La gestió turística al Camp de Morvedre ha viscut transformacions profundes durant la darrera dècada, en què s’ha passat d’una visió comarcal estratègica i cohesionada a una dispersió institucional més centrada en l’àmbit municipal. Aquest canvi, que en part respon als nous criteris de finançament europeu i autonòmic, ha generat dubtes, debat i una certa nostàlgia per models de gestió que prioritzaven la col·laboració territorial.
Quan Pilar Moncho va assumir la responsabilitat de la gestió turística des de la Diputació de València, ho va fer amb una mirada innovadora i transformadora. El seu compromís amb el territori no es limitava a un municipi, sinó que s’estenia cap a la idea d’una comarca que, tot i no estar formalment mancomunada, podia construir una identitat pròpia a través del turisme. La seua aposta per projectes com la Film Office comarcal o la campanya gastronòmica “Del tros al plat” anava molt més enllà de l’aparador turístic: era una manera de dignificar l’economia local, enfortir el teixit productiu i generar un relat conjunt sobre el valor del patrimoni.
El que es va fer durant la seua legislatura no va ser improvisat ni fruit de la casualitat. L’equip que liderava Moncho va implementar criteris de transparència en les subvencions, va posar fi a pràctiques discrecionals i va apostar per la concurrència competitiva. Aquestes accions, que potser no despertaven titulars llaminers, sí que van assentar les bases per a una gestió turística professional, honesta i adaptada a les necessitats reals del territori.
Tanmateix, una vegada acabada aquella etapa, els engranatges de la institució van girar cap a un model diferent. Les polítiques turístiques van començar a segmentar-se, els municipis van buscar finançament per separat, i la Generalitat va reorientar les estratègies cap a plans més centrats en la sostenibilitat, la digitalització i l’impacte econòmic. No es pot dir que s’haja perdut finançament, però sí que s’ha perdut cert esperit comarcal, eixa idea de suma col·lectiva que permetia construir una marca turística conjunta i coherent.
És cert que Sagunt i Canet d’en Berenguer han rebut milions d’euros procedents dels fons europeus. També és cert que la Generalitat ha seguit apostant pel Camp de Morvedre com a destinació clau, però les condicions han canviat. Ara cal presentar projectes amb diagnòstics detallats, memòries tècniques i plans alineats amb les estratègies estatals. Aquest context pot resultar complex per a municipis menuts, amb poca capacitat tècnica o amb estructures administratives limitades. Ací és on es fa palès el valor del model impulsat des de la Diputació: un model de suport, de facilitació, d’enxarxament institucional.
Quan es parla de si s’han perdut els diners o si ha faltat voluntat política per continuar fomentant el turisme comarcal, cal entendre que el debat no és econòmic, sinó estratègic. No es tracta de quantitat, sinó de direcció. La dispersió de recursos pot generar resultats desiguals, desequilibris i oportunitats perdudes. La coordinació comarcal, en canvi, permet maximitzar l’impacte, evitar duplicitats i construir una narrativa turística que siga fidel al territori.
Potser el gran repte dels pròxims anys és recuperar aquell esperit de governança compartida, però adaptat als nous temps. És a dir, fer una lectura crítica dels models anteriors, reconèixer els encerts i els errors, i establir ponts entre administracions per tal de garantir que el turisme continue sent una eina de transformació positiva. El Camp de Morvedre no és només un conjunt de municipis propers entre si. És un espai històric, natural i cultural que mereix ser articulat des de la intel·ligència col·lectiva.
La tasca de Pilar Moncho va deixar empremta. No només pel que es va fer, sinó per com es va fer. Amb voluntat, amb convicció, amb transparència i amb estima pel territori. Tornar a aquell punt no és possible, però avançar cap a una nova etapa amb els mateixos valors sí que ho és. I això implica reconèixer que el turisme no ha de ser una competència, sinó una causa compartida.
Mentrestant, el paisatge del Camp de Morvedre continua esperant. Esperant propostes que el dignifiquen, esperant polítiques que el respecten, esperant persones que el visquen. Potser el futur del turisme no vindrà només dels despatxos, sinó de les places, dels camins, de les històries. I potser, només potser, el llegat de Moncho ens recorda que governar és escoltar. Que gestionar és confiar. Que fer política és, al capdavall, cuidar.
En este escenari canviant, resulta clau analitzar el paper de les institucions locals en la reestructuració dels models turístics. Els ajuntaments, tot i la seua proximitat a la ciutadania, sovint es troben davant d’un mar de burocràcia que fa difícil accedir als recursos europeus. La manca d’assessorament tècnic i de personal qualificat en turisme acaba convertint els projectes en simples plans de millora urbana o publicitat local, en lloc de propostes estratègiques integrals. Açò evidencia la necessitat de comptar amb estructures supramunicipals que vertebren el territori i acompanyen les iniciatives des de la visió conjunta.
És en este punt on les mancomunitats, els consells comarcals o fins i tot els patronats provincials poden jugar un paper fonamental. No per a substituir les administracions locals, sinó per a complementar-les, connectar-les i facilitar la coordinació. En absència d’una mancomunitat comarcal al Camp de Morvedre, l’espenta de la Diputació en el passat va aconseguir teixir xarxes que hui semblen desarticular-se. Reprendre el fil d’aquella trama institucional potser no és fàcil, però sí necessari si es vol evitar que els municipis hagen de competir entre si per un tros de visibilitat turística.
A més, cal reflexionar sobre el paper de la societat civil i el teixit associatiu. Durant l’etapa de Moncho, es van generar sinergies amb entitats culturals, col·lectius patrimonials, organitzacions agràries i associacions de comerciants. El turisme es pensava com una eina de cohesió, no com un producte aïllat. Hui en dia, els plans turístics municipals sovint no contemplen la participació activa del veïnat ni de les associacions que vertebren la vida dels pobles. Recuperar esta dimensió participativa és clau per a garantir que el turisme no siga una imposició externa, sinó una expressió genuïna del territori.
El debat també s’hauria de centrar en el tipus de turisme que es vol fomentar. El model de Pilar Moncho apostava per un turisme patrimonial, gastronòmic, cultural i vinculat al paisatge. No buscava grans fluxos ni massificació, sinó qualitat, autenticitat i respecte. En l’actual context de crisi climàtica i saturació turística en moltes zones costaneres, esta aposta torna a tindre vigència. El Camp de Morvedre té una oportunitat magnífica per consolidar-se com una destinació de turisme lent, sostenible i arrelat. Però per a fer-ho, cal una estratègia que transcendisca els límits municipals.
Un altre element clau és la formació i la capacitació professional. Sense personal format en turisme, en guiatge, en interpretació patrimonial o en gestió d’experiències, els plans queden en paper. Durant l’etapa de Moncho, es van impulsar accions de formació per a professionals del sector i es va fomentar la creació d’ocupació local. Ara, amb els fons europeus disponibles, es podria recuperar aquella aposta, adaptant-la als nous perfils digitals i a les competències verdes que demana el mercat turístic actual.
També cal parlar de la comunicació i el màrqueting territorial. Sense una marca comarcal forta, els municipis queden difuminats en un mapa turístic saturat. La Film Office comarcal, per exemple, no era només una oficina de produccions audiovisuals, sinó un aparador potent per a mostrar el potencial paisatgístic i arquitectònic del Camp de Morvedre. Hui en dia, amb les xarxes socials com a vehicle principal de promoció, seria interessant recuperar aquella estratègia de relat visual i vincular-la a un storytelling comú.
Cal apel·lar a la responsabilitat institucional. No es pot deixar en mans del mercat turístic la planificació del territori. Les administracions públiques tenen el deure d’ordenar, protegir, promocionar i connectar. Sense una visió supramunicipal, el risc és caure en projectes a curt termini, en decisions fragmentades i en polítiques reactives. El turisme és una eina de transformació, però només si s’empra amb criteri, amb planificació i amb afecte pel territori. Eixe afecte, eixa cura, eixa visió de conjunt va marcar l’etapa de Pilar Moncho. I pot marcar també el futur, si sabem llegir el passat com una font d’aprenentatge, no com una pàgina tancada.