Durant dècades, Houston ha sigut sinònim de lluita contra el càncer per a moltes figures mediàtiques. Un nom que travessava els oceans i ressonava amb força entre les pàgines de les revistes del cor, als informatius i a les tertúlies de cafè. Quan una persona famosa anunciava que patia càncer, quasi de manera automàtica apareixia la frase: “ha viatjat a Houston per tractar-se”. Aquest gest no era només mèdic; era també simbòlic. Un desplaçament que, tot i estar envoltat de dolor i incertesa, enviava un missatge contundent: la lluita mereix els millors recursos.
La imatge de Houston estava, i encara està, profundament associada al prestigiós MD Anderson Cancer Center. Un hospital que ha sabut situar-se com a referent mundial, oferint tractaments d’avantguarda, investigació puntera i una atenció especialitzada que potser semblava, als ulls del gran públic, inabastable des del sistema de salut convencional. Però aquest fenomen obri moltes preguntes: què implica que les persones famoses —aquelles que tenen veu, altaveu i influència— opten per eixir fora del sistema públic espanyol en moments de màxima vulnerabilitat? Quina percepció transmeten? I com es llegeix tot això des d’una societat que, majoritàriament, confia la seua salut al sistema públic?
Casos com el de Rocío Jurado, que va lluitar contra el càncer de pàncrees i va morir l’any 2006, van marcar una generació. El seu viatge a Houston no va ser sols sanitari: va ser també emocional, mediàtic, simbòlic. Igual que el d’Álex Lequio, jove empresari i fill de figures televisives, que va portar la seua lluita amb dignitat i esperança. Altres com David Delfín o Bimba Bosé, malgrat no confirmar-se si van viatjar a Houston, també van estar envoltades d’aquesta aura de recerca de tractaments innovadors. El missatge era clar: si tens recursos, busques solucions més enllà de les fronteres.
I ací és on s’instal·la la tensió entre allò públic i allò privat. La sanitat pública espanyola, tot i ser una de les millor valorades del món en termes d’accessibilitat, eficiència i cobertura, queda en segon pla davant la brillantor d’un centre estranger amb renom. No perquè siga inferior, sinó perquè el relat social el presenta com una opció “convencional”, mentre que Houston és “extraordinari”. Aquesta narrativa, alimentada pel focus mediàtic i les decisions individuals, pot generar una percepció de desigualtat. Com si només aquelles persones amb mitjans econòmics pogueren accedir al que, de vegades, es pinta com “el millor”.
Però és just aquesta visió la que convé matisar. Els professionals de la sanitat pública treballen amb vocació, coneixement i una dedicació que sovint trenca les limitacions del sistema. Les llargues llistes d’espera o la manca de recursos en determinades àrees no són culpa del personal, sinó de decisions polítiques o pressupostàries. Mentrestant, la sanitat privada ofereix rapidesa, elecció personalitzada i comoditats, però no sempre millors resultats mèdics. La diferència està en el model, no necessàriament en la qualitat.
Per tant, quan una persona famosa anuncia que se’n va a Houston, pot generar dues reaccions simultànies: admiració i frustració. Per una banda, s’admira el coratge de qui lluita, de qui s’agafa a cada oportunitat per sobreviure. Per altra, apareix el recordatori silenciós que no totes les persones poden fer el mateix. Que la salut, la més bàsica de les necessitats, encara depén del compte bancari. I això genera un cert ressentiment social. No cap a la persona famosa, sinó cap al sistema que permet aquestes diferències.
Les decisions de figures públiques tenen un impacte directe en la consciència col·lectiva. Si reiteradament es mostra que la millor opció davant el càncer és viatjar a Houston, es pot crear un model aspiracional que no és realista per a la majoria. En un context com l’espanyol, on la sanitat pública forma part del pilar de l’estat del benestar, cal reivindicar-la no només com a estructura funcional, sinó també com a element de justícia social. Els viatges mèdics a l’estranger poden ser útils, però no haurien de convertir-se en símbol de salvació.
Aquest debat es connecta, curiosament, amb referències culturals com la sèrie El clan Olímpia. En ella, la protagonista fa menció a Houston en un context d’encreuament entre la malaltia, la delinqüència i la supervivència familiar. La ciutat deixa de ser només un lloc de medicina puntera, i esdevé un espai de connexions fosques, de contactes i oportunitats al límit. Aquesta representació ficcional, tot i ser exagerada per exigències dramàtiques, evidencia que Houston ja no és només un hospital, sinó també un símbol narratiu. Un lloc que encarna la tensió entre esperança i privilegi, entre vida i negoci, entre salut i poder.
És curiós com una ciutat es pot convertir en metàfora. Houston, en aquest cas, és molt més que una destinació mèdica. És el reflex d’una societat que vol creure en miracles, que necessita referents de lluita, però que també ha de mirar-se al mirall. Perquè la lluita contra el càncer no hauria de dependre de la fama ni dels diners. Hauria de ser un dret, no una carrera amb obstacles. I això només és possible si les decisions individuals es contextualitzen, si les narratives es completen amb matisos, i si la sanitat pública es valora no com a opció de segona, sinó com a bastió de dignitat.
El relat de Houston també planteja preguntes sobre la relació entre salut i mitjans. Com s’informa sobre les malalties de les persones famoses? Es fa des del respecte o des de la morbositat? Es dona espai al dolor o només a l’espectacle? Perquè quan es parla de càncer, no només es parla de medicina. Es parla de vulnerabilitat, d’acompanyament, d’empatia. I els mitjans tenen una responsabilitat en aquest sentit. No sols informar, sinó construir una narrativa que no perpetue desigualtats ni estigmes.
En definitiva, parlar de Houston és parlar de molt més que una ciutat. És parlar de la imatge pública de la malaltia, de les decisions que prenen les persones amb altaveu, i de com aquestes decisions influeixen en la percepció social de la salut. És parlar de sanitat, però també de cultura, de mitjans, de responsabilitat i de justícia.
Potser el repte no és deixar de viatjar a Houston, sinó que no siga necessari. Que el sistema oferisca, aquí, allò que moltes persones busquen fora. Que les esperances es troben dins del que és públic, col·lectiu i accessible. Que la lluita contra el càncer siga universal, no exclusiva. Que, en comptes de pensar en ciutats llunyanes, confiem en les persones que cada dia, a cada hospital, fan possible el miracle més important: cuidar.
I si algun dia Houston deixa de ser notícia, potser serà perquè el millor tractament ja no estarà a milers de quilòmetres, sinó a la cantonada. I això sí que seria una victòria per a totes les persones.