Davant la tendència globalitzadora que amenaça amb esborrar matisos, accents i particularitats, defensar els símbols de Sagunt és defensar la diversitat, la memòria històrica, la dignitat del municipi i el dret de les comunitats a autorepresentar-se. El debat sobre els símbols no és cap caprici estètic ni folklòric, sinó una qüestió profundament política, social i emocional. Quan una ciutat perd o dilueix els seus referents simbòlics, perd també part de la seua capacitat d’articular discursos propis, de reivindicar el seu paper en el teixit territorial i de transmetre als seus descendents les arrels d’on venim.
L’escut de Sagunt, carregat de significats i reconeixements reials, ens parla de la fidelitat dels seus habitants, de la vigilància constant davant les amenaces externes, de la lleialtat demostrada en moments de conflicte i de la valentia en la defensa de la llibertat. El quatribarrat, les estrelles, les lletres M i L, la flor de lis... Cada element és un capítol d’una crònica col·lectiva que va més enllà de l’anècdota. Renunciar a aquest escut, qüestionar-lo o invisibilitzar-lo seria com tancar les pàgines d’un llibre que hem escrit amb suor, dolor i orgull.
La bandera que va ser ratificada el 1929, en un acte solemne que va implicar tota la societat civil, no és una tela penjada a un balcó. És una expressió material del pacte entre generacions. Va ser cosida per dones saguntines, beneïda en comunitat i adoptada com a estendard de tots i totes. L'elecció de reproduir fidelment la senyera que Jaume I va concedir a Morvedre al segle XIII és un exercici de memòria històrica conscient, activa i respectuosa. Qui vol silenciar aquesta història, qui pretén substituir-la per símbols genèrics o homogenitzadors, no defensa una neutralitat cultural sinó una negació de l’autenticitat.
El Penó de la Conquesta, amb les seues franges roges pintades sobre tela blanca, és la materialització del moment fundacional del País Valencià. Sagunt s’identifica amb aquest penó no com una còpia mimètica, sinó com una reafirmació del seu lloc dins d’una història col·lectiva de resistència i esperança. La decisió plenària de 1929 d’incorporar-lo com a base del símbol municipal va ser una acció política valenta i emotiva, feta amb plena consciència del que representava. Ignorar aquest gest o relativitzar-lo és, en certa manera, desfer el fil que connecta els saguntins i saguntines d’avui amb aquells que van defensar la ciutat pedra a pedra, mà a mà.
Els símbols de Sagunt no són només imatges. Són part del paisatge emocional de les seues persones. Quan des de l'escola s'ensenya què signifiquen les estrelles de l’escut, quan en una festa major es desplega la bandera històrica, quan a la façana d’un edifici públic lluu el quatribarrat com a senyal de pertinença, es construeix comunitat. Es construeix orgull local. Es construeix democràcia cultural. Pretendre que els símbols locals són prescindibles és desconèixer la funció cohesionadora que tenen en societats diverses i plurals com la nostra.
A més, en una societat que camina cap a l'homogeneïtzació visual i identitària, reivindicar els símbols propis és una forma de resistència. És dir que existim. Que tenim veu. Que tenim història. Que som capaços de dialogar amb el món des de la nostra singularitat. Sagunt no pot permetre’s diluir la seua essència en un magma d’imatges i discursos impersonals. Mantindre els seus símbols és mantindre viva la seua ànima.
Els conflictes institucionals, la burocràcia freda o les modes polítiques no poden estar per damunt d’aquesta memòria col·lectiva. Seria un error que les administracions o les polítiques culturals deixaren de defensar amb fermesa l’escut, la bandera i el Penó com a parts integrants del patrimoni immaterial de la ciutat. Això no vol dir fossilitzar-los, sinó donar-los sentit en el present. Revitalitzar-los. Fer que parlen a les noves generacions. Que siguin una eina de participació, d’educació i de cohesió social. Que cada persona de Sagunt —vinga d’on vinga, parle la llengua que parle— puga reconéixer-se en aquests símbols, entengui el seu valor i els faça seus.
Les polítiques públiques tenen una responsabilitat clara en aquesta defensa. Cal preservar, difondre, explicar i viure els símbols des del compromís amb la veritat històrica, des del respecte a la pluralitat cultural i des del reconeixement de la diversitat social. Això implica protegir la presència dels símbols en els espais públics, evitar la seua instrumentalització partidista i fomentar la seua interpretació oberta i inclusiva. Sagunt no és una ciutat tancada en si mateixa, però sí una ciutat que sap qui és. I això ha de veure’s en els seus escuts, les seues banderes i els seus rituals.
La societat civil té també un paper fonamental. Les entitats culturals, les associacions veïnals, les escoles, els mitjans locals... Totes han de contribuir a mantindre viva la flama de la identitat saguntina a través dels seus símbols. No com a tòtems inamovibles, sinó com a elements vius que s’adapten, que inspiren, que provoquen debat i que generen comunitat. Els símbols no són reliquiaris: són ponts. Ponts entre la història i el present, entre les persones i el seu entorn, entre les institucions i el poble.
Cal fer pedagogia simbòlica. Cal que la joventut conega què significa la flor de lis de l’escut, per què les cinc estrelles brillen al seu capdamunt o quins episodis van merèixer les lletres M i L. Cal que sapien que la bandera que oneja en actes solemnes no és una tela qualsevol, sinó una resposta comunitària davant l’oblit. Cal que es reconega que cada símbol ha estat fruit d’un consens, d’una lluita i d’un somni compartit.
En temps convulsos, en què les identitats són qüestionades i les memòries es disputen, defensar els símbols de Sagunt és defensar la veritat, la diversitat i la justícia històrica. És alçar la veu per dir que som més que un conjunt de cases, carrers i persones: som una comunitat amb arrels profundes i amb voluntat de seguir creixent des del respecte a tot allò que ens ha fet ser qui som.
El futur de Sagunt passa per reconéixer i celebrar el seu passat. I en aquest passat, l’escut, la bandera i el Penó no són simples marques: són testimonis vius. Cuidem-los. Reivindiquem-los. Fem-los parlar en cada plaça, cada aula i cada racó de la ciutat. Que Sagunt continue sent la ciutat molt lleial, resistent, orgullosa i plural que els seus símbols proclamen des de fa segles. Sense renúncies. Sense pors. Amb la dignitat de qui sap que els símbols no són una càrrega, sinó una força compartida que ens projecta cap al demà.