Tradicionalment, els avis eren vistos com el punt final de la vida productiva. Una etapa de retirada, de silenci, de calma. Però aquesta visió ha anat perdent força gràcies a la redefinició del que significa fer-se major. Avui, les persones grans participen en voluntariats, emprenen projectes, exploren noves tecnologies i, sobretot, acompanyen emocionalment a fills, filles, nets i netes amb una tendresa carregada de saviesa. Han passat de ser figures passives a ser referents actius de vida.
L’impacte d’aquest canvi no es limita a les famílies; afecta el model de criança, les relacions intergeneracionals i la forma com entenem l’educació. Els avis i les àvies aporten una visió pausada, reflexiva, fonamentada en l’experiència. Tenen el do d’ensenyar sense imposar, d’estimar sense condicionar, de compartir sense exigir. En el marc de la coeducació, sovint són les primeres figures que trenquen els estereotips de gènere, mostrant als més menuts que no hi ha rols tancats ni actituds exclusives per a uns o altres.
En aquest sentit, el seu paper va molt més enllà del suport pràctic. Són guardians de la memòria, transmeten relats familiars, històries personals, costums que d’altra manera s’oblidarien. Fan que les arrels es mantinguen vives, que les generacions més joves sàpiguen d’on venen, què ha sigut important, com s’ha estimat i lluitat en altres èpoques. Sense la presència dels avis, hi hauria un buit afectiu i cultural difícil d’omplir.
Ara bé, cal afrontar una altra realitat que s’albira en l’horitzó: la davallada de la natalitat i l’augment de persones que decideixen no tindre descendència. Aquest fet, sumat a la prolongació de la vida, pot portar-nos cap a una societat on la figura tradicional de l’avi i l’àvia siga menys habitual. Açò planteja interrogants profunds sobre com s’organitzarà la transmissió de valors, quins vincles substituirem i com mantindrem viva la memòria en un món on els relats familiars poden esdevindre més dispersos.
Davant d’aquest escenari, la memòria esdevé resistència. Guardar objectes significatius, repetir receptes de cuina, contar anècdotes, visitar llocs importants... tot açò ajuda a mantindre’ls presents, a fer-los vius en el nostre dia a dia. No es tracta de nostàlgia, sinó d’un acte conscient de reconeixement i estima. És transformar l’absència en presència simbòlica, cosir el passat amb el present amb fils d’amor.
Diverses pensadores han reflexionat sobre aquests vincles: Simone Weil parlava de l’arrelament com a necessitat humana fonamental; Luce Irigaray proposava una relació basada en l’alteritat i el respecte; Hannah Arendt posava l’accent en el potencial de cada naixement per començar de nou, però reconeixent el pes del passat. Bell Hooks plantejava l’amor com a força transformadora i política, mentre Martha Nussbaum valorava la vulnerabilitat compartida com a espai per a establir relacions sinceres i profundes.
Totes aquestes veus ens ajuden a entendre que els avis i les àvies no són només un recurs emocional o educatiu. Són presència filosòfica, són base de construcció social, són lligam entre generacions. En ells, es pot aprendre la importància de la lentitud, de l’escolta, de la paciència, de l’afecte desinteressat. Qualitats totes que, en una societat que premia el rendiment i la velocitat, poden semblar antiquades però són, en realitat, radicalment necessàries.
Mantindre viva la seua memòria és una manera d’anar contra corrent. És resistir a l’oblit, a la fragmentació dels vincles, a la superficialitat del moment present. És defensar que les històries importen, que l’experiència compta, que estimar lentament té un valor que la immediatesa mai podrà oferir.
A mesura que avancem cap a un futur on el model familiar tradicional es diversifica, serà fonamental crear espais de trobada intergeneracional, establir xarxes afectives que superen la biologia, reivindicar que l’amor i la memòria poden tindre formes múltiples. Potser no tots els infants tindran avis o àvies en el sentit clàssic, però podem imaginar mentors, comunitats, veïns i veïnes que ocupen eixe lloc simbòlic. Podem decidir, col·lectivament, que l’experiència i la tendresa continuen tenint un espai.
És en eixa decisió on trobem una oportunitat per a repensar-nos com a societat. Una oportunitat per a preguntar-nos quines històries volem conservar, quins gestos volem repetir, quin tipus de vincles volem promoure. És des d’esta reflexió que podem mantindre vius els avis i les àvies, fins i tot quan ja no estiguen físicament amb nosaltres.
La memòria, quan és compartida, es transforma en llegat. I cada vegada que cuinem un plat que ens van ensenyar, que contem una anècdota seua, que llegim amb les seues ulleres, estem dient-los: encara sou ací. Estem fent-los part del nostre present. I en aquest acte hi ha un món sencer. Un món que parla de qui som, d’on venim i cap a on volem anar. Un món que no oblidarem.