Enmig d’una època convulsa, quan les esperances de transformació social bategaven amb força a tot l’Estat espanyol, va emergir una figura que, amb només 17 anys, va captivar generacions senceres. Marina Ginestà i Coloma, tot i que va tindre un paper breu en el conflicte armat, és recordada per una imatge que ha transcendit el temps: una jove valenta, amb un fusell penjat a l’esquena, somrient des de la terrassa de l’Hotel Colón de Barcelona l’estiu de 1936. El seu rostre va quedar gravat en la història com un símbol de la resistència antifeixista i de l’esperança republicana.
És imprescindible reflexionar sobre el significat d’aquesta fotografia i el context que la fa tan poderosa. L'efígie de Ginestà no només ha esdevingut icònica, sinó que ha contribuït a mantenir viva la memòria històrica, especialment en temps en què el revisionisme i l’oblit encara fan acte de presència en l’imaginari col·lectiu. El seu testimoni, com el de tantes altres persones que van viure aquella guerra, ens parla del compromís, de la il·lusió i també del dolor de veure trencades les esperances d’un futur més just.
Marina no fou combatent en sentit estricte. El fusell que sosté a la fotografia no era seu. La imatge fou presa en un moment d’eufòria inicial, quan el poble pensava que podia vèncer el cop feixista amb la força de la il·lusió i de la mobilització. Però això no desmereix el valor simbòlic d’aquella escena. Al contrari. El seu somriure franc, la serenitat amb què sosté l’arma, la posició de qui encara no ha sentit la brutalitat del front: tot conforma un relat de resistència, però també de pèrdua de la innocència. En aquell instant, la guerra no era mort sinó esperança. Un oxímoron que fa estremir.
Molts anys després, Marina explicava que no s’havia imaginat mai que aquella fotografia, feta pel fotògraf alemany Hans Gutmann (també conegut com Juan Guzmán), arribaria a convertir-se en una icona mundial. Ella, que va passar la resta de la guerra com a mecanògrafa i intèrpret del periodista soviètic Mikhail Koltsov, mai no va exercir com a miliciana. Això pot generar debat: pot una imatge representar una causa si la persona no va viure la realitat del front? La resposta, des del punt de vista de la construcció simbòlica, és afirmativa. Perquè el valor d’un símbol no rau en la literalitat, sinó en el que representa per a la col·lectivitat.
Ginestà encarna la joventut republicana, combativa, il·lusionada i valenta, disposada a defensar la llibertat i la justícia davant l’opressió militar. La fotografia ens remet a l’instint de rebel·lia que travessa generacions. En ella, es veuen les esperances d’una societat que buscava transformar-se, abolir les desigualtats, acabar amb el caciquisme i oferir oportunitats a totes les persones. És una estampa que no només parla del passat, sinó que interpel·la el present.
El context valencià també hi té molt a veure. La Comunitat Valenciana fou un dels territoris on més intensament es visqué la guerra i on la repressió franquista posterior fou duríssima. Els arxius de la memòria encara es recuperen lentament, i el reconeixement a tantes persones que defensaren la legalitat republicana és, en molts casos, una tasca pendent. En aquest sentit, la figura de Marina Ginestà pot esdevindre també una eina pedagògica, emocional i política per continuar reivindicant la necessitat de preservar la memòria històrica i fer justícia amb el passat.
També és important reflexionar sobre la dimensió de gènere en el conflicte. Les dones van jugar un paper fonamental durant la guerra, tant en el front com en la rereguarda, en les tasques de cura, en la producció, en la militància, en l’organització comunitària. Però massa vegades han estat invisibilitzades en els relats oficials. La imatge de Ginestà trenca aquest silenci, encara que siga de manera puntual. Ens recorda que les dones també van alçar la veu, es van mobilitzar i van ser part activa en la defensa de la llibertat. L’emancipació que va començar en aquells anys, tot i que truncada pel franquisme, deixà una petjada que avui encara podem seguir.
L'article no pretén idealitzar Marina ni caure en una personalització extrema de la història. El seu nom, com el de tantes altres persones anònimes que van viure aquella tragèdia, ens ajuda a humanitzar els esdeveniments, a fer-los propers, a entendre que darrere de cada fotografia hi ha una vida, un relat, una emoció. La memòria democràtica necessita cares, veus, gestos. I la imatge de Ginestà és tot això. No com una heroïna intocable, sinó com una jove compromesa, que representa una part del que vam ser i del que podem aspirar a tornar a ser: una societat crítica, valenta i solidària.
La fotografia, a més, ens planteja una reflexió sobre el paper de les imatges en la construcció de la història. En un món ple d’impactes visuals, on les fotografies circulen a velocitat de vertigen, és important parar-se a pensar en el que representen. En el cas de Ginestà, la imatge va ser recuperada anys després, durant la Transició, com a referent de la lluita democràtica. I des d’aleshores ha estat reinterpretada, recontextualitzada, desitjada i, en certa manera, mitificada. Això ens mostra que la memòria és també una construcció cultural, que depèn de qui la narra, de com s’explica i de quin ús se’n fa.
Alhora, no podem ignorar les veus crítiques que consideren que la simbologia revolucionària corre el risc de banalitzar-se. Si l’únic que queda de la guerra és una imatge bonica d’una jove amb fusell, potser estem perdent la profunditat del que fou aquell conflicte. Les milers de morts, les persones exiliades, les preses polítiques, les famílies trencades… tot això també és la guerra. Per això, cal acompanyar la iconografia amb pedagogia, amb context, amb reflexió. No es tracta de censurar la imatge, sinó de enriquir-la amb tot el que representa.
En definitiva, Marina Ginestà és molt més que una fotografia. És una clau d’entrada a la memòria democràtica. És el rostre d’una generació que va somiar un món millor i que va lluitar per fer-lo realitat. És una porta oberta a entendre la importància de no oblidar, d’aprendre del passat per construir un futur més just. I és també una invitació a mirar amb ulls crítics les nostres pròpies representacions, a buscar sempre el que hi ha darrere de les imatges, les paraules i els silencis.