Quan pensem en les formes d’entrada de la cultura pop americana a casa nostra, no podem passar per alt el paper que van tindre productes com el wrestling, o com l’anomenàvem ací, el Pressing Catch. Més enllà del ring i dels cops teatralitzats, aquesta pràctica va esdevenir una metàfora de com es construïa l’espectacle, el carisma i la identitat nord-americana. Amb l’arribada de les cadenes privades a Espanya a finals dels anys 80 i principis dels 90, com Antena 3 i Telecinco, es va obrir una escletxa en el mur del monopoli televisiu de TVE. I a través d’aquesta escletxa, el wrestling es va colar a les llars com una espècie de ritu global, amb personatges tan exagerats com addictius.
Per a moltes persones, la primera imatge que tenen de la cultura pop americana és la d’un home alt, musculat, amb bigoti daurat i bandana groga que cridava a ple pulmó: Hulk Hogan. I sí, tot i que ell no és una figura originària del nostre imaginari col·lectiu, durant un temps es va convertir en part del paisatge emocional d’una generació. El wrestling s’apropiava de codis que ens resultaven nous: els arcs narratius dignes d’un drama televisiu, els personatges més enllà del seu rol esportiu, les entrades triomfals amb música pròpia, els eslògans repetits com mantras. Ens va ensenyar que el combat no era només físic, sinó simbòlic. Representava valors, enemistats, reconciliacions i, sobretot, una manera de fer espectacle que prioritzava la reacció emocional sobre l’autenticitat.
Amb aquest canvi de paradigma televisiu, es va obrir un espai per al consum cultural més comercial i internacional. Ens vam familiaritzar amb sèries americanes, amb concursos basats en models estrangers, i amb formats que trencaven amb el classicisme televisiu espanyol. I el wrestling hi va entrar de ple. Comentat per veus inconfusibles com la de Héctor del Mar, aquell espectacle es va transformar en un ritual domèstic: encendre la televisió i veure dos persones fingir baralles que semblaven tan reals com impossibles.
Aquest fenomen no era una mera importació d’un producte estranger. Tenia implicacions més profundes. Va ajudar a normalitzar el consum de contingut guionitzat on l’espectador sabia perfectament que era ficció, però se submergia igualment en l’emoció. Era una forma d’aprenentatge cultural, un acostament al show business que definia gran part de la identitat americana. En molts casos, el wrestling va influir fins i tot en la manera de vestir, en les bromes entre joves, en la imitació de gestos i frases. Es va convertir en un idioma alternatiu, compartit i celebrat.
Ara bé, aquest model de difusió cultural es veu amenaçat per una nova realitat: la política proteccionista impulsada pels sectors més conservadors dels Estats Units, especialment en el context trumpista. La imposició d’aranzels culturals no és només una qüestió econòmica. Té un pes simbòlic que impacta directament en l’accessibilitat i la diversitat del consum audiovisual. Si es dificulten les importacions de productes culturals com el marxandatge, els drets d’emissió o les llicències, es limita la capacitat de les persones de connectar amb aquesta part del món i de crear vincles globals.
En el cas del wrestling, aquesta barrera pot implicar una pèrdua progressiva de presència als mitjans europeus. Les cadenes podrien apostar per continguts que no tingueren tants obstacles comercials, i això fa pensar en l’aparició de nous referents. Potser l’alternativa serà una diversificació cap al wrestling japonès, amb el seu estil més tècnic i artístic, o cap a la lucha libre mexicana, més folklòrica i visual. La cultura pop és un organisme viu, s’adapta a les circumstàncies i transforma les seues formes de manifestació.
Però el wrestling, com a idea, és molt més que els seus protagonistes. És una forma de narració corporal, de dramatització dels conflictes, d’expressió emocional en format esportiu. És per això que, tot i les barreres polítiques, el wrestling pot sobreviure gràcies a les comunitats que l’estimen. Ja no depèn exclusivament de canals tradicionals. Les xarxes socials, les plataformes de vídeo i els esdeveniments independents continuen alimentant aquest univers. Fins i tot podem imaginar noves maneres d’incorporar-lo al panorama local, amb creacions autòctones que prenguen com a referència el wrestling per a parlar dels nostres propis relats, valors i tensions.
Per altra banda, no podem ignorar el component ideològic que ha acompanyat la figura de Hulk Hogan, especialment en les darreres etapes de la seua vida. El seu suport explícit a Donald Trump, el seu posicionament en la campanya presidencial del 2024, i la seua participació en actes polítics, han generat controvèrsia. Moltes persones van sentir decepció, altres van defensar el seu dret a expressar-se, però el debat continua obert. És legítim que una figura del món de l’espectacle participe en política? Quina responsabilitat té respecte a la seua influència social? És possible separar el personatge del context ideològic que l’arrossega?
La resposta no és senzilla. Però el que sí podem afirmar és que l’impacte de Hulk Hogan, i del wrestling en general, va més enllà del seu contingut explícit. És una representació simbòlica d’un model cultural que ha influït en la manera de consumir, de entendre el conflicte, de viure l’emoció. I tot això va arribar a Espanya a través d’una televisió que buscava renovar-se, connectar amb noves audiències, i oferir un ventall d’opcions més divers.
Ara, amb les tensions geopolítiques i els nous reptes de la globalització, caldrà pensar en com mantenim viva aquesta passió per l’espectacle, per la narració encarnada, per la teatralitat del cos i la veu. Potser ja no serà Hulk Hogan qui encapçale aquesta revolució. Potser seran persones joves, creadores, aficionades, que reinventen el wrestling des de la perifèria, des dels marges, des de la llibertat de reinventar allò que una vegada ens va fer vibrar.
La cultura pop no es pot confinar entre fronteres. Perquè no viatja en contenidors, sinó en records, en gestos, en passions compartides. El wrestling en valencià? Per què no. Amb caràcter, amb humor, amb emoció. Perquè l’espectacle continua. I ens toca a nosaltres decidir com serà el següent capítol.