Fa quaranta anys, el diagnòstic de TDAH no tenia nom. No hi havia etiquetes, ni informes mèdics, ni paraules tècniques per explicar allò que passava dins del meu cap. Jo era, simplement, “un xiquet molt mogut”. Massa energia, massa preguntes, massa impulsivitat. Massa de tot. Però entre el soroll dels malentesos, hi havia una veu que sempre em va entendre: la de ma mare.
Ella mai em va veure com un problema. Em va mirar amb ulls de possibilitat. On altres veien desordre, ella veia creativitat. On altres veien rebel·lia, ella veia passió. Em va ensenyar a canalitzar la meua energia per a crear, per a construir, per a formar-me com a persona.
Amb una paciència sagrada i una intuïció formidable, va fer de guia, de muralla i de refugi. M’ensenyà a valorar les persones pel que sumaven, a apartar amb dolçor però amb decisió aquelles que no m’aportaven llum. Va ser qui em va ensenyar que cuidar-se també és saber dir adéu.
En lloc de voler corregir-me, va voler conéixer-me. Va donar-me eines per estimar qui era, per entendre que la diferència no és una tara sinó una altra manera de mirar el món. I jo, gràcies a ella, vaig aprendre a conviure amb mi mateix.
Ara, amb l’experiència i la calma que et donen els anys, em pregunte sovint com seria jo si tinguera una filla o un fill amb TDAH. Seria capaç de fer el que va fer ma mare? Podria sostindre amb les meues mans tot allò que ella va saber sostenir amb el cor?
El que més m’inquieta és la meua relació amb les emocions. El TDAH, de vegades, em desconnecta de la subtilesa emocional. Em costa detectar el que senten les altres persones, i fins i tot el que sent la meua pròpia ànima. I això, em pregunte, com em condicionaria en la criança?
Però recorde que ma mare no tenia una fórmula màgica. No era especialista en neurologia ni psicologia. Era especialista en estimar. I l’amor, quan és actiu, pacient i persistent, fa miracles quotidians.
No podria imitar exactament el seu camí, però podria inspirar-m’hi. Podria tornar a eixa essència de mirar amb atenció, d’escoltar amb respecte, d’educar sense trencar. Potser la clau no és la perfecció, sinó la presència.
Imaginar-me com a pare o mare d’una criatura amb TDAH és acceptar que hauria de desaprendre moltes coses. Les pressions socials, les comparacions, els calendaris rígids. Però també és una oportunitat bonica per crear una manera pròpia d’estimar i acompanyar.
Ser progenitor no és tenir totes les respostes. És fer-se les preguntes bones. És demanar perdó quan cal. És créixer junts, aprendre l’una persona de l’altra. És construir un vincle que aguante tempestes sense perdre la tendresa.
Sí, potser hi hauria dies on em sentiria desbordat, insegur, exigit. Però també hi hauria moments de complicitat infinita, de rialles inesperades, d’amor silenciós.
Potser no sabré llegir tots els gestos. Potser m’equivocaré més del que voldria. Però si aconseguisc mirar-la o mirar-lo com ma mare em va mirar a mi —amb fe, amb coratge, amb una estima sense condicions—, sabré que ho estic fent bé.
El que va fer ma mare no va ser salvar-me. Va ser ensenyar-me a salvar-me a mi mateix. I això, potser, és el regal més gran que es pot fer.