Hi ha moments en la història col·lectiva d’un poble que, sense pretendre-ho, esdevenen símbols. No sempre són grans fets narrats als llibres de text o commemorats amb plaques institucionals. A voltes, són gestos quotidians però profundament rebels, decisions col·lectives preses des de la convicció que la dignitat no pot ser negociada. Els Deu d’Alaquàs són un d’eixos moments. I des de la meua militància a la Unió Sindical Obrera (USO) que va ser organització fundadora, entre altres, del Consell Democràtic del País Valencià, em sembla essencial recuperar aquell gest, mirar-lo de fit a fit, i entendre’l com a guia per als temps que vivim.
Eren temps convulsos. Temps de transició, d’esperances i traïcions, de paraules buides i de realitats que pesaven massa. Els Deu d’Alaquàs —deu persones militants d’esquerres, compromeses amb la democràcia real, amb la vertebració del País Valencià i amb una mirada social— van decidir plantar cara a una deriva autonòmica pactada per dalt, desconnectada de la voluntat popular, sotmesa a l’estat i als seus interessos. Ho feren a Alaquàs, al cor de l’Horta, un lloc que simbolitza la vida obrera, el teixit cooperatiu, la lluita de barri i la persistència de les utopies compartides.
Aquella rebel·lia no fou ni improvisada ni anecdòtica. Fou un acte profundament pensat, que partia del convenciment que calia alçar una veu valenciana pròpia, que no acceptara ni el servilisme autonòmic ni la fractura amb els moviments socials de base. Aquells deu homes i dones —perquè sí, cal recordar que no foren només homes, malgrat la invisibilització històrica de moltes companyes— decidiren posar el cos, literalment, davant l’engranatge de la institucionalització de la resignació.
Com a militant d’USO, m’identifique amb la seua aposta. Perquè USO, des del seu naixement, no ha estat un sindicat corporatiu ni subordinat, sinó una organització que ha buscat defensar els drets laborals des d’una mirada transformadora i compromesa amb la llibertat. Participar hui en el Consell Democràtic del País Valencià és, en bona mesura, continuar aquell camí. Reivindicar una democràcia que no es quede en la superfície de les urnes o en les sigles, sinó que baixe al carrer, que s’escolte a l’assemblea del barri, a la cooperativa d’habitatge, al col·lectiu feminista del poble, al sindicat de treballadores precàries.
La lliçó dels Deu d’Alaquàs no és només una lliçó de coratge. És, sobretot, una lliçó d’organització. No hi ha rebel·lia que dure sense una estructura que la sostinga, sense complicitats que la facen créixer, sense una mirada estratègica que combine el gest contundent amb la paciència del treball diari. I això és el que estem tractant de fer des del Consell Democràtic del País Valencià: construir una alternativa institucional i social que no nasca del despatx sinó del carrer, que no vulga administrar les molles sinó guanyar el pa sencer, que no tinguen por de posar el País Valencià al centre de les reivindicacions.
El que feren aquelles deu persones va ser un acte de radicalitat democràtica. No es tractava només de dir “no” a una determinada configuració institucional. Es tractava de dir “sí” a una altra forma de fer política. Una política arrelada, que no tinga por de parlar de sobiranies —culturals, lingüístiques, energètiques, alimentàries—, ni de posar sobre la taula el conflicte entre els interessos del capital i els drets de les persones.
Però també hem d’estar alerta. Perquè la institucionalització del record pot ser un perill. Convertir els Deu d’Alaquàs en una anècdota gloriosa però petrificada, buida de contingut polític, seria trair-los. És responsabilitat nostra, de les persones que ens identifiquem amb aquella lluita, mantindre viu l’esperit i actualitzar-lo. Això vol dir adaptar les formes, les estratègies i els llenguatges, però no perdre mai de vista el fons: el dret d’autodeterminació dels pobles, la radicalitat democràtica, la centralitat dels drets socials i la construcció d’un País Valencià lliure i just.
En temps d’incertesa com els que vivim ara —amb l’extrema dreta fent de les institucions una trinxera contra els drets, amb governs suposadament progressistes que gestionen amb lògica neoliberal i amb una ciutadania sovint desmobilitzada o desorientada—, la memòria dels Deu és més necessària que mai. No com a nostàlgia, sinó com a brúixola. Ens recorden que la dignitat no es negocia, que el compromís no és oportunisme, que la política pot ser una ferramenta de transformació i no només una carrera personal.
Per això cal fer una lectura actualitzada d’aquell gest. Quines són hui les nostres “Alaquàs”? Quins són els espais on cal plantar-se, on cal trencar la inèrcia, on cal dir prou i obrir camí? Potser hui no cal tancar-se en un saló de plens, però sí ocupar simbòlicament altres llocs: les xarxes, les aules, els centres de treball, els carrers, els plens municipals, les institucions si cal. I fer-ho amb la mateixa determinació, amb la mateixa voluntat de sumar, de teixir, de construir poble.
I és que construir poble, al capdavall, és l’essència de tot això. No es tracta només d’oposar-nos a un model. Es tracta de bastir-ne un altre. Un model on les persones importen més que els indicadors econòmics, on les cures són tan centrals com la producció, on la cultura pròpia és una eina de cohesió i no una peça de museu, on la llengua que parlem a casa és també la llengua de les institucions i dels mitjans, on cap identitat és exclosa i totes són celebrades.
Els Deu d’Alaquàs ens deixaren un llegat. Un llegat que no pertany només a una generació ni a una organització, sinó a totes aquelles persones que volem un País Valencià sobirà, feminista, ecologista, anticapitalista, inclusiu, acollidor i rebel. És des d’aquesta herència que hem de continuar caminant. Amb pas ferm, amb veu pròpia, amb somnis compartits i amb una certesa: que val la pena lluitar per un futur diferent.
Potser no som masses, potser no tenim els grans altaveus, potser els qui volen domesticar-nos ens diran que tot això és una utopia. Però si alguna cosa ens ensenyen els Deu és que les utopies només són impossibles fins que algunes persones decideixen posar-les en marxa.