L’acord comercial entre la Unió Europea i els Estats Units, rubricat recentment per Ursula von der Leyen i Donald Trump, ha despertat un fort debat a múltiples nivells. Des de les institucions europees fins als sectors productius del País Valencià, passant pels grups polítics, les organitzacions sindicals i les entitats empresarials, totes i tots han exposat la seua visió, inquietuds i propostes davant un pacte que, més enllà de les xifres, planteja qüestions de justícia econòmica, equilibri territorial i sobirania comercial.
En aquest context, el País Valencià observa amb una mescla de prudència i preocupació com este acord pot condicionar el futur de molts dels seus sectors més rellevants. Tot i que no s’ha entrat en una guerra comercial oberta, els aranzels establits podrien tindre conseqüències que van molt més enllà del que es veu en la primera lectura del document signat.
En primer lloc, convé analitzar el marc general del pacte. El nou acord fixa aranzels del quinze per cent per a la majoria de productes europeus que arriben a territori nord-americà, mentre que s’hi contempla l’exempció en àmbits com el farmacèutic, l’aeroespacial, el químic i alguns elements agrícoles molt puntuals. En canvi, Europa es compromet a realitzar compres massives d’energia dels Estats Units, invertir fortament en infraestructures i equipament, i acceptar una política comercial que, en molts casos, privilegia els interessos d’actors econòmics molt potents, sovint allunyats de les realitats locals de regions com la nostra.
Des del País Valencià, esta configuració genera múltiples inquietuds. El nostre territori, com bé saben les persones que el viuen dia a dia, està format majoritàriament per un teixit empresarial menut i mitjà, molt vinculat a l’exportació. El fet que les pimes valencianes hagen de fer front a nous aranzels pot representar una barrera considerable a la seua competitivitat en mercats ja consolidats com el dels Estats Units. En comptes de facilitar la projecció internacional de les nostres productores, este acord sembla afavorir aquelles grans corporacions que poden assumir eixes càrregues i adaptar-se amb més marge i musculatura financera.
Si parlem de sectors concrets, hi ha alguns que poden patir de manera especial. Per exemple, la ceràmica de Castelló, una indústria de referència, ha anat guanyant presència al mercat nord-americà en l’última dècada. Si els aranzels s’apliquen de manera estricta, moltes empreses podrien veure reduïda la seua quota de mercat i, per tant, la seua producció i el nombre de llocs de treball que generen. En el cas de l’agroalimentació, trobem una situació semblant. El vi valencià, l’oli d’oliva, les hortalisses i altres productes que formen part del que anomenem el cor de la nostra gastronomia, podrien veure’s penalitzats, la qual cosa tindria un impacte directe sobre les persones agricultores i elaboradores, moltes d’elles treballant en cooperatives, en entorns rurals on l’activitat econòmica ja és limitada.
L’automoció, per la seua banda, també viu amb incertesa estes novetats. Enmig d’un procés de transformació global cap a la mobilitat elèctrica, qualsevol dificultat addicional en el comerç exterior pot frenar inversions i reestructuracions necessàries. Això afecta no només a les empreses, sinó a totes les persones treballadores del sector, especialment en zones industrials com Almussafes o Sagunt.
Des del punt de vista laboral, les organitzacions sindicals han alçat la veu amb raó. Tant UGT-PV com CCOO-PV han expressat la seua preocupació davant les possibles pèrdues de llocs de treball, alertant que no es pot fer política comercial des dels despatxos de Brussel·les sense tenir en compte les persones que sostenen l’economia cada dia. El pacte pot provocar ajustos en la producció, reducció de plantilles i, en alguns casos, deslocalitzacions que empobrien encara més determinats territoris.
A nivell polític, ha destacat especialment la postura de Compromís. La formació valencianista, a través del seu eurodiputat Vicent Marzà, ha manifestat una crítica ferma cap a l’acord, considerant-lo injust i desequilibrat. Marzà ha denunciat que este pacte no protegeix els sectors productius valencians, reforça un model neoliberal que beneficia les grans corporacions i ignora les necessitats de les pimes i les treballadores. Des de Compromís es reclama una Europa més justa, més territorialitzada, on les veus dels pobles i comarques siguen escoltades i respectades. També posen l’accent en la necessitat de vincular la política comercial amb una transició verda i equitativa, que no es pot fer si els acords internacionals dificulten el desenvolupament de models sostenibles i arrelats al territori.
I si aprofundim en un cas concret, el del port de Sagunt i la comarca del Camp de Morvedre, trobem un escenari molt representatiu d’estes tensions. El port de Sagunt, amb una activitat logística que inclou ceràmica, siderúrgia, productes químics i agroalimentació, pot veure afectat el seu tràfic marítim per la pèrdua de competitivitat en mercats com el nord-americà. Els nous aranzels podrien suposar una caiguda de les exportacions per via marítima, la qual cosa alteraria no només el balanç econòmic del port, sinó també l’ocupació directa i indirecta que genera.
No obstant això, esta amenaça es veu contrapesada per una sèrie d’inversions estratègiques que s’estan duent a terme a la comarca. D’una banda, la posada en marxa del Vial Estructural entre Parc Sagunt I i II millora notablement la connectivitat amb l’AP-7 i amb el mateix port, incrementant la intermodalitat i oferint a les empreses un accés més eficient a les infraestructures logístiques. D’altra banda, l’entrada de la gigafactoria de PowerCo, dedicada a la fabricació de bateries, representa un canvi de paradigma que pot convertir Sagunt en un referent europeu en tecnologia vinculada a la mobilitat sostenible.
Aquestes inversions no són només xifres, sinó oportunitats reals per al territori. El Campus Battery, impulsat per la Universitat Politècnica de València i l’Institut Valencià de Competitivitat Empresarial, permetrà formar professionals qualificats en els nous sectors tecnològics, afavorint la retenció de talent jove i la creació de noves empreses. Tot això pot compensar, en part, les dificultats que es generen en altres àmbits com l’agricultura o la ceràmica.
En aquest sentit, es pot parlar d’un futur ambiciós per a Sagunt i el Camp de Morvedre, si es gestionen bé els recursos, es protegeix l’activitat tradicional i es fa una aposta decidida per la diversificació econòmica. És essencial que les institucions locals, les entitats empresarials, els sindicats i les associacions cíviques treballen juntes per garantir que esta transformació no deixe ningú arrere. En un moment de canvis globals, la cohesió territorial i social és un factor clau.
Ara bé, tornar al punt de partida ens obliga a mirar el conjunt de l’acord amb una perspectiva més crítica. La manca de reciprocitat comercial, la pressió que suposa per als sectors exportadors i la indiferència envers les realitats territorials com la valenciana posen en dubte la utilitat del pacte a llarg termini. No es pot concebre la construcció europea sense escoltar les veus de les regions, sense reconèixer la seua diversitat productiva, cultural i humana.
Les persones que habiten i treballen al País Valencià, que fan créixer dia a dia l’economia amb el seu esforç, esperen que les polítiques comercials siguen una eina per millorar les seues condicions, no un obstacle afegit. No es tracta només de xifres o de balances comercials: es tracta de vides, de projectes, de comunitats que volen continuar avançant amb dignitat i amb esperança.
Per tant, l’acord entre la Unió Europea i els Estats Units potser ha evitat un conflicte major, però ha obert molts interrogants sobre el seu impacte real. El País Valencià necessita estratègies valentes i inclusives que posen a les persones al centre del debat, que prioritzen les necessitats del territori i que no es conformen amb acords que afavoreixen uns pocs en detriment de moltes altres.
És fonamental que el País Valencià tinga veu pròpia en la construcció dels futurs acords internacionals. Aquesta veu ha de ser plural, representativa, arrelada i capaç de fer-se escoltar amb força en espais com Brussel·les o Estrasburg. I alhora, és important que s’articule des de la societat civil, els sectors productius, les universitats i les institucions locals, per tal que no siga només una posició política, sinó una reivindicació col·lectiva de justícia econòmica i territorial.
Cal pensar també en les futures generacions. Les persones joves del País Valencià busquen oportunitats que els permeten quedar-se, desenvolupar projectes i contribuir al creixement del seu poble o ciutat. Si els acords comercials bloquegen eixes possibilitats, es genera una sensació de desafecció que debilita la cohesió social i accentua la desigualtat entre territoris. I això no pot formar part d’una Europa que aspira a ser més integrada, equitativa i solidària.
Per això, el debat sobre este acord no ha de quedar-se en els cercles econòmics o polítics. Ha d’arribar a les escoles, als mitjans de comunicació, a les associacions veïnals, als centres culturals i a les places dels nostres pobles. Només així es pot generar una consciència crítica que permeta construir alternatives, imaginar altres models i reclamar canvis profunds. Amb més participació, amb més transparència i amb més responsabilitat democràtica.
D’altra banda, convé no perdre de vista que, tot i els obstacles, el País Valencià és capaç de reinventar-se. Tenim sectors potents, persones emprenedores, territori divers i una capacitat de crear llaços internacionals que pot convertir-nos en referents en àmbits com l’agroecologia, la innovació industrial, la mobilitat sostenible o la cultura mediterrània. Si les regles del joc comercial no faciliten eixa projecció, cal que les transformem.
És en este camí que es poden construir propostes com les que defenen organitzacions compromeses amb el territori. Mecanismes que compensen l’impacte dels aranzels, suports específics a pimes exportadores, plans de formació adaptats a les noves realitats, aliances amb altres regions europees en situació semblant i espais de diàleg amb la ciutadania. Tot això pot ajudar a convertir un context advers en una oportunitat de cohesió, de desenvolupament i d’enfortiment del sentiment de pertinença.
No podem oblidar el paper dels valors. La justícia social, la sostenibilitat, l’equitat territorial i la defensa dels drets laborals no són només consignes: són principis que haurien de guiar qualsevol acord internacional. Si el pacte amb els Estats Units no compleix estes premisses, cal revisar-lo, repensar-lo i adaptar-lo. Però, sobretot, cal fer-ho escoltant les persones que en patiran les conseqüències.
La història econòmica del País Valencià està plena de moments d’esforç compartit, d’adaptació, de resistència i de superació. Ara, davant d’un acord que potser no ens tracta amb la consideració que mereixem, toca recordar eixes lliçons, mirar cap al futur amb valentia i reclamar un model comercial que ens reconega, ens respecte i ens impulse.
Perquè el comerç, com qualsevol dimensió de la vida col·lectiva, ha de posar les persones al centre. I el País Valencià vol ser part activa, justa i digna d’eixe camí.