En un racó privilegiat de la Serra Calderona, entre sendes de pins i silencis plens de vida, hi trobem el mirador del Garbí, un lloc emblemàtic que durant generacions ha acollit trobades, passejades, i nits plenes d'estels. El Garbí no és només un paisatge bonic. És memòria, identitat, és refugi emocional i territori compartit per totes les persones que estimen la muntanya. Però en els últims dies, el que hauria de ser patrimoni natural, públic i obert, ha estat objecte de polèmica per l'acció d’un empresari i regidor que ha decidit tancar l’accés, afirmar la compra del terreny i projectar-hi una infraestructura privada, tot envoltat de cadenats, taules i una creu monumental que vol erigir com a símbol.
Aquest fet ha despertat una indignació legítima. I no, no és només una qüestió legal. És una qüestió moral, social i política. La privatització encoberta del territori comú és una ferida que travessa no sols les valls d’Estivella, sinó els fonaments del que entenem com a convivència democràtica.
Quan es tanca un espai natural que pertany a tota la població, no s’està tancant només una ruta de senderisme o una zona d’esbarjo. S’està tancant l’accés a la memòria col·lectiva, a la llibertat de gaudir la natura, a l’oportunitat de crear vincles amb el territori i amb les persones que l’habiten. La Serra Calderona és parc natural, sí, però més enllà de les declaracions administratives, és un tros viu de país que ens recorda que no som propietaris de la terra, sinó part d’ella.
No podem normalitzar que un particular, per molt influent que siga, es crega amb el dret d’excloure la resta sota la premissa d’una suposada compra que ni l’ajuntament reconeix. No podem acceptar que el benefici econòmic d’uns quants passe per davant del dret universal d’accedir a la natura, que la mercantilització del paisatge es presente com a progrés, mentre desfigura el que ens fa pertànyer.
Els parcs naturals han de ser públics, gestionats amb responsabilitat, amb consens, amb visió de futur. Són escenaris de biodiversitat, d’educació ambiental, d’esperança en temps de crisi climàtica. Quan un espai com el Garbí es converteix en objecte de negoci, es vulneren els drets de totes les persones que creuen en una societat més justa, més equilibrada, més connectada amb el medi.
Perquè el problema no és només el cadenat físic. El veritable cadenat és ideològic. És la idea que es pot convertir el comú en negoci, que la muntanya pot ser segmentada, marcada amb preus, decorada amb infrastructures artificials per crear una experiència controlada, domesticada. És la pèrdua de l’espontaneïtat, de l’autenticitat, de la senzillesa que caracteritza els espais naturals.
I tot això es fa en nom d’una creu gegantina que, lluny de ser símbol de fe, esdevé monument a la vanitat. No es tracta d'ideologies religioses, sinó del perill de confondre patrimoni natural amb plataforma política o empresarial. Perquè no hi ha espiritualitat ni respecte en desfigurar un entorn amb la presumpció d’imposar-hi una simbologia aliena a l’harmonia paisatgística.
La població d’Estivella s’ha manifestat amb dignitat. Les veïnes i veïns, que celebraven la Nit de les Estreles amb il·lusió, s’han trobat amb un paisatge barrat i una sensació d'impotència. Però també s’ha encés una flama d’indignació que pot convertir-se en acció. Els espais naturals necessiten veu. Necessiten resistència. Necessiten estima col·lectiva que els defenga no només dels projectes que els amenacen, sinó del silenci còmplice que sovint els envolta.
Cal reivindicar que la Serra Calderona és de totes les persones. Que no pot estar a mercé d’interessos particulars. Que el respecte pel medi ambient no és només qüestió ecològica, sinó de justícia social. Que accedir a la natura no ha de ser un privilegi, sinó un dret. I que cap projecte, per molt ambiciós que siga, ha de tenir com a punt de partida la negació de l’altre.
La resposta davant aquesta situació no pot ser només institucional. Ha de ser ciutadana, cultural, popular. Cal recuperar el valor del territori com a lloc de trobada, com a escenari de vivències compartides. Cal recordar que els camins del Garbí són testimonis de generacions que han deixat petjada, i que tancar-los és negar la història.
Aquesta reivindicació és també una crida a repensar el model de relació amb la natura. En un món on la crisi climàtica és cada vegada més present, preservar els espais naturals és una forma de resistència. I això passa per blindar-los contra la privatització, contra l’especulació, contra la banalització.
Potser el que està passant al Garbí és un reflex d’una tensió més profunda. Entre el que és públic i el que és privat. Entre el que es compartix i el que s’acapara. Entre el que té valor i el que es vol monetitzar. Per això, cada acció de defensa del territori és també una afirmació de valors. Valors com la solidaritat, l’equitat, la sostenibilitat i la memòria.