Quan parlem d’amor, sovint apareix aquella imatge dramàtica i poètica de dos joves que desafien el món per estimar-se. Romeo i Julieta, obra de Shakespeare, han esdevingut símbol universal de la passió, del risc, del tot o res. Però si ens ho mirem en detall, és legítim preguntar-se per què el relat d’una relació que dura tan sols quatre dies, marcada per l'impuls, el secret i la tragèdia, ha estat glorificat com l'amor al qual aspirem.
Des d’una mirada contemporània, pot semblar un mite antiquat. Però la seua força rau, justament, en l'arquetip que representa: la intensitat emocional portada a l'extrem. Un amor que no es negocia, no es reflexiona, no madura. Un amor, en definitiva, que arrossega les persones com si foren branques dins d’una riuada.
Hi ha qui dirà que el seu valor radica en la seua puresa, en l’entrega incondicional. D’altres, més escèptics, ho veuran com una fantasia adolescent que no pot sobreviure fora del paper teatral. Però ambdues postures, en el fons, reconeixen que hi ha una atracció estètica cap a este model. Perquè Romeo i Julieta no són només dos personatges: són idees, són metàfores del desig de viure una emoció tan gran que ens faça trontollar.
Friedrich Nietzsche, en les seues reflexions sobre les passions humanes, advertia que el desig pot encegar i fer vore allò que en realitat no existeix. Segons ell, l’amor no és cec per defecte, sinó que veu massa: projecta, imagina, idealitza. I això és just el que fan els protagonistes de Verona. Ni es coneixen, ni dialoguen amb profunditat, ni construeixen una relació. I tanmateix, es creuen l’un a l’altre com si foren destinats. És esta il·lusió la que els arrossega a decisions irreversibles.
Simone de Beauvoir, pensadora feminista, analitzava com la cultura ha educat les persones –especialment les dones– a veure l'amor com una plenitud, com una missió vital. Julieta representa eixa concepció: s’entrega completament, desafia la família, arrisca la vida. No hi ha marge per a la reflexió, ni per a la pròpia identitat fora del vincle. I això, per a Beauvoir, és perillós, perquè anul·la la subjectivitat i la llibertat.
Roland Barthes, amb el seu estil fragmentat i delicat, va escriure sobre la veu de l’enamorat. L’amor, diu, crea un monòleg constant, una espera eterna, una idealització gairebé mística de l’altre. Romeo i Julieta són esclaus d’eixa fantasia. En lloc de construir una relació basada en el coneixement mutu, s’alimenten del que l’altre representa. No estimen la persona, sinó la idea.
Així doncs, per què esta història es manté viva en l’imaginari col·lectiu? Potser perquè no busquem exemples reals d’amor, sinó símbols. I Romeo i Julieta simbolitzen el desig d’una emoció que traspasse límits. Un amor que no es conforma, que crema totes les etapes, que desafia el món sencer. És este component èpic el que ens atrau, encara que en el fons reconeguem que no és sostenible.
A més, la tragèdia juga un paper fonamental. Hi ha una part de la cultura occidental que associa el dolor amb profunditat. Com si les històries que acaben malament foren més autèntiques, més nobles. I així, la mort de Romeo i Julieta no és vista com un fracàs, sinó com la culminació de la seua entrega. És una visió romàntica del sofriment, on l’amor troba la seua màxima expressió quan ja no pot ser viscut.
Però cal tenir cura amb esta lectura. Perquè si es convertix en model, pot fer-nos pensar que l’amor ha de ser extrem, ràpid, arriscat. Que només val la pena si estem disposats a perdre-ho tot. I eixa idea, aplicada a la vida real, és perillosa. Les relacions humanes necessiten temps, paciència, negociació. L’amor madur no és menys intens, sinó més sòlid. És aquell que ens permet ser nosaltres mateixos, sense por de ser jutjats o abandonats.
Des del present, podem veure Romeo i Julieta no com un exemple a seguir, sinó com un advertiment. Ens mostra què passa quan l’amor s’aïlla del món, quan es convertix en refugi però no en pont. Ens ensenya que l'impuls pot ser bell, però també destructiu. Que la passió sense diàleg és com un foc sense control: il·luminador, sí, però també devastador.
I tanmateix, seguim buscant en eixa història una espurna del que voldríem sentir. Perquè l’amor és, en la seua essència, un desig de transcendència. Volem que ens connecte amb algo més gran, que ens transforme, que ens justifique. I en eixe sentit, Romeo i Julieta continuen parlant-nos. No com a guia, sinó com a recordatori de la força que pot tenir una emoció compartida.
Potser la clau està en separar el símbol de la realitat. Gaudir de la bellesa del mite, però sense pretendre viure’l. Estimar, sí, però amb els peus en terra. Buscar l’intensitat, però també l’estabilitat. Ser capaços de dir que una relació curta i caòtica pot ser inspiradora com a relat, però que en la vida real, aspirem a altres formes: més lentes, més reflexives, igualment profundes.
Perquè l'amor que volem no ha de dur-nos al límit per ser autèntic. Ha de construir-se pas a pas, amb respecte, amb escolta, amb temps. I això, Shakespeare potser no ho va escriure, però la vida sí que ho ensenya cada dia.