Quan un ball de plaça comença, quan la dolçaina trenca el silenci i el tabal marca el ritme, no sols és un grup de persones movent-se amb gràcia. És la història que cobra vida. És Sagunt, Bétera, Algemesí, Paterna o Alcoi fent-se presents en cada pas, en cada gir, en cada mirada que es creua entre balladors. El folklore en aquestes festes no s’ha fossilitzat ni s’ha convertit en simple espectacle turístic. Encara conserva l’energia d’allò que és viscut, compartit i estimat.
Els pobles valencians tenen una capacitat única per transformar espais quotidians en escenaris rituals. Les eres, les cases, els camins reials i les places majors deixen de ser transitades per rutina per convertir-se en escenaris de comunió. S’hi balla la jota, el fandango, la seguidilla, el bolero, el copeo... cada comarca amb la seua forma, cada dansa amb la seua història. I en eixe repertori s’hi troba la veu de moltes generacions.
No podem parlar del folklore sense parlar de les persones. De les falleres majors que ballen al costat dels més menuts. De les iaies com Isabel, que amb 88 anys no han fallat ni una Dansà. De joves que s’estrenen amb por però acaben amb el cor inflat d’orgull. De mestres de dansa que dediquen hores a ensenyar, a preservar, a estimar. El folklore valencià no és una foto antiga: és el somriure actual, la suor que cau després del ball, la veu que canta a cor entre amistats.
És veritat que algunes festes s’han institucionalitzat, que existeixen grups, associacions, ajuntaments que ajuden a organitzar-les amb rigor. Però el valor real del folklore no és en els papers ni en els protocols, sinó en la voluntat col·lectiva de continuar el relat. De fer que un ball, una albada, una ofrena, siga sempre una manera de dir "som ací", "som nosaltres", "volem compartir".
A més, el folklore té una dimensió espiritual que no s’ha de menystenir. Les festes patronals, tot i que sovint arrosseguen un origen religiós, han evolucionat per abraçar formes de vivència molt diverses. Hi ha qui balla per devoció, qui balla per alegria, qui balla per arrelament. Totes aquestes raons són vàlides, totes aquestes formes d’estimar la cultura són necessàries.
En un món que corre, que canvia, que oblida, el folklore valencià és resistència amable. És memòria que es mou. És cultura que no demana permís per ser, perquè forma part del que som. Les festes patronals, amb els seus balls i músiques, amb les seues tradicions vives, no són una nota a peu de pàgina en la història del País Valencià. Són la pròpia narració. Són un llibre que no s’acaba mai, que es reescriu cada estiu, cada generació, cada compàs.
Si algú vol entendre el cor d’un poble valencià, que s’aprope a una plaça en festes, que mire com ballen, que escolte les veus, que senta l’aire entre pas i pas. Allí hi és tot. La cultura, la vida, les emocions. I sobretot, el futur, perquè cada pas que es fa és una promesa que no es perdrà.