Benicalaf és un exemple paradigmàtic d’aquells nuclis rurals que, tot i haver estat despoblats, han mantingut viva la seua memòria a través de l’arquitectura, la documentació històrica i la tasca d’estudiosos locals. Situat al terme de Benavites, en la comarca del Camp de Morvedre, aquest lloc conserva l’església de Sant Jaume Apòstol com a únic vestigi físic del que un dia va ser un poble actiu i arrelat.
L’origen del nucli es remunta a l’època andalusina. Segons consta en el Llibre del Repartiment de Jaume I, Benicalaf apareix citat com una alqueria musulmana que posteriorment va ser cedida a cavallers cristians durant el procés de colonització feudal. Com ha assenyalat Miguel Asín Palacios en la seua obra Contribución a la toponimia árabe de España (1940), el topònim deriva de "Banu Jalaf", és a dir, "fills de Jalaf", cosa que evidencia l’arrelament familiar i tribal en el paisatge rural andalusí.
Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, Benicalaf va quedar pràcticament deshabitat. Tanmateix, segons consta en documents de l’època, en 1612 es va procedir a la seua repoblació amb famílies cristianes procedents d’altres zones del regne. La continuïtat demogràfica, però, no fou estable, i el poble mai no arribà a tindre una població significativa en relació amb els nuclis pròxims. Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España (1849), descriu Benicalaf com un lloc amb 37 cases i 130 habitants, una proporció menuda però indicativa de vida quotidiana i activitat agrària.
Pel que fa a l’estructura municipal, Benicalaf va ser independent fins al 14 d’abril de 1856, quan per Reial Decret fou annexionat a Benavites. La decisió es justificava per motius d’eficiència administrativa i manca de capacitat per sostenir una estructura autònoma. Així, la identitat local quedà diluïda en un marc territorial més ampli, si bé la memòria de Benicalaf ha continuat viva entre les persones que habiten les Valls.
El patrimoni arquitectònic del lloc es condensa en l’església de Sant Jaume Apòstol, construïda al segle XVIII en estil manierista. L’edifici manté en la seua façana principal la inscripció "STIAGO", testimoni de la seua dedicació al patró. Tot i que la funció parroquial es va perdre l’any 1901, les pintures murals del seu interior romanen com a evocació de la vida religiosa del passat. Aquestes representacions inclouen la Santíssima Trinitat, l’Eucaristia, la Immaculada i diverses figures apostòliques, i han estat objecte d’estudi per part d’experts en patrimoni.
Una de les contribucions més destacades en aquest àmbit és la de Rafael Marín Sánchez, autor de Patrimonio olvidado. La iglesia de Santiago Apóstol de Benicalaf (2019), estudi publicat per la Universitat Politècnica de València. Marín ofereix una anàlisi arquitectònica i patològica de l’edifici, identificant les fases constructives i les patologies estructurals que han requerit intervenció. Les actuacions de rehabilitació impulsades per l’Ajuntament de Benavites entre 2015 i 2021 han inclòs la restauració de la coberta, el presbiteri i la façana principal, amb l’objectiu de preservar el valor patrimonial per a les generacions futures.
La seua església ha estat declarada Bé d’Interés Cultural, cosa que garanteix la seua protecció legal, però també planteja reptes en quant a la gestió de recursos, manteniment i difusió. En aquest sentit, la visibilització del patrimoni oblidat s’ha convertit en una tasca imprescindible, tal com han remarcat autors com Agustí Hernández i José Manuel Almerich en Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit (2009). Aquest llibre recull diversos exemples de nuclis despoblats al País Valencià, amb especial atenció a la dimensió paisatgística, emocional i etnogràfica del record. Benicalaf hi ocupa un lloc rellevant, presentat com un dels llogarets amb vestigis més significatius de la comarca.
Una aportació fonamental per a la recuperació de la memòria històrica de Benicalaf és l’obra d’Emilio Llueca Úbeda, qui en 1986 publicà Benicalaf, editat per la Confederación Española de Cajas de Ahorros. Llueca, cronista oficial de Benavites, va reunir documentació diversa sobre el poble, des de fonts notarials fins a testimonis orals, i va oferir una mirada afectiva i rigorosa sobre el passat del lloc. En aquesta obra es destaca la importància de les relacions socials, la dinàmica agrària i els costums que definien la vida quotidiana de les persones que habitaren Benicalaf.
La memòria històrica no és només una qüestió documental, sinó també un element emocional que vincula les persones amb els seus orígens. El cas de Benicalaf exemplifica com el patrimoni pot ser redescobert, protegit i revitalitzat. La conservació d’un únic edifici no implica la desaparició de la seua identitat, sinó tot el contrari: l’església actua com a catalitzador de records, de relats familiars i de pràctiques simbòliques que donen sentit a la comunitat.
A més, el fet que siga l’únic element arquitectònic conservat ha propiciat diverses iniciatives culturals, com visites guiades, publicacions, documentals i projectes educatius. Aquestes accions no només pretenen divulgar el patrimoni, sinó també estimular el sentit de pertinença entre les persones del municipi i més enllà. En un context on la despoblació rural continua sent una realitat, exemples com Benicalaf posen de manifest la importància de valorar els petits llocs que conformen el teixit històric i emocional del territori.
D’altra banda, el discurs inclusiu sobre patrimoni ha de contemplar totes les veus implicades. En aquest sentit, la recerca en clau local, participativa i multidisciplinària permet articular narratives que no exclouen ningú. A través de la història de Benicalaf es pot reflexionar sobre com la memòria col·lectiva es construeix, es transmet i es transforma. I és ací on la tasca de cronistes, investigadors i institucions ha estat fonamental per a recuperar no sols dades, sinó també sensibilitats.
Actualment, l’església roman tancada al culte però oberta a la contemplació, la interpretació i el debat. El seu valor rau no sols en els elements arquitectònics, sinó en el que representa per al poble de Benavites, per al Camp de Morvedre, i per a qualsevol persona interessada en el patrimoni i la cultura popular. El futur del lloc pot estar marcat per nous projectes de revitalització, sempre que es mantinga el respecte per la seua història i el reconeixement de totes les persones que en formen part.
En definitiva, parlar de Benicalaf és parlar de resistència cultural, d’arrels que no s’han perdut malgrat la desaparició física del poble. És parlar d’un espai simbòlic que continua viu gràcies a la voluntat de preservar-lo, d’estudiar-lo i de compartir-lo amb les generacions presents i futures. En un món canviant, on els pobles petits sovint es veuen relegats a l’oblit, cal fer visibles aquestes memòries i donar-los el valor que mereixen, no només com a patrimoni material, sinó com a béns immaterials plens de significat.