Quan una persona creua el llindar de la Casa del Poeta Tràgic a Pompeia, es troba amb una escena que sembla menor però que diu molt més del que aparenta. Un mosaic, de traç senzill però intens, mostra un gos encadenat en actitud vigilant. Damunt, la inscripció: Cave Canem, compte amb el gos. Podria ser només una advertència, com les que veiem hui a qualsevol porta de casa. Però en realitat és una clau per entendre com el gos ha acompanyat les persones no només com a guardià, sinó com a figura de protecció, fidelitat i fins i tot companyia espiritual. Aquest mosaic no és només una obra decorativa, és un testimoni del vincle antic entre l’espècie humana i la canina.
El gos a Pompeia no era un accessori domèstic. Era part de la casa, part del dia a dia, del sistema de seguretat però també de la sensibilitat personal. El mosaic ens fa imaginar la relació entre les persones que vivien allà i aquell animal que custodiava l’entrada, que probablement rebia carícies, que coneixia els sons del carrer, que alertava dels perills i que, potser, morí quan el Vesuvi decidí congelar la ciutat en un moment tràgic.
Els gossos no només apareixien com a vigilants. Podem pensar també en les restes arqueològiques que indiquen pràctiques d'enterrament conjunt entre humans i gossos en diverses cultures. Aquest fet ens mostra que la relació transcendeix la funcionalitat. Hi ha emoció, respecte, i una visió de l’animal com a ésser amb un lloc propi en l’ordre de les coses.
Aquesta idea es reflecteix també en històries més modernes. En la Pompeia contemporània, va viure Argo, un gos vagabund que es convertí en part de l’espai arqueològic. Ni encadenat ni custodiat, sinó lliure, visitava les ruïnes com si en fos guardià simbòlic. Turistes i treballadors el coneixien, li prenien fotos, el saludaven. Quan va morir en 2024, molts el van recordar com el darrer gos lliure de Pompeia, un record vivent del paper que tenen els animals en els llocs que habitem, visitem i reverenciem.
Aquest contrast entre el gos de mosaic i el gos real ens parla d’una continuïtat. El gos ha passat de ser protector visible a ser presència simbòlica, com una figura que representa seguretat i autenticitat. Fins i tot ara, en plena era digital, s’ha incorporat a Pompeia un robot quadrúpede amb forma canina, anomenat Spot, que ajuda a inspeccionar túnels i ruïnes. Ironia o homenatge? Potser les dues coses. Però de nou, el gos, encara que robòtic, manté el paper d’ajudar, de custodiar, de recórrer espais que les persones no poden explorar.
Eixa persistència del gos en els marges de la història ens porta a pensar en el seu paper en la resta de la humanitat. Des dels primers vestigis de domesticació entre llops i grups prehistòrics fins a les societats més complexes, el gos ha estat allí: en pintures rupestres, en relats, en escuts heràldics, en mites. Ha estat caçador, treballador, guia, protector de ramats, company dels infants, amic dels majors.
Hi ha quelcom més en aquesta relació que no es pot mesurar en funcions. Hi ha connexió. En l’empremta de les seues potes en el fang d’un sender, en els lladrucs que alerten la nit, en els ulls que observen amb fidelitat indeclinable. El gos ens ha ajudat a ser qui som, i a entendre el món d’una manera diferent, més empàtica, més intuïtiva.
És cert que no totes les cultures han tingut la mateixa percepció del gos. En algunes civilitzacions ha estat considerat impur, en altres diví. Però en la majoria ha trobat un lloc especial, sovint íntim, sovint silenciós. El gos no demana protagonisme. Simplement està. Espera. Protegeix. Acompanya. Això potser explica la quantitat d’obres literàries, artístiques i cinematogràfiques on el gos apareix com a símbol de fidelitat i entrega. No per glamour, sinó per autenticitat.
En el món actual, les persones han transformat la relació amb els gossos en una cosa més complexa, a vegades més mercantilitzada. Hi ha races escollides per estètica, accessoris, concursos... però també hi ha refugis, cures veterinàries i una consciència creixent del benestar animal. És un camí amb llums i ombres, però que continua evolucionant.
En el marc de la cultura mediterrània, el gos ha estat narrador indirecte de vivències. La ceràmica ibèrica el mostra en escenes de caça, en rituals. El gos acompanya, però també observa. És com si portara en ell la memòria del que ha passat. I això ens fa pensar en el seu paper en les nostres pròpies memòries. Quantes vegades un gos ha estat la primera experiència d’afecte per a una criatura? Quantes vegades ha donat suport emocional en moments difícils?
No cal romantitzar sense mesura, però tampoc cal ignorar el poder que té aquesta connexió. A través dels ulls del gos podem entendre una part de nosaltres mateixos. I el mosaic de Pompeia, silenciós però eloqüent, ens ho recorda. Cave Canem. Compte amb el gos. Potser perquè protegix. Potser perquè observa. Potser perquè sap més del que pensem.
I alhora, cal repensar com integrem els gossos en els espais públics, en les ciutats, en la vida col·lectiva. No només com a mascotes, sinó com a éssers amb necessitats, drets i històries pròpies. El cas d’Argo a Pompeia és revelador: no era d’un amo, no vivia tancat, i tot i això era estimat, cuidat, respectat. La seua llibertat i la seua presència el convertiren en part del patrimoni viu d’una ciutat petrificada.
Potser el futur dels gossos en la història humana no passa per domesticar més, sinó per compartir millor. Per entendre que, com el mosaic adverteix, cal tenir en compte la seua presència. No per por, sinó per respecte. No perquè ataquen, sinó perquè acompanyen. Perquè són guardians, però també testimonis.
El mosaic romà, el gos vagabund, el robot explorador... tots ells són fils d’un mateix tapís que connecta passat, present i futur. I a través d’aquests fils podem veure com la relació entre humans i gossos ha estat una història d’afectes i funcions, però sobretot de confiança.
Al capdavall, quan mirem als ulls d’un gos, descobrim que no només ens observa. Ens recorda que el món no és nostre en exclusiva, sinó compartit amb éssers que, des de fa mil·lennis, ens han seguit en camins invisibles, ens han escoltat en silencis profunds i han estat testimonis fidels del que som. Cave Canem, sí. Però també Ama Canem. Estima el gos. Perquè en ell, a voltes, trobem el reflex més sincer de nosaltres mateixos.