Hi ha cançons que no només es canten, sinó que es criden. Que no només es ballen, sinó que es viuen. Que no només es recorden, sinó que es converteixen en bandera. Quan La Gossa Sorda diu “Som la veu dels que no tenen veu”, no està fent només un exercici poètic, sinó una declaració de responsabilitat. Està dient que la música pot ser molt més que entreteniment: pot ser altaveu, pot ser denúncia, pot ser refugi. Pot ser, sobretot, una eina per a fer visibles aquelles realitats que el poder vol invisibles.
En una societat on el soroll mediàtic sovint tapa les veus més vulnerables, la música té la capacitat de fer-les sonar amb força. Té la capacitat de posar paraules a allò que moltes persones no poden dir, de contar històries que no caben en els titulars, de fer memòria quan tot convida a l’oblit. Té la capacitat de fer-nos sentir part d’un col·lectiu, d’una causa, d’un crit compartit. I eixa capacitat no és menor. És una forma de poder. Un poder que no es basa en la imposició, sinó en la connexió. Un poder que no es mesura en vots ni en diners, sinó en emocions, en consciències, en transformacions.
Ser la veu dels que no tenen veu no vol dir parlar per damunt d’elles, ni substituir-les, ni apropiar-se’n. Vol dir obrir espais perquè puguen ser escoltades. Vol dir amplificar, acompanyar, fer costat. Vol dir posar la música al servei de la justícia, de la igualtat, de la llibertat. Vol dir entendre que l’art no pot ser neutral davant la injustícia, que la cultura no pot ser còmplice del silenci. Vol dir assumir que cada vers, cada acord, cada melodia pot ser una trinxera tendra, un crit de dignitat, una abraçada col·lectiva.
La música, com qualsevol expressió cultural, naix d’un context. I eixe context està ple de desigualtats, de violències, de silencis imposats. Hi ha persones que no poden contar la seua història perquè no tenen accés als mitjans, perquè tenen por, perquè han sigut silenciades sistemàticament. Hi ha pobles que han vist com la seua llengua, la seua cultura, la seua memòria era esborrada. Hi ha col·lectius que han sigut marginats, criminalitzats, invisibilitzats. I és en eixe context on la música pot fer de pont, de mirall, de far.
Quan una cançó parla de migracions, de pobresa, de repressió, de feminisme, de diversitat, no està fent política partidista. Està fent política de la vida. Està dient que el món no és just, però que pot ser-ho. Està dient que hi ha realitats que no poden continuar sent ignorades. Està dient que l’art pot ser una eina de transformació, de denúncia, de resistència. I està dient, sobretot, que no estem soles. Que hi ha una comunitat que escolta, que sent, que acompanya.
La Gossa Sorda, com tants altres grups compromesos, ha sabut fer de la música una eina de memòria i de lluita. Ha sabut posar veu a les causes silenciades, ha sabut fer ballar la ràbia, ha sabut convertir el dolor en força col·lectiva. I eixa tasca és fonamental. Perquè en un món on tot convida a l’individualisme, a la indiferència, a la desconnexió, la música ens torna a posar en contacte. Ens recorda que som part d’alguna cosa més gran. Ens recorda que tenim veu. I que podem fer-la servir.
Però també ens recorda que cal escoltar. Que no n’hi ha prou amb cantar, amb cridar, amb emocionar-se. Cal parar l’orella a aquelles veus que han sigut sistemàticament silenciades. Cal fer espai, cedir protagonisme, compartir altaveus. Cal reconéixer els privilegis, les absències, les exclusions. Cal construir una cultura que no siga només per a unes poques persones, sinó per a totes. Una cultura que no siga només espectacle, sinó també eina de transformació.
Ser la veu dels que no tenen veu és, també, una forma de cuidar. De cuidar la memòria, de cuidar la llengua, de cuidar la gent. És una manera de dir que no oblidem, que no abandonem, que no deixem enrere. És una manera de fer justícia amb la paraula, amb la música, amb la presència. És una manera de resistir des de la tendresa, des de la bellesa, des de la veritat.
I és, sobretot, una manera de construir futur. Perquè el futur no es construeix només amb tecnologia o amb infraestructures. Es construeix amb relats, amb imaginaris, amb emocions compartides. Es construeix amb cançons que ens fan pensar, que ens fan sentir, que ens fan actuar. Es construeix amb una cultura que no tinga por de mirar de cara la realitat, que no tinga por de comprometre’s, que no tinga por d’estimar.
Per això, quan escoltem “Som la veu dels que no tenen veu”, no estem només escoltant una cançó. Estem escoltant una promesa. Una promesa de no callar. Una promesa de no oblidar. Una promesa de continuar cantant, cridant, estimant. Una promesa de fer de la música un espai de llibertat, de justícia, de comunitat.
I mentre hi haja causes silenciades, mentre hi haja veus que no poden ser escoltades, mentre hi haja històries que no caben en els discursos oficials, la música continuarà sent necessària. Continuarà sent altaveu, refugi, força. Continuarà sent, com sempre ha sigut, una veu que trenca el silenci.