Durant dècades, la qüestió palestina ha estat un dels eixos centrals del conflicte al Pròxim Orient, amb implicacions globals que transcendeixen la regió. El reconeixement del seu estat per part d’actors internacionals no només suposa una acció diplomàtica amb càrrega simbòlica, sinó també un pas cap a la restitució de drets i la validació d’un poble que, tot i les dificultats, ha mantingut la seua aspiració legítima d’autodeterminació. En aquest article, s’abordarà amb perspectiva crítica el pes que té aquest reconeixement en el context actual, especialment a partir de l’anunci de França, les repercussions dins de la Unió Europea, i els impactes possibles sobre el conflicte israelià-palestí.
L’anunci de França d’aquest reconeixement per al setembre de 2025 ha remogut els fonaments diplomàtics europeus. Emmanuel Macron, en declaracions recents, va afirmar que “la pau durable passa per l’acceptació de dos estats que visquen en condicions de seguretat i dignitat” i, amb això, va trencar el gel d’una postura que França mantenia des de fa dècades. Aquest gest, més que una simple declaració política, pot reinterpretar-se com un gest cap a la reparació històrica, una acció que, si bé no resol el conflicte, obre vies per a la reconfiguració del marc diplomàtic europeu.
La Unió Europea ha manifestat reiteradament el seu suport a la solució dels dos estats, però fins ara no ha adoptat una postura conjunta pel que fa al reconeixement de Palestina. Açò s’explica per les divisions internes que, malgrat compartir valors de democràcia i drets humans, es polaritzen pel pes geopolític que Israel manté sobre alguns membres com Alemanya o els Països Baixos. L’eurodiputada Clare Daly va assenyalar en sessió parlamentària que “la UE no pot continuar defensant drets humans mentre ignora la despossessió sistemàtica del poble palestí”, evidenciant així la tensió existent entre el discurs i la pràctica institucional.
L’impacte d’aquest reconeixement s’ha de mesurar no sols en termes diplomàtics, sinó també en el seu potencial transformador sobre la realitat del conflicte. Des d’una perspectiva jurídica, el reconeixement estatal dota Palestina de la capacitat d’actuar com subjecte de dret internacional, fet que permet, per exemple, portar denúncies davant instàncies com la Cort Penal Internacional per possibles crims de guerra. Autors com Richard Falk han argumentat que “el dret internacional no és neutre, sinó que és una eina per a equilibrar les relacions de poder i facilitar la justícia global”. En aquest sentit, el reconeixement actua com un catalitzador per a la consolidació dels drets col·lectius del poble palestí, alhora que desafia l’ordre actual.
No obstant això, cal reconéixer les limitacions d’aquesta acció. El reconeixement, per si sol, no altera la dinàmica de violència ni les condicions de vida sobre el terreny. En paraules de la historiadora Leila Shahid, “la política simbòlica pot oferir esperança, però sense accions concretes esdevé una cortina de fum”. És per això que el debat sobre el reconeixement ha d’anar acompanyat de mesures estructurals: sancions a l’expansió d’assentaments il·legals, reconeixement mutu entre les parts, reforç de la legitimitat de l’Autoritat Palestina, i construcció de mecanismes de seguiment internacional.
També cal tenir en compte les implicacions internes dins del món palestí. El reconeixement pot afavorir el paper de l’Autoritat Palestina enfront de grups com Hamàs, que manté una agenda d’oposició armada. Tanmateix, sense una reforma interna, un sistema més inclusiu i la recuperació del control sobre Gaza, la legitimitat del govern palestí continuarà sent objecte de debat. El sociòleg Edward Said advertia ja fa dècades que “la causa palestina no només és una qüestió de territori, sinó també de representació política i cultural”.
La reacció internacional davant el reconeixement francès ha estat desigual. Israel l’ha qualificat de “greu error estratègic” i “recompensa al terrorisme”, mentre que Hamàs l’ha celebrat com “una passa cap a la llibertat i la dignitat del nostre poble”. Espanya, Irlanda i Noruega han expressat el seu suport, consolidant una aliança dins del nucli europeu que reclama el reconeixement com a ferramenta per a reforçar la pau. Pedro Sánchez, en una intervenció davant el Congrés, va afirmar que “Espanya no pot quedar-se al marge quan la justícia internacional demana acció”.
Des d’una òptica internacionalista, el reconeixement pot contribuir a una major coherència entre els principis que regeixen les relacions exteriors de les democràcies occidentals i les seues actuacions reals. Si la UE es fonamenta en el respecte als drets humans, la solidaritat i la pau, el reconeixement de Palestina constitueix una conseqüència natural d’aquests valors. No fer-ho perpetua una doble vara de mesurar que debilita la credibilitat internacional del projecte europeu.
Cal reflexionar sobre el valor que té la diplomàcia com a ferramenta de transformació social. La política exterior no és aliena a les lluites de la gent; és, de fet, una part d’elles. El reconeixement de Palestina ha d’entendre’s com un acte de responsabilitat històrica, una forma de reconstruir ponts en un moment en què la polarització i la guerra semblen imposar-se. En paraules del filòsof Achille Mbembe, “la reparació és un acte polític que mira cap al futur amb la consciència del dolor del passat”.
En aquest moment crucial, el reconeixement estatal no és un fi, sinó un inici. Una oportunitat per a repensar la relació entre poder, dignitat i justícia. El món observa, i cada gest diplomàtic té el potencial de sumar o restar esperança. Tant de bo les paraules es transformen en compromisos reals, i que el poble palestí, com qualsevol altre, puga viure amb llibertat, pau i dignitat.