Vore membres del Partit Popular compartint fotos somrients entre plomes, colors i pancartes al Pride genera, com a poc, una sensació de desconcert. Perquè més enllà de la presència en festes, en manifestacions, en stories d’Instagram o en missatges plens de bones intencions, la memòria col·lectiva LGTBI recorda amb claredat les vegades que aquest partit ha posat entrebancs als drets, a la visibilitat i fins i tot a l’existència legal del col·lectiu. I la paradoxa esclata amb força quan es combina la celebració pública amb una trajectòria política que, al llarg de dues dècades, ha estat plena d’ombres, retrets i recels.
Cal remuntar-se a 2005, quan el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero aprovà la llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe. Un avanç històric per a Espanya, que convertia el nostre país en pioner en reconeixement legal d’un dret fonamental. Però el PP, llavors en l’oposició, no ho veié amb els mateixos ulls. El partit presentà un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, argumentant que la definició de matrimoni que fa la Constitució espanyola no podia incloure parelles del mateix sexe. Aquella acció, per a moltes persones LGTBI, significà un cop dur: un missatge institucional de rebuig que trencava amb l’esperança que la política anara, finalment, en sintonia amb la realitat diversa del carrer.
No fou fins al 2012 que el Tribunal Constitucional desestimà eixe recurs, donant plena validesa a la llei. I a partir d’eixe moment, el PP adoptà una actitud més prudencial: acceptà el dictamen, afirmà que acatava la llei i que no pensava modificar-la. Alguns dirigents, com Alberto Ruiz-Gallardón, donaren missatges de respecte institucional, i altres, com Iñaki Oyarzábal, destacaren la seguretat jurídica que el matrimoni igualitari aportava a milers de parelles. Però encara hi havia un abisme entre la tolerància legal i el compromís social.
L’acte que marcà un punt d’inflexió —almenys simbòlic— fou el cas de Javier Maroto. Exvicesecretari del PP, Maroto es casà amb la seua parella en 2015. A la cerimònia acudiren figures destacades del partit, inclòs el president Mariano Rajoy. Una boda que fou tan celebrada com criticada, perquè deixava entreveure una contradicció: el mateix partit que havia intentat impedir aquell matrimoni, ara l’aplaudia des de la primera fila. Jesús Vázquez, figura pública i activista, ho resumí amb una frase sarcàstica que feu la volta a les xarxes: "Ho recurreu al Constitucional i quan el perdeu... a casar-se!". Una frase que, amb humor, revelava una veritat incómoda.
Amb el pas dels anys, la relació del PP amb el món LGTBI ha estat marcada per alts i baixos. Hi ha hagut gestos de suport puntuals, manifestos durant el Dia de l’Orgull, actes amb associacions. Però també hi ha hagut accions que han ferit profundament. En governs autonòmics com el de la Comunitat de Madrid, s’han modificat lleis que protegien les persones trans, reduint drets de reconeixement sense informes mèdics per a menors. En altres comunitats, com Múrcia o La Rioja, s’han reformat normatives que debilitaven la presència del col·lectiu en espais com l’educació o la sanitat. I en 2023, el PP tornà al Tribunal Constitucional, esta vegada contra la nova llei estatal trans i LGTBI, argumentant que vulnerava drets fonamentals.
La justificació formal és sempre institucional: "neutralitat", "seguretat jurídica", "evitar imposicions ideològiques". Però des de la vivència LGTBI, aquestes accions es tradueixen en invisibilització, en por, en retallades de drets que costaren dècades aconseguir. Especialment dolorosa ha estat la prohibició de col·locar banderes LGTBI en edificis públics en municipis governats pel PP, tot coincidint amb el mes de juny. La justificació legal —basada en una sentència del Suprem— pot ser legítima, però el missatge simbòlic és devastador: en el mes que commemora la lluita per la dignitat, la visibilitat queda relegada a l’àmbit privat.
Davant aquest panorama, la comunitat LGTBI es troba en una posició difícil. D’una banda, cal reconéixer que hi ha persones dins del PP que treballen per la inclusió, que viuen o estimen fora del model heteronormatiu i que volen transformar el partit des de dins. I eixe esforç mereix respecte. Però d’altra banda, també cal ser crítics amb les estructures que perpetuen discursos retrògrads, que pacten amb forces contràries als drets humans, i que utilitzen el llenguatge inclusiu o la presència en l’Orgull com a eina de màrqueting, sense canviar la praxis legislativa.
Per això, quan en xarxes socials veiem a membres del PP compartint festes del Pride o manifestacions, la reacció no pot ser única ni homogènia. Hi ha qui tria celebrar-ho com un signe de canvi, hi ha qui respon amb ironia o denúncia, i hi ha qui, simplement, gira el cap. Cada resposta és legítima, però totes han de tindre en compte una cosa: que la memòria és important, que els drets no es poden banalitzar, i que no hi ha espai per al cinisme en qüestions que afecten la vida, la identitat i la llibertat de milers de persones.
El camí cap a la igualtat real és llarg, i es construeix des de la coherència. Des de l’acció política, des del reconeixement simbòlic, des del respecte jurídic, i sobretot, des del diàleg. El PP encara té una assignatura pendent en este sentit, però també té l’oportunitat —com qualsevol altra força política— de transformar-se, d’escoltar, d’aliar-se amb les realitats del segle XXI.
Mentrestant, la comunitat LGTBI continuarà defensant els seus drets, celebrant la diversitat, i fent política des de l’orgull. Perquè no hi ha llibertat sense memòria, ni dignitat sense justícia.