquesta afirmació de Carmelina Sánchez-Cutillas no és només una reflexió poètica, sinó una declaració política i vital. En un món on la desmemòria és sovint una estratègia de poder, on el passat es manipula o s’esborra per conveniència, la memòria esdevé un acte de resistència. I per a Carmelina, la memòria no era una nostàlgia, sinó una eina per comprendre, per reconstruir i per alliberar.
Nascuda a Madrid el 1921 però profundament arrelada a Altea i a la cultura valenciana, Carmelina Sánchez-Cutillas va ser una veu singular dins de la literatura de postguerra. Poeta, novel·lista i historiadora, va saber combinar la sensibilitat lírica amb el rigor acadèmic, i va fer de la paraula un pont entre el passat i el present. La seua obra més coneguda, Matèria de Bretanya (1976), és un exemple clar d’aquesta fusió: una novel·la que és alhora evocació, denúncia i reconstrucció d’un món perdut.
Per a Carmelina, la memòria era un refugi, però també un camp de batalla. En ella hi trobava les arrels d’una identitat col·lectiva sovint silenciada: la de les dones, la dels vençuts, la dels pobles que han estat subordinats. La seua escriptura és plena de veus oblidades, de records que lluiten per no desaparèixer, de paisatges que es resisteixen a ser esborrats.
En un país com el nostre, on la memòria històrica ha estat sistemàticament negada, el gest de recordar és profundament revolucionari. I Carmelina ho sabia. Per això, la seua obra no és només literatura: és també arxiu, testimoni, resistència. És una manera de dir: “som ací, vam ser ací, i no ens fareu callar.”
La seua formació com a historiadora li va permetre aprofundir en la cultura medieval valenciana, però no des d’una mirada nostàlgica, sinó crítica. Va estudiar figures com Jaume Gassull o Pere el Cerimoniós, i va reivindicar el paper de les dones en la cultura i la història. Però, sobretot, va fer de la seua pròpia experiència una matèria literària, una forma de memòria viva.
Matèria de Bretanya és una obra que trenca esquemes. Escrita en forma de monòleg interior, amb una llengua rica i evocadora, ens transporta a la infantesa de l’autora a Altea, però també a la guerra, a la postguerra, a la repressió. És un llibre que parla de la pèrdua, però també de la resistència. Que parla de la dona que escriu, que recorda, que es rebel·la.
En aquest sentit, Carmelina és una precursora del feminisme literari valencià. Sense proclames explícites, però amb una força narrativa inqüestionable, va posar al centre les vivències de les dones, les seues emocions, els seus silencis. Va escriure des d’un lloc que fins aleshores havia estat marginal, i ho va fer amb una dignitat i una bellesa que encara avui commou.
La seua frase sobre la memòria com a territori de llibertat adquireix una dimensió especial en el context actual. Vivim temps de discursos simplificadors, de revisionismes històrics, de banalització del passat. Davant d’això, la memòria crítica és més necessària que mai. No per quedar-nos-hi atrapats, sinó per entendre d’on venim i cap a on volem anar.
La llibertat que ens ofereix la memòria no és una llibertat abstracta. És la llibertat de saber qui som, de reconéixer les nostres ferides, de construir un relat propi. És la llibertat de no deixar que ens imposen una única versió de la història. És la llibertat de recordar per transformar.
Carmelina Sánchez-Cutillas va fer de la seua escriptura un acte de llibertat. Va escriure en valencià en un moment en què fer-ho era un gest polític. Va escriure des de la perifèria, des de la memòria, des de la veu de les dones. I ho va fer amb una lucidesa i una sensibilitat que la converteixen en una de les grans figures de la nostra literatura.
La seua obra ens interpel·la encara avui. Ens convida a mirar enrere, però no per quedar-nos-hi, sinó per entendre millor el present. Ens convida a escoltar les veus que han estat silenciades. Ens convida a escriure la nostra pròpia història, amb totes les seues complexitats i contradiccions.
En temps de desmemòria programada, de discursos d’odi i de banalització de la cultura, la veu de Carmelina és un far. Ens recorda que la literatura pot ser una forma de resistència. Que la memòria pot ser un acte de justícia. Que la llibertat comença per recordar.
Per això, cal llegir-la, rellegir-la, difondre-la. Cal portar-la a les escoles, als clubs de lectura, als espais de debat. Cal reivindicar-la no només com a autora, sinó com a pensadora, com a dona compromesa, com a veu imprescindible.
La memòria, com deia ella, és l’únic territori on podem ser lliures. Però només si la fem nostra. Només si la cuidem, si la compartim, si la transformem en acció. Carmelina ens va donar les paraules. Ara ens toca a nosaltres fer-les viure.