Hi ha frases que no només es canten, sinó que es viuen. Que no només es pronuncien, sinó que es defensen. Que no només es recorden, sinó que es porten a la pell. “Som fills de la terra, no de la por” és una d’eixes. És una afirmació que travessa la música per convertir-se en bandera, en convicció, en actitud. És una manera de dir que no ens agenollem, que no oblidem d’on venim, que no renunciem a ser qui som.
Dir que som fills de la terra és reconéixer un vincle profund amb allò que ens envolta, amb allò que ens ha fet créixer, amb allò que ens ha donat nom i veu. És parlar d’arrels, però també de futur. És entendre que la terra no és només un espai físic, sinó una memòria compartida, una cultura viva, una llengua que ens batega dins. És saber que no som fruit del no-res, que venim d’una història, d’un poble, d’unes lluites. I que eixa herència no ens encadena, sinó que ens impulsa.
Però també és una manera de plantar cara a la por. A la por que ens vol callades, submises, invisibles. A la por que ens vol fer creure que no podem, que no valem, que no tenim dret a existir plenament. A la por que es disfressa de normalitat, de prudència, de resignació. Dir que no som filles de la por és un acte de valentia, però també de dignitat. És dir que no acceptem viure agenollades, que no permetrem que ens furten la veu, que no renunciarem a la llibertat.
La por ha sigut una eina de control al llarg de la història. Ha servit per a silenciar pobles, per a reprimir dissidències, per a imposar models únics de vida. Però també ha sigut combatuda amb coratge, amb cultura, amb comunitat. I és en eixa resistència on trobem la força per a continuar. Perquè la por pot paralitzar, però també pot despertar. Pot fer-nos tremolar, però també pot fer-nos caminar juntes. Pot ser un mur, però també un mirall. I quan la mirem de cara, quan la desafiem, quan la travessem, descobrim que som més fortes del que pensàvem.
Ser fills de la terra implica estimar-la, defensar-la, cuidar-la. Implica entendre que no podem desvincular-nos del territori, que la nostra identitat està lligada a la llengua que parlem, als paisatges que habitem, a les històries que compartim. Però també implica obrir la terra, fer-la acollidora, fer-la justa. No es tracta de tancar-nos en una idea estreta de pertinença, sinó de construir una identitat inclusiva, diversa, viva. Una identitat que no excloga, que no jerarquitze, que no margine. Una identitat que abrace.
I és des d’eixa identitat arrelada i oberta que podem fer front a les formes de por que ens envolten. La por a ser diferents, la por a perdre drets, la por a no encaixar, la por a estimar com volem, la por a parlar la nostra llengua, la por a alçar la veu. Totes eixes pors tenen un origen comú: el desig de control, de dominació, de silenci. I totes es poden combatre amb la mateixa eina: la consciència col·lectiva, la cultura compartida, la valentia quotidiana.
La música, com la que fa Zoo, és una d’eixes eines. És una forma de dir el que molts no poden dir. És una manera de fer visible allò que sovint es vol invisible. És una veu que trenca el silenci, que sacseja, que emociona. Quan una cançó diu “Som fills de la terra, no de la por”, no només està fent poesia: està fent política. Està fent memòria. Està fent comunitat. Està fent futur.
Perquè la cultura no és un luxe. És una necessitat. És un dret. És una forma de resistència. I en un món que sovint ens vol desconnectades, desarrelades, desorientades, la cultura ens torna a posar en el centre. Ens recorda que tenim veu, que tenim història, que tenim poder. Ens recorda que podem transformar, que podem construir, que podem imaginar.
La por no desapareix per art de màgia. Però es fa més xicoteta quan la compartim. Quan la mirem de cara. Quan la cantem. Quan la convertim en força. Quan la transformem en acció. I és en eixe procés on descobrim que la terra que ens ha vist nàixer també ens sosté. Que no estem soles. Que formem part d’alguna cosa més gran. Que tenim dret a ser, a viure, a lluitar.
Dir que som filles de la terra és també una manera de comprometre’ns. Amb el territori, amb la llengua, amb la gent. És una manera de dir que no acceptem la destrucció, la contaminació, l’especulació. Que no volem un model que arrasa, que expulsa, que uniformitza. Que volem una terra viva, habitable, justa. Que volem una vida digna per a totes les persones, siguen d’on siguen, parlen com parlen, estimen com estimen.
I és des d’eixa convicció que podem construir alternatives. Alternatives que no es basen en la por, sinó en la confiança. Que no es basen en la imposició, sinó en el diàleg. Que no es basen en la competència, sinó en la cooperació. Alternatives que posen la vida al centre, que posen les persones al centre, que posen la terra al centre.
Quan Zoo canta eixe vers, ens està recordant que tenim una responsabilitat. Que no podem deixar-nos véncer per la por. Que no podem oblidar qui som. Que no podem renunciar a la terra que ens ha fet créixer. I que, malgrat tot, tenim futur. Un futur que no està escrit, però que podem escriure juntes. Amb coratge, amb tendresa, amb memòria.
Perquè som filles de la terra. I la terra no oblida. La terra no calla. La terra no es rendeix. I nosaltres tampoc.