Parlar de l’esquerra és parlar d’una pluralitat de moviments, corrents i sensibilitats que al llarg de la història han tingut com a fil conductor el desig de transformar la societat. Des d’una mirada compromesa amb la justícia social, l’equitat, la redistribució de la riquesa i la llibertat, l’esquerra s’ha articulat com a espai de contestació. No obstant això, aquesta contestació ha sigut, en moltes ocasions, definida fonamentalment des del “anti”. Antifeixisme, anticapitalisme, antisionisme, antiracisme… Els lemes, les consignes i les pancartes remeten a allò que es vol combatre, més que no a allò que es vol construir. I això convida a una reflexió.
Per què l’esquerra se sent més còmoda a l’hora de definir-se per oposició? És una qüestió merament estratègica, o hi ha alguna cosa més profunda, arrelada en la seua història i en la manera de comprendre el món? I com afecta això a la capacitat de seduir, d’il·lusionar i de mobilitzar?
La política de l’oposició ha estat imprescindible en moments on les llibertats fonamentals eren trepitjades. Ser antifeixista en una dictadura, per exemple, no és només una posició ideològica; és una necessitat vital, una trinxera ètica. El “anti” és, en aquest cas, la dignitat. I també ho és en contextos on l’extrema dreta es revifa, on el capitalisme global genera desigualtats estructurals, on el patriarcat perpetua violències múltiples. L’antagonisme no és cap caprici; és la denúncia d’un dolor real. Per això, no podem banalitzar ni desqualificar aquesta actitud combativa. Té arrels profundes, que beuen del sofriment dels pobles, dels cossos subalterns, de les comunitats invisibilitzades.
Tanmateix, hi ha una paradoxa. La mateixa esquerra que aspira a canviar el món, sovint comunica el seu projecte des del malestar, des de la indignació, des de la crítica. I és ací on sorgeix el repte comunicatiu. Pot un projecte emancipador guanyar hegemonia si es construeix essencialment sobre la negació? Pot atraure desitjos i somnis si es limita a assenyalar allò que falla? Pot enamorar la societat si no té capacitat d'imaginar i compartir un horitzó de futur?
Quan es diu que les campanyes de l’esquerra estan carregades de negacions, sovint s’insinua que manquen de propostes. I no és així. L’esquerra ha estat la gran impulsora de drets laborals, educació pública, sanitat universal, polítiques feministes, cultura comunitària, transicions ecològiques… La llista és immensa. Però la comunicació d’eixes propostes queda sovint eclipsada pel relat de resistència. L’individu que observa des de fora pot sentir que l’esquerra només protesta, només rebutja, només s’oposa. I això genera distanciament, incomprensió, escepticisme. Sobretot en societats saturades d'informació i amb l’atenció fragmentada.
El discurs propositiu té dificultats per fer-se un lloc. No perquè siga poc atractiu en essència, sinó perquè requereix temps, matisos, explicació. Mentre la indignació és immediata, l’alternativa necessita context. Mentre la denúncia es fa viral, el projecte transformador exigeix elaboració. En el món de la comunicació instantània, això és un hàndicap.
Però també hi ha elements culturals. L’esquerra, en la seua versió més crítica, ha desenvolupat una mirada sospitosa cap als discursos triomfalistes. Ha preferit la incomoditat a l’autocomplaença. Ha denunciat les falses promeses del neoliberalisme i ha desconfiat de la felicitat envasada. El perill de caure en el discurs “buenista” és real. D’ací la prudència. D’ací també la tendència a evitar missatges simplificats. I, tot i això, cal buscar maneres d’interpel·lar que siguen alhora rigoroses i esperançadores.
Hi ha exemples que marquen camins. Moviments que, sense abandonar la crítica, han construït relats il·lusionadors. L’ecologisme transformador, per exemple, planteja no sols la denúncia del col·lapse ambiental, sinó també visions de món basades en la cura, la sobirania alimentària, les comunitats autosuficients. El feminisme més disruptiu ja no només denuncia la violència estructural, sinó que articula pràctiques de vida que celebren el desig, la diversitat i l’afecte lliure. Les iniciatives d’economia social i solidària no es limiten a combatre el capitalisme, sinó que proposen alternatives viables i arrelades en el territori.
Això demostra que és possible una política de l’afirmació sense renunciar a la radicalitat. Que es pot ser rebel i alhora constructiu. Que la proposta no té per què ser conformista. De fet, la vertadera radicalitat és imaginar formes de vida que no estiguen condicionades pel sistema que es vol superar.
Ara bé, això exigeix un exercici de creativitat, de reformulació, d'estratègia. Calen llenguatges nous, que no reneguen de la memòria però que alhora obrin finestres. Calen lideratges capaços d’entendre que l’alegria és també un acte revolucionari. Calen espais on l’activisme no siga només sacrifici, sinó també celebració. Calen pràctiques que contaminen les institucions amb el batec dels carrers. I cal, sobretot, creure que l’esperança pot ser radical.
En aquest context, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental. El relat dominant associa la protesta a desordre, mentre idealitza el consens artificial. I la tasca de contranarrar no és fàcil. Les esquerres han de fer equilibris entre la denúncia que mobilitza i el projecte que sedueix. Entre l’indignació legítima i l’horitzó compartit. Entre la memòria de les lluites i la promesa d’un món nou.
El repte és construir una gramàtica política que no renuncie a la complexitat, però que siga capaç de parlar al cor de les persones. No es tracta de maquillar la realitat. Es tracta d’oferir un relat que encoratge, que dignifique, que motive. No es tracta de negar les injustícies. Es tracta de mostrar que hi ha vida més enllà d’elles.
La lluita de l’esquerra ha estat, és i serà necessària. Però perquè siga eficaç, ha de ser també tendra, atractiva, inspiradora. Ha de saber explicar no sols allò que rebutja, sinó allò que estima. Perquè només estimant es transforma.